“Als mexicans no els importa que matin periodistes”

L'assassinat del periodista Javier Valdez, el maig de 2017, va generar força ressó a Mèxic

Hi ha un país on molts periodistes es juguen la vida a cada notícia. I on, tot i això, el periodisme de carrer i el compromís per explicar la veritat està més viu que mai. Parlem de Mèxic, el setè país del món més perillós per exercir el periodisme i el primer a l’Amèrica Llatina, segons Reporters Sense Fronteres (RSF). De fet, entre gener i juny del 2018, en plena campanya per les eleccions polítiques de l’1 de juliol, –que han portat al poder a Andrés Manuel López Obrador, el primer president progressista d’aquest país llatinoamericà–s’han registrat un total de 6 assassinats de periodistes, 45 casos d’agressions als professionals i 4 atacs als mitjans de comunicació.

Unes xifres que van pujant i que es poden veure a la plataforma que ha creat l’organització Propuesta Cívicaper denunciar la situació. I que, a més, no són una excepció: entre 2012 i maig d’aquest any han estat assassinats fins a 116 periodistes. I la majoria d’aquests crims segueixen impunes. La violència contra la premsa cal emmarcar-la, però, dins la major onada de violència que està vivint Mèxic. Prova d’això és que, segons el Sistema Nacional de Seguridad Pública (SNSP), 2017 va ser l’any més violent en les últimes vuit dècades.

Ens trobem davant d’un gremi periodístic debilitat i agredit per determinats polítics i empresaris mitjançant amenaces, violència física o campanyes de desprestigi, entre moltes altres agressions. Una situació que els periodistes de base intenten denunciar, tot i no tenir comptar amb el suport de la societat, que considera a la professió com una veu comprada pel sistema. Una d’aquestes denúncies es troba al llibre Romper el silencio. 22 gritos contra la censura, que es pot descarregar gratuïtament a Brigada para leer en libertad, associació dedicada al foment de la lectura i la història de Mèxic.

Al llibre diversos professionals de la informació mexicans narren les seves dures experiències amb les amenaces i atacs rebuts pel narcopoder, una de les grans xacres del país. El resultat és un crit de compromís amb la vida i l’ofici del periodisme, així com un crit de dolor i soledat que es desprèn a cada història.

Trencar el silenci

Una d’aquestes històries està escrita pel periodista Carlos Juárez (Tampico, 1985) qui, després de rebre tres clares amenaces, es va acollir el passat mes de març al programa d’acollida temporal de periodistes que organitzen la Taula per Mèxic a Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona.

Una iniciativa, aquesta, que durant tres mesos ofereix acompanyament psicosocial als periodistes acollits i vetlla per visibilitzar la situació de la professió al país llatinoamericà. “És molt important que no ens callin”, comentava Eunice Elenes, de la  Taula per Mèxic, durant l’esmorzar que va organitzar el Col·legi de Periodistes amb Carlos Juárez el passat mes de maig.

El periodista Carlos Juárez al Col·legi de Periodistes durant la seva estada a Barcelona | Foto: José Luís Gómez Galarzo

El cas d’aquest periodista d’investigació del diari Expreso de Tamaulipas, un dels estats amb més desapareguts de Mèxic, podria ser el de molts periodistes que actualment es troben amenaçats en aquest país. “L’amenaça en llocs com Tamaulipas s’agraeix, perquè normalment t’assassinen directament”, comentava Juárez durant l’esmorzar. Tot i les amenaces que portava rebent des de feia temps i el deteriorament psicològic que ha anat acumulant, el que li va fer caure la bena dels ulls i el va apropar al silenci va ser l’assassinat de la doctora Maria del Rosario Fuentes. Era una tuitaire molt popular que solia publicar comentaris de denúncia contra el narcopoder imperant a la zona. Els assassins no van dubtar en apropiar-se del twitter de la víctima i publicar, en nom d’ella, imatges del seu cos assassinat acompanyades del comentari “no valia la pena arriscar-se”.

Periodistes enemics de periodistes

A Mèxic els periodistes estan constantment vigilats. I el pitjor de tot és que, en molts casos, estan vigilats per periodistes que s’han passat a l’altre bàndol, al del poder. Això fa que tinguin molt controlades les firmes, els mitjans i les línies editorials. “Saben qui som i com controlar-nos, perquè abans eren companys nostres”, lamenta Juárez.

Per si no fos suficient, el periodista sempre ha de treballar amb l’estrès de no saber des d’on sortirà l’amenaça. “Tant pot ser per part de l’exèrcit, la marina o els polítics, sempre hi ha algú que es molesta i mai saps d’on sortirà la bala”, confessa. Per sort, aquest periodista se sent protegit pel director del seu mitjà, amb qui sempre pacta la manera d’enfrontar les diferents situacions que viu al dia a dia. “Sóc una excepció, la majoria de periodistes estan molt més desprotegits”, lamenta. De fet, des de fa un temps pràcticament ningú sap on viu, i sempre ha de vigilar de donar massa informació als amics i a la família, ja que qualsevol detall podria ser perjudicial per a la seva seguretat.

Tot i les amenaces que suren a l’ambient, en Carlos Juárez va tornar a Mèxic a principis de juny i segueix fent tots els reportatges que ningú més vol cobrir. Abans de marxar va explicar com, per poder treballar i viure amb condicions, hauria de seguir fent un tractament psicològic per digerir tot el que viu a la feina. “Però venir a Barcelona m’ha ajudat a repensar coses. Fins i tot he vist com la batalla per la llibertat d’expressió no és exclusiva de Mèxic, sinó també d’Espanya”, lamenta.

I potser, com també passa aquí, Juárez pensa que molta gent s’ha deixat de sentir propera dels mitjans i del periodisme. S’ha perdut una relació íntima entre lectors i reporters. “A la societat mexicana no li importa que matin periodistes, perquè creuen que s’han allunyat de la societat”, afegeix. Tot i les amenaces i saber que, encara que publiqui notícies arriscades, res acaba canviant, Juárez no s’ha plantejat mai deixar l’ofici. Potser farà com molts i acabarà publicant notícies menys arriscades, però té clara una cosa: no es pot matar la veritat matant periodistes.

Escriure a Report.cat

Laura Saula

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *