La mentida és tot un clàssic entre els humans des de la nit dels temps i, en qualsevol època, els individus –i societats– n’han estat ostatges i víctimes alhora de mentides, falsedats, mitges veritats o manca de transparència. Darrerament, les mentides d’estat de les primeres potències mundials, difoses per les xarxes socials, fan palesa la seva capacitat de soscavament, erosió i desestabilització, condicions que, a l’aldea global, tenen un abast planetari. Quan uns esternuden, altres s’encomanen. Aquesta és avui una realitat palmària i no pas figurada en societats que formen part d’una xarxa de vasos comunicants. Per això, els informadors som ara més necessaris que mai.
Si revisem els conceptes de cheapfake (notícies falses grolleres), deepfake (notícies falses elaborades) i la seva deriva vers a una apocalipsi informativa (infocalipsi), situació atiada per singulars actors de xarxes socials (en alguns casos perfils polítics de relleu, que ja es coneixen com a Twiplomats). Cal apuntar, així mateix, l’impacte de noves tecnologies com la intel·ligència artificial en aquest totum revolutum de la mentida contemporània i global, i el paper de la informació veraç com a garant d’unes condicions acceptables de pau i llibertat en temps inestables.
Twiplomàcia xinesa o l’estil barat cheapfake
Les cheapfake (literalment, mentides barates) són un recurs predilecte d’intoxicació de la diplomàcia xinesa. Mentre les plataformes de xarxes socials occidentals estan prohibides a la Xina, el govern xinès en treu profit (especialment de Twitter) per promocionar la idíl·lica narrativa xinesa al món i influir en l’opinió pública.
Des de les protestes de 2019 a Hong Kong, l’estat xinès ha reforçat la seva presència a Twitter (mitjançant comptes falsos, segrestats, però també de membres identificats del govern) creant una poderosa màquina propagandística que és recolzada per diplomàtics, ambaixades i consolats arreu del món, amb la missió ‘diplomàtica’, en expressió literal, “d’explicar bé les històries de la Xina”.
Això comporta, en paral·lel, explicar malament altres històries alienes a la realitat xinesa, o vinculades al món occidental. Tot plegat genera un escenari mundial de lluita dialèctica basada en la narrativa i la contra-narrativa, sent els Estats Units (i els seus aliats) el principal ‘enemic’ en el punt de mira del gegant asiàtic.
L’Estat xinès, amb Xi Jinping al capdavant, ha reforçat la seva presència a Twitter | Foto: Wikimedia
Les mentides en xarxa de la Xina són una barreja de propaganda i de desinformació. Un exemple del primer ho tenim en l’actitud xinesa davant la pandèmia mundial del coronavirus. Donat el seu avantatge temporal en la reacció contra la malaltia, la Xina va fer valdre l’oferiment d’ajut a altres països (Itàlia, entre ells) fent circular una campanya propagandística per modelar les percepcions al món, explotar les tensions polítiques així com el buit en el lideratge global que es van derivar de la conjuntura de crisi. Impulsant la seva macro-narrativa domèstica i internacional, la Xina s’ha volgut mostrar al món com el campió solidari i victoriós (l’exemple de tirar-se flors un mateix és un clàssic de narratives de ficció com ‘Rebel·lió a la granja’ –Animals Farm–, on el líder, Napoleó, s’autocondecora amb medalles diverses d’animal heroic, tot i no haver fet res per la col·lectivitat). L’intent de propaganda de la Xina només amaga el desig d’ocultar la seva condició de mer supervivent de la crisi sanitària desfermada, a més de crear una cortina de fum sobre l’origen i l’inici del brot pandèmic. Malgrat els esforços, n’ha quedat constància de la censura xinesa als mitjans de comunicació i als metges xiuladors (confidents), que van ser silenciats com acostuma a fer qualsevol règim autoritari.
El fals lideratge pandèmic de la Xina és un exemple de cheapfake. Però encara hi ha d’altres intoxicacions de pitjor pronòstic pel que fa a la seva intenció i potencials conseqüències. Ens referim, per exemple, a la publicació a Twitter, feta pel portaveu del Ministeri d’Afers Exteriors de la Xina, Lijian Zhao, d’una imatge manipulada. S’hi veu un soldat sostenint un ganivet ensagnat contra la gola d’un nen afganès sobre la bandera australiana. El nen, amb la cara oculta darrere d’un vel semitransparent, agafa un xai. Al peu s’ha inclòs una frase amb intenció sardònica que diu literalment: “No et preocupis. Hem vingut a portar-te la pau!”. Per més escarni, Zhao va piular: “Commocionat per l’assassinat de civils i presoners afgans per part dels soldats australians. Condemnem enèrgicament aquests actes i demanem responsabilitats”. La imatge, que ni tan sols és convincent, podria haver estat l’exercici d’un primerenc amb Photoshop. Es tracta d’una falsificació barata (manipulada, editada, etiquetada i contextualitzada inadequadament) amb l’únic objectiu de difondre desinformació.
La protesta del primer ministre australià, Scott Morrison, qui va titllar la imatge de “repugnant”, no va ser atesa pel govern xinès. En aquest sentit, la intoxicació a la xarxa amb notícies falses fa presagiar dues realitats emergents: la Xina estaria canviant el paper de potència benigna i responsable pel nou rol d’agitador que difon desinformació de forma activa a les xarxes socials i, d’altra banda, la realitat emergent sobre la importància que va assolint la desinformació visual (manipulació a l’abast de nens de parvulari amb l’app adequada) com a eina política i mecanisme de desestabilització.
Mentides premium, elaborades o deepfakes
El que s’ha viscut als EUA les darreres setmanes és un exemple de com la mentida pertinaç pot abocar a la insurrecció, revolta o intent de subversió. La deepfake (mentida profunda, literalment) no és sinó una cheepfake premium o mentida de nivell avançat. Així, Nina Schick – comentarista política, assessora i especialista en com la tecnologia està reformant la política al segle XXI– al seu recent llibre Deepfakes: The Coming Infocalypse, la defineix com “una ‘ultra-falsificació’, un ‘contingut sintètic’ que ha sigut manipulat o creat amb intel·ligència artificial”.
Fa anys que periodistes i tecnòlegs adverteixen contra aquest fenomen en expansió que crea narratives distorsionades per a enverinar l’opinió pública. “Els avenços tecnològics estan millorant en paral·lel a la qualitat de la desinformació visual i la facilitat que qualsevol la generi. Des del moment que és possible crear deepfakes emprant senzilles aplicacions, pràcticament qualsevol persona podrà crear desinformació visual sofisticada amb un cost ínfim”, prediu Schick.
Les deepfakes van assolir el seu zenit precisament a la campanya de les eleccions presidencials dels Estats Units. En són exemples d’aquesta intoxicació informativa, entre d’altres, una creació irònica de la cadena estatal Russia Today presentant un fals Donald Trump derrotat i admetent ser un titella de Vladimir Putin. També va aparèixer el que Nina Schick descriu com “l’infame vídeo manipulat de la presidenta de la Cambra de Representants de EUA, Nancy Pelosi”. La desinformació es va adobar també, amb constants acusacions de Trump i els seus partidaris, d’un hipotètic frau electoral generalitzat, que mai es va poder provar.
Tot plegat, van ser intents d’enrarir políticament el context electoral que, aparentment, no van prosperar. De fet, a primers de desembre, el fiscal general, Bill Barr, va admetre que el Departament de Justícia no havia descobert cap evidència de frau. Igualment, Schick, admetia en un article publicat pel MIT, que “no es va materialitzar res que es pugui considerar que va influir objectivament en el resultat electoral”. Schick ho justificava en el fet que “les deepfake encara no s’han convertit en armes de desinformació massiva”.
El que sí començava a fer-se evident és que un populista com Trump, amb incontinència verbal i mentides d’abast patològic a les xarxes socials, recolzat per una cadena ultraconservadora de mitjans (Fox), s’alçava (per autoproclamació) com un salvador de la República, com una espècie de messies al qual volien robar la Casablanca (i la salvació de la pàtria), sent culpable una ‘mà negra’ que hauria teixit una trama oculta per soscavar els fonaments de la nació. Aquesta narrativa –elemental i sense proves– venia amanida amb ingredients nocius (gairebé inflamables), remenada i ultra-escampada per tot el país. Donaria fruit?
Al ja expresident dels EUA, Donald Trump, l’han acusat tant mitjans com les pròpies xarxes socials de mentir en els seus missatges | Foto: Wikimedia
Comprar l’altra ‘veritat’
L’apocalipsi informativa que van viure els Estats Units després del procés electoral va macerar entre recomptes de vots, falses denúncies de frau i vehements tuits de Trump afirmant que no es deixaria defenestrar de la Casa Blanca, perquè havia estat víctima d’un robatori electoral. Tot plegat, una narrativa esperpèntica, impròpia d’una democràcia degana que, durant mesos, ha adoptat comportaments propis de repúbliques bananeres. Aquesta apocalipsi informativa (tòxica) va anar degenerant, fent aflorar resultats malignes. Els agitadors polítics fan circular les mentides, repetides com una lletania inacabable, fins que són acceptades com a veritats. Sempre n’hi ha algú, proper ideològicament, que acabarà acceptant aquella ‘veritat’.
Els correligionaris de Trump estaven exaltats: el desallotjament del seu líder de la presidència de la Unió tenia conseqüències apocalíptiques pels votants conservadors, dipositaris –segons ells mateixos– dels valor fonamentals de la democràcia nord-americana. I el fonamentalisme mai recula si no li barren el pas.
El 6 de gener, el món assistia atònit a l’assalt del Capitoli de Washington, icona de la democràcia i seu de les dues cambres del Congrés de la Unió. Els exaltats partidaris de Trump van escenificar les seves protestes pel suposat engany electoral, pertorbant la pau del país en ocupar de forma violenta (i amb intencions encara poc aclarides) el Capitoli. L’incident es va saldar amb sis morts, una commoció general a tot el país i unes mesures de seguretat d’estat de guerra per la cerimònia d’investidura del president entrant, Joe Biden. És la investidura més atípica de la història dels EE.UU per culpa tant del virus de la Covid-19 com del virus de la desinformació amb intencionalitat política.
La fi del malson?
Les notícies falses mediàtiques–que van néixer el 1938 amb l’experiment d’Orson Welles de La guerra dels mons (The war of the worlds)– ara circulen per tot arreu –perquè la tecnologia ens ho permet- amb falsificacions casolanes massives d’abast inesperat. És la tempesta perfecta: tothom pot infoxicar, som als temps de la infocalipsi… El Capitoli ha mostrat la facilitat amb què l’apocalipsi informativa pot donar pas a una apocalipsi real capaç de volatilitzar l’ordre i sacsejar la seguretat.
L’infocalipsi 1.0 de l’era Trump ens ha ofert una visió de conjunt, amb trets destacables, com els següents: les cheap-deepfakes del president piulador, més enllà de la infoxicació, han atiat el discurs de l’odi, on un populisme radical té capacitat de provocar la crispació i la polarització (trencament i enfrontament) de la societat nord-americana.
Així mateix, les cheap-deepfakes del que ha estat, per molts analistes, el pitjor president dels Estats Units han constituït un perill més que evident per a la democràcia, on no tenen cabuda cabdills fonamentalistes que es creuen imprescindibles i gosen embarcar-se, sense autocrítica, en processos subversors de l’ordre.
En general, totes les fake news generen efectes indesitjables en l’economia, com ja fa anys havia pronosticat el Premi Nobel d’Economia 2013, Robert J. Shiller. Cal, doncs, que les xarxes socials moderin la càrrega de discursos incendiaris. I que el periodisme informatiu, independent i veraç continuï sent el primer valedor de la llibertat i un fre contra aquests abusos.
Addicionalment, l’assalt al bastió de la democràcia nord-americana ens ha donat instantànies històriques, com l’espectacle dels ultramuntans de l’Amèrica profunda deixant-se veure i campant com bàrbars al Capitoli, encapçalats per l’extremista Jake Angeli, caracteritzat amb un casc de bisó al cap. També recordarem la imatge d’un Trump que sols va pitjar el fre quan ha consumat la seva caiguda i tem ser incapacitat (Esmena 25) els darrers deu dies del seu mandat. Retindrem la imatge d’un incendiari de les xarxes, amb personalitat psico-patològica i accés al botó nuclear (passant –encara sort– per la Junta de caps d’estat major) que s’ha envoltat amb tots els ingredients de l’esperpent per tal de continuar ‘governant’. Com a abanderat de les fake news, Trump passarà amb mèrits guanyats a pols a les golfes de la història.
El malson de la Infocalipsi 1.0 de Donald Trump ha passat aquest cop. Però, és probable que, d’ara endavant, les fake news continuïn. I així seguirem vorejant els riscos de l’apocalipsi informativa (per patir nous accidents-incidents). Amb la idea que ‘el millor encara no ha arribat’ (‘The best i yet to come’), hores abans de deixar la Casa Blanca, Trump posava fi (o no) a un mandat-culebrot.
