Oriana Fallaci: racista o visionària?

oriana fallaci
Fallaci va destacar per la seva actitud desafiant amb el poder

El 15 de setembre es compliran deu anys de la mort d’Oriana Fallaci, una de les millors periodistes de la història. Nascuda a Florència el 1929, la seva vida, intensa i envoltada de polèmica, és la d’una trajectòria valenta i decidida i amb un final entelat pels seus atacs furibunds a l’Islam.

Per entendre-ho tot plegat, primer cal endinsar-se en la vida d’aquesta periodista i escriptora –va vendre més de vint milions de còpies dels seus llibres– que, tot i el seu cos petit –pesava 48 quilos–, va demostrar ser molt gran. Primer, perquè es va fer un lloc en un món dominat pels homes i, també, perquè mai va dubtar al encarar-se al poder amb les seves preguntes impertinents i el seu posat desafiant.

I és que Fallaci no suportava al poder i el combatia, ja fossin polítics de primera línia o estrelles de Hollywood. Una actitud que es va forjar quan, amb poc més de deu anys ja feia de correu dels partisans que lluitaven contra Mussolini. Després, a la Segona Guerra Mundial es va unir a la Resistència antifeixista.

Aquella infantesa i joventut està directament lligada a la seva carrera com a corresponsal de guerra (la més cotitzada del moment). Com a tal, va cobrir els conflictes de Vietnam, Pakistan, Orient Mitjà i Amèrica Llatina, sent fins i tot ferida per una bala de l’exèrcit mentre cobria la massacre de Tlatelolco (Mèxic) al 1968.  

Entrevistadora irrespectuosa

Més enllà de les cròniques de guerra, Fallaci va sobresortir com a entrevistadora irrespectuosa. Les entrevistes –la seva especialitat– a grans dirigents mundials dels anys seixanta i setanta com Mao Tse Tsung, Robert Kennedy, Indira Gandhi o Yasser Arafat no deixaven indiferent a ningú. Molts polítics de renom la temien.

Prova d’això és que Henry Kissinger, després de suar durant la seva trobada amb la periodista italiana, va admetre que va ser l’entrevista més desastrosa que havia tingut mai. Fallaci no va parar fins que va aconseguir que el Secretari d’Estat de Richard Nixon reconegués que la Guerra de Vietnam havia estat “inútil”.

Una altra prova de la seva actitud enfront els poderosos va ser quan al 1972 va voler entrevistar a l’emperador etíop Haile Selassie i funcionaris de la Cort van objectar que volgués fer-ho portant pantalons. “Digueu-li a la Seva Majestat que vindré en pantalons o despullada”, va replicar-los Fallaci.

Sis anys després, al 1978, va tenir lloc una altra coneguda anècdota quan va ser una de les poques dones en entrevistar l’aiatol·là Jomeini. A diferència dels periodistes occidentals que veien al clergue xiïta com una alternativa a la dictadura del Sha de Pèrsia, ella era crítica amb Jomeini sobretot per les seves opinions sobre les dones. Durant l’entrevista Fallaci va acceptar posar-se el xador. “Però quan Jomeini, irritat per les preguntes sobre la condició femenina a Iran, va fer una broma sarcàstica –“si no li agrada el vestit islàmic no està obligada a portar-lo; el xador és per a les dones joves i respectables”– Oriana va reaccionar traient-se el xador amb un gest rabiós. Es va organitzar un bon merder. Jomeini, que no acceptava estar en presència d’una dona amb el cap descobert, va sortir de l’habitació”, explica la periodista italiana Cristina de Stefano a La corresponsal (Aguilar, 2015), la biografia de Fallaci.

Crítiques a l’Islam

Per les seves cròniques de guerra i les seves agosarades entrevistes, Fallaci es va convertir en la primera periodista global ja que publicava en nombroses capçaleres. I, com no, en una referència internacional. Les seves entrevistes s’estudiaven a les facultats de Periodisme, el seu llibre Entrevista amb la història és un clàssic de la professió i no són pocs els que li dedicaren grans elogis. Milan Kundera, per exemple, va qualificar-la com la precursora del periodisme modern, per davant d’Orwell i Hemingway.

Però en els darrers anys de la seva vida, quan es trobava al cim de la fama, va protagonitzar una agre polèmica per les seves duríssimes opinions cap a l’Islam tot just després dels atemptats de l’11-S, que va viure de ben a prop ja que, tot i haver nascut a Florència, residia a Nova York, concretament a Manhattan.

Després d’aquells atemptats, va publicar al Corriere della Sera un llarg article (La rabia y el orgullo), que al 2002 es convertiria en un llibre amb el mateix títol, amb atacs furibunds cap a l’Islam. Allò va provocar una gran polèmica i Fallaci va rebre nombrosos atacs i virulentes crítiques, fins i tot entre els seus seguidors.

Fallaci comparava l’Islam amb el nazisme que va conèixer en la seva joventut ja que, segons ella, representava l’opressió, l’abús i l’asfixia de la llibertat d’expressió. També es referia als immigrants àrabs a Europa com a persones brutes i intolerants i criticava a Occident per ser massa tou amb el món musulmà. Dos anys més tard va redoblar aquestes opinions a La fuerza de la razón, un llibre que va vendre més d’un milió d’exemplars a Itàlia i que va ser un best-seller als Estats Units.  En canvi, en països com Suècia no es va arribar a publicar degut a que el seu contingut xenòfob vulnerava la llei.

Oriana Fallaci 2

Part de l’arxiu d’Oriana Fallaci. Foto: Panorama

Al 2005, després dels atemptats de Londres, Fallaci va escriure: “Fa quatre anys que parlo de nazisme islàmic, de guerra contra Occident, de culte a la mort, de suïcidi d’Europa; una Europa que ja no és Europa, sinó Euràbia, i que amb la seva laxitud, amb la seva inèrcia, amb la seva ceguesa, amb la seva humiliació davant l’enemic està cavant la seva pròpia tomba”. “El nostre primer enemic no és Bin Laden, ni Al Zarqaui, és l’Alcorà, el llibre que els ha intoxicat”, va afegir.

La seves opinions radicals contra l’Islam li van valer i fins i tot processos judicials. Va ser processada i absolta per racisme i xenofòbia a França i condemnada, pel mateix, in absentia a Suïssa. I diferents personalitats carregaren contra ella, com el filòsof i escriptor Bernard-Henri Levy que, sense vacil·lar, va definir La fuerza de la razón com “un llibre racista”.

Reclosa i solitària

Tot allò va provocar que al tram final de la seva vida Fallaci visqués quasi en la clandestinitat. No es deixava veure i quasi no parlava amb ningú. Vivia com una reclusa al seu apartament de Manhattan amb por de ser assassinada. No contestava al telèfon i tan sols obria la porta a la seva germana i al seu nebot. Al timbre hi va posar un post-it que deia ‘Go away’ (“Marxa”) i assegurava que només es mouria per entrevistar a Osama bin Laden. Finalment, enmig d’aquella solitud, el 15 de setembre de 2006, Oriana Fallacia moria a Florència –on va tornar a passar els últims dies– als 77 anys, víctima d’un càncer de pit que feia temps que patia.

Deu anys després, el terrorisme jihadista (primer d’Al Qaida, ara d’Estat Islàmic) és, amb diferència, la primera preocupació de bona part dels governs i algunes de les advertències de Fallaci ja no sonen tant estrambòtiques. En aquell primer article al Corriere della Sera, per exemple, avisava que, apart de matar gent, els integristes islàmics poguessin atemptar contra el patrimoni cultural, com la catedral de Milà, la basílica de Sant Pere del Vaticà o el David de Miguel Àngel. Per ara, aquestes joies artístiques no s’han vist afectades, però no es pot dir el mateix de l’Orient Mitjà, amb tristos exemples com el del conjunt monumental de Palmira, les escultures mil·lenàries del Museu de Mossul o l’antiga ciutat assíria de Dur Sharrukin, entre altres.

Fallaci també advertia que Espanya és on “molts encara porten l’Alcorà a la sang” degut als segles de dominació musulmana i on “es troben els terroristes més ensinistrats”. En l’actualitat, tot i aquella gratuïta referència a la genètica, es coneguda per tothom la forta presència de jihadistes en territori espanyol, sobretot a Catalunya.

Record desigual

Els atacs i advertències de Fallaci, però, no van generar tan sols crítiques furibundes. El 12 de maig de 2004, María-Paz López, corresponsal a Itàlia de La Vanguardia, escrivia, arran de l’èxit de vendes de La fuerza de la razón en aquest país, que a Fallaci “la maten el seu messianisme i l’agressivitat, que entelen algunes de les sàvies alertes que desgrana, les quals, argumentades sense virulència i amb el degut respecte, haurien de fer pensar a les gents de bona voluntat i als ideòlegs del multiculturalisme si Occident no haurà errat en alguns dels seus plantejaments a l’encarar l’Islam”.

Dos anys després, Pilar Rahola –a la que en més d’una ocasió s’ha comparat amb Fallaci per la seva bel·ligerància amb el jihadisme–, va escriure el 16 de setembre de 2006 –un dia després de la mort de la periodista italiana– un article (Oriana) on admetia que no compartia l’atac frontal i global a l’Islam de Fallaci “per injust i simplificador”, però sí “la convicció que el món té, ara per ara, un seriós problema vinculat a l’Islam, un problema que atempta a les llibertats, als drets i a la pròpia vida”.

L’any passat, al seu llibre Prou (La Magrana, 2015), Rahola recordava que la periodista italiana “va ser demonitzada, vilipendiada, expulsada com si tingués la pesta pel sol fet d’avisar-nos del que estava per arribar. I, però, no es va equivocar en gairebé res, però el progressisme internacional estava tan entretingut menyspreant-la i atacant-la (van arribar a portar-la als tribunals) que no es va adonar de quanta raó tenia Fallaci”.

Deu anys després de la seva mort, moltes noves generacions de periodistes desconeixen qui era aquella dona menuda i atrevida que va revolucionar la professió a base de preguntes punyents i sense concessions, ja que a les facultats no s’acostuma a estudiar les seves entrevistes. En canvi, els que tenen una certa edat encara la recorden. Uns, però, la titllen de racista. D’altres, de visionària. Però entre uns i altres, molts senzillament consideren que va ser una gran periodista, un referent a tenir en compte i una dona que, sobretot, mai va doblegar-se al poder.

Escriure a Report.cat

Jordi Rovira

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *