Que la forma de consumir la informació ha canviat és una realitat. Circula més de pressa que mai, de forma constant, i a través d’infinits canals i plataformes. Les societats estan aclaparades per la saturació de continguts i la velocitat dels canvis que s’han de digerir.

Enmig d’aquesta transformació incessant de la professió, el passat 21 de maig el Col·legi de Periodistes de Catalunya celebrava un acte als Jardins de la Maternitat, per retre homenatge als professionals de la informació de més de trenta-cinc anys de col·legiació. Una commemoració que té lloc cada any i que és un homenatge a professionals de la informació que han viscut, des de primera línia, el canvi sofert pel periodisme, on han canviat les dinàmiques de treball.

“Els lectors, oients o espectadors ja són una part més dels programes en tots els aspectes”, assegura Neus Bonet, veterana periodista radiofònica i exdegana del Col·legi. L’agenda mediàtica, durant dècades controlada pels mitjans, ara es troba amb una nova cara de la moneda: una societat que participa activament i que vol visibilitat. Bonet creu que això enriqueix, però que, a la vegada, “és una responsabilitat molt gran pels periodistes”.

Ho veiem cada dia. Qualsevol persona pot agafar el seu telèfon mòbil i retransmetre un esdeveniment en directe, si es troba en el lloc i en el moment indicats. Però això és periodisme? Un altre dels homenatjats a La Maternitat, Xavier Mas de Xaxàs –redactor i corresponsal internacional de La Vanguardia–, creu que els professionals de la informació han perdut la capacitat de contextualitzar la informació. “I ens hem arrelat a una superficialitat informativa esgarrifosa”, afegeix. La tasca del periodista és precisament aquesta, buscar el perquè de les coses i la profunditat que la seva perspectiva professional li permet. “Temes tan complexos com les guerres no es poden resumir amb un resultat esportiu de guanyadors i perdedors, bons i dolents”, assegura. Buscar respostes simples és molt fàcil, i tant els mitjans com la societat, adverteix Mas de Xaxàs, ens hi hem acomodat.

L’abisme de les mentides

El periodisme que es cou a foc lent és el que es podrà servir millor i, per tant, el que la societat serà més capaç de digerir, de confiar-hi. “Les urgències no s’avenen gaire amb el bon periodisme”, apunta Bonet, i aquí és on entra en joc la balança de la qualitat o la immediatesa. Una i altre no són incompatibles, però la necessitat gairebé obsessiva dels mitjans d’oferir informació a l’instant, ho fa cada vegada més inconciliable. Mentre que fa trenta-cinc anys es valorava més el temps per reflexionar, ordenar i contrastar la informació abans de ser publicada, actualment es demana, amb la mateixa unitat de temps, que el periodista faci tots els papers de l’auca, amb una productivitat més elevada, més volum de continguts, i d’una forma més ràpida i contínua. “La febre de la primícia ens porta a fer autèntiques barbaritats, i no ens podem deixar encomanar”, afirma Juan Cal, periodista, escriptor i exdirector del diari Segre.

Les xarxes socials són el principal actor que ha llaurat el terreny per a aquesta urgència mediàtica. El món ha anat paint la irrupció d’internet i la digitalització des de fa ja uns quants anys, però ara les plataformes en línia comencen a fer ombra als mitjans de comunicació tradicionals, accelerant el procés de l’ànsia. “Has de ser el primer de notificar i comunicar la notícia a les xarxes, gairebé abans que es produeixi”, apunta Cal. I és que, segons un estudi del Digital News Report 2022 de l’Institut Reuters, sis de cada deu persones fins als quaranta-quatre anys afirma que les xarxes socials són la seva font principal d’informació.

Si bé és cert que buscar un bon titular ha estat cabdal en el periodisme, ara se li suma el requisit d’atraure com més reaccions i clics millor, allò que genera més expectació i sedueix un nombre més elevat d’usuaris.

En aquest sentit, els periodistes veterans coincideixen a dir que s’ha perdut el valor en el rigor, però també en la veritat. Les mentides són part del món en el qual vivim, i ara, també, en el cosmos dels algoritmes. Les xarxes socials permeten connectar-te al món, però alhora desconnectar-te de la realitat, de manera que caure en l’abisme de les fake news es converteix en una possibilitat. “Si volem recuperar la credibilitat de l’oient, difícil de guanyar i fàcil de perdre, hem de dir només el que sabem del cert”, apunta Bonet.

Els professionals més veterans demanen recuperar l’essència de l’ofici

Trepitjar el terreny

El monstre de la desinformació és un dels grans reptes als quals s’enfronta el periodisme d’avui en dia, però no es combat sol. Mas de Xaxàs assenyala que ens correspon a tothom: “Les societats amb bon periodisme són les més estables, pròsperes i segures”. Per aquest motiu, un bon periodista sempre té les seves fonts. Ara bé, mentre que davant d’un escenari tan interconnectat sembla més fàcil que mai accedir-hi, cada vegada és més complicat. Bonet es queixa de l’embolic que suposa accedir a un polític avui en dia. “Has de passar per un estadi rere un altre; gabinets de comunicació, caps de premsa, assessors, coordinadors. Costa arribar a la font directa”, es lamenta.

Les fonts sempre han tingut un pes polític o econòmic, i uns interessos que van més enllà de la relació amb el periodista. Cal estar convençut que ara, els mitjans són més febles i, per tant, “la influència d’un anunciant o de l’Administració que el subvencionen, és més gran que fa trenta-cinc anys”. Per això, la tasca del periodista també implica no deixar-se corrompre. D’acord amb Cal, aquest “no pot estar condicionat ni pel pes econòmic ni pels interessos de la font”, i afegeix que “la confiança i la confidencialitat són els dos pilars fonamentals”.

L’accessibilitat a diverses fonts permet veure totes les cares del prisma i ajuntar les peces per crear una base sòlida i contrastada de la notícia. “No ens podem conformar amb un parell de trucades i donar per feta la nostra feina”, afirma el periodista lleidatà. I és que avui, és molt fàcil agafar una nota de premsa i fer-ne d’altaveu des d’un mitjà de comunicació: “Hi ha molt poques fonts, que d’una manera desinteressada, acceptin a compartir una informació pel bé públic”, reconeix Mas de Xaxàs.

Per aquest motiu, en l’intent de reconciliar el periodisme amb el ciutadà, Bonet apunta que “el periodisme no pot excloure a ningú”. L’ofici requereix demanar, escoltar, buscar i remenar, però aquesta periodista creu que “les grans empreses i grups de comunicació han d’invertir en una bona distribució de corresponsals, que expliquin el que està passant al món de primera mà”. Si no, els mitjans es converteixen en ostatges de les grans empreses de comunicació. El temps ha avançat, juntament amb els canvis que s’han anat produint, però això no és excusa per l’exdegana. “Hem de continuar trepitjant el terreny, anant als llocs, explicant les històries”, afirma.

Més enllà de les xarxes socials

La tecnologia sempre ve per quedar-se. El 2023 van començar a sonar algunes alarmes del que ara coneixem com a intel·ligència artificial, probablement una de les qüestions més significatives que marcarà el segle XXI. S’ha presentat al món en moltes formes i matisos diferents, però totes les definicions coincideixen en l’habilitat d’una màquina de mostrar les mateixes capacitats que l’ésser humà; des del raonament i l’aprenentatge, fins a la creativitat (definició extreta de la web oficial del Parlament Europeu). Els tres periodistes veterans consultats concorden en què pot ser una eina molt útil, però també molt perillosa. La línia, doncs, és molt fina. “Els governs n’han de fer un control responsable i una regulació estricta”, assegura Cal.

“En el periodisme la IA ens pot beneficiar a l’hora d’ajudar-nos a guanyar temps”, assegura Mas de Xaxàs. I aquí ve la gran pregunta: la IA pot substituir la feina del periodista? “Quan va aparèixer la televisió també es va dir que la ràdio desapareixeria, perquè no hi havia res més potent que la possibilitat d’aplicar imatge a la veu. Al final la ràdio ha trobat el seu ecosistema, i com a mitjà d’urgència informativa és segurament el més eficaç”, recorda Bonet.

Les novetats sempre arriben acompanyades d’un gran interrogant, i es va repetint al llarg de la història. La revolució industrial, per exemple, va acabar amb uns sectors, però en va crear molts d’altres. Així i tot, Bonet alerta de les temptacions que pot desencadenar la rapidesa amb la qual la IA s’ha instaurat a la societat: “Ens han donat un cotxe per anar a 200 km/h per l’autopista, però sense haver-nos tret el carnet”.

Foto de grup dels periodistes veterans homenatjats el 21 de maig                   

Recuperar el prestigi

No és cap novetat que la informació s’ha utilitzat com a producte en moltes ocasions. Juan Cal assegura que “si es converteix en un espectacle enfocat a generar ingressos, la funció del periodisme es desvirtua”. A l’acte d’homenatge als periodistes col·legiats fa trenta-cinc anys, es parlava del prestigi social que tenia aquest ofici als anys vuitanta i noranta, consideració que s’ha anat perdent amb el temps. Si bé és cert que l’estira-i-arronsa de la informació de pitjor contingut, però de més presència, hi té molt a veure, Cal creu que també s’ha produït una mala identificació de l’ofici per part de la societat.  “No hem de posar tots els tipus de periodisme al mateix sac”, apunta.

Per la seva part, Mas de Xaxàs fa memòria de com eren els mitjans a Catalunya quan tot just ell començava a treballar-hi: “Vam viure una època meravellosa, on la nostra feina consistia a acompanyar el creixement de la societat que s’obria a Europa”. I afegeix que en aquell moment, la premsa feia fins i tot una funció didàctica. “El periodisme implicava obrir finestres perquè la gent tingués elements d’aprenentatge: des de la part més social sobre com tractar a una parella, fins a conceptes més complicats com el significat de pertànyer a la UE”, assenyala. En l’actualitat, en canvi, la professió es reinventa i busca noves branques per on escalar. Per això, Cal considera que “l’especialització del periodista en un àmbit concret és essencial”.

Ara bé, el prestigi no es manté sol. “S’ha de recuperar la cultura de l’esforç, però no és possible fer-ho si no hi ha una compensació justa”, apunta Mas de Xaxàs. Per tant, un altre dels esculls amb el qual el periodisme s’ha anat entrebancant fins avui és la precarietat. Per això, creu que, per afrontar-ho, “la gent ha d’estar disposada a pagar el valor real de la seva feina”. La precarització, sobretot dels joves periodistes, és un peix que es mossega la cua; un cercle viciós on com més precari ets, i com més feines has de fer, menys temps tens per contrastar les fonts i mastegar la informació. “Quan jo vaig començar, sortíem d’una dictadura, el context social era un, i ara n’és un altre de molt diferent. Però en tots hi ha els seus reptes i amenaces”, conclou Bonet.

En un panorama global tan convuls, la professió és més necessària que mai, i en la pressa incansable per voler arribar a tot arreu amb quatre gambades, ens oblidem del valor i el pes de l’ofici. Mas de Xaxàs creu que “la informació té un rol essencial en la presa de decisions per desenvolupar el nostre projecte de vida, des del dirigent que governa, fins al ciutadà que ha d’anar a votar”. Per tant, potser el que cal és replantejar-se quin model de periodisme volem.