Empatia amb tics racistes

periodisme guerra racisme
Les imatges de ciutadans ucraïnesos fugint del seu país han comportat comentaris amb biaixos racistes | Foto: Chris Melzer (ACNUR)

Fa setmanes que la invasió russa d’Ucraïna ha conquerit telenotícies i portades. Tots els mitjans informen de l’última hora sobre el terreny, desenes de periodistes s’hi han desplaçat i les xarxes s’han bolcat desfent-se en solidaritat i dades. Però també ha generat nous debats. Com el dels prejudicis racistes.

Només dos dies després de caure la primera bomba, les paraules de Charlie D’Agata, corresponsal de CBS News, van ferir moltes sensibilitats. Ucraïna “no és un lloc, amb tots els respectes, com l’Iraq o l’Afganistan, que han vist com el conflicte es desencadena durant dècades”, afirmava en directe. I prosseguia: “Aquesta és una ciutat relativament civilitzada, relativament europea –jo també he de triar aquestes paraules amb cura–, una ciutat on no t’esperes que passi” la guerra, opinava des de Kiev.

A la BBC, uns dies després, parlaven del component especialment emotiu de veure a “gent europea d’ulls blaus i cabell ros sent assassinada cada dia”. Des de la televisió francesa BFM TV, el periodista Phillipe Corbé va dir-ho més clar: “Aquí no estem parlant de sirians que fugen del bombardeig del règim sirià recolzat per Putin; estem parlant d’europeus que marxen en cotxes que semblen els nostres per salvar les seves vides”. Des de Polònia també arribaven declaracions d’aquest tipus. “Ara els hi ha passat l’impensable; i aquesta no és una nació del tercer món en desenvolupament, això és Europa!”, insistia una periodista a ITV.

Prejudicis sense fronteres

Les comparacions amb altres conflictes s’han repetit a tots els racons del planeta. “Mirant-los, com ells van vestits, són pròspers, semblem gent de classe mitjana”, deien a Al-Jazeera. “Evidentment, aquests no són refugiats que busquen fugir de zones de l’Orient Mitjà que encara es troben en un gran estat de guerra, no són persones que intenten fugir de zones del nord d’Àfrica; s’assemblen a qualsevol”, afegien.

Daniel Hannan, escriptor, periodista i expolític conservador britànic, es va unir a aquest discurs en una columna a The Telegraph. “S’assemblen molt a nosaltres. Això és el que fa que sigui tan impactant. Ucraïna és un país europeu. La seva gent mira Netflix i té comptes d’Instagram, vota en eleccions lliures i llegeix diaris sense censura. La guerra ja no és una cosa que es visita a poblacions empobrides i remotes”, escrivia fa unes setmanes. Tots aquests comentaris s’han anat succeint en el que fa que dura l’ofensiva russa. També a les tertúlies espanyoles s’hi han repetit les comparacions que justifiquen una major empatia amb la població ucraïnesa que amb cap altra.

Deshumanització i doble moral

“És nauseabund veure’ls deshumanitzant nacions i poblacions mentre cobreixen l’agressió a Ucraïna”, explica Lina Zhaim, experta en mitjans, comunicació i desenvolupament establerta a l’Orient Mitjà. “El seu ‘però s’assemblen a nosaltres’ fa semblar que és normal pels països de la regió i per les seves gents viure l’horror de la guerra”, denuncia a Report.cat.

El discurs amb tons racistes i estereotípics que es repetia als mitjans tradicionals va generar una resposta massiva a les xarxes. Centenars d’usuaris, en gran part d’aquests mal anomenats “països del tercer món”, van denunciar el racisme implícit que justificava la presència de la guerra a certs llocs del planeta, especialment a aquells on la gent no era “rossa i amb ulls blaus”.

També van assenyalar la manera d’informar sobre la resistència ucraïnesa. Com que ells són “civilitzats”, està ben vist que la població agafi les armes per lluitar contra l’invasor. Activistes palestins es queixaven d’aquesta doble moral, ja que a la seva resistència se l’acostuma a anomenar terrorisme. L’agitació apuntava al factor estructural d’aquestes declaracions, ja que són molts mitjans i molts periodistes els que han realitzacions declaracions d’aquest tipus des de diferents països.

Indignació entre africans i àrabs

“La idea que la guerra és una cosa que passa en terres fora d’Occident, va més enllà de la miopia; és una gran tergiversació de la totalitat de la història humana”, va denunciar l’Associació de Premsa Estrangera a Àfrica (FPA) en un comunicat. Altres organitzacions, com FPA i l’Associació de Periodistes Àrabs i de l’Orient Mitjà (AMEJA), van criticar aquests comentaris, rebent milers de reaccions positives a les seves anàlisis. “Creiem que és un bon senyal que s’estigui iniciant un debat al respecte i que hi hagi nombrosos articles sobre això dirigint-se als periodistes que han fet aquests comentaris”, afirmava Hoda Osman, d’AMEJA.

La importància d’emetre una informació allunyada d’idees racistes i estereotipades s’accentua pel rol que tenen els mitjans a l’hora de crear un discurs públic que impacta a la ciutadania i, en conseqüència, a les polítiques públiques. “El que escriuen i diuen els periodistes té un impacte en les percepcions de la gent, les seves opinions i les seves accions”, critica Osman. “Com a resultat, les opinions de la gent sobre la crisi es veuen influenciades; afecta com reben els refugiats, si fan donacions o no per ajudar les persones afectades pel conflicte, si exigeixen o no que el seu govern i els funcionaris públics prenguin mesures per ajudar els refugiats”, afegeix.

La importància del llenguatge

El llenguatge que s’utilitza, doncs, és clau. “El periodisme és una eina que pot trencar el jou del racisme. Les declaracions esbiaixades i preocupants dels nostres col·legues occidentals s’han de condemnar en la mateixa mesura com cal deixar clar el patiment que la violència causa als civils d’arreu del món”, defensen des de FPA.

Aquestes polèmiques han obert un altre debat més profund al que el periodisme occidental s’hi ha d’enfrontar. “Una cosa molt perillosa que estem veient és si els periodistes s’han tornat tan insensibilitzats davant el patiment de diferents pobles de color, específicament les persones que es troben en zones de guerra, que no se les veu al mateix nivell”, plantejava Mahdis Keshavarz d’AMEJA a NPR.

“Per ells, el Sud Global és invisible”, assenyala Zhaim. En aquesta problemàtica, les redaccions tenen un rol cabdal per oferir una informació més inclusiva i justa. Des d’AMEJA i FPA defensen que l’empatia cap a unes víctimes d’un conflicte no ha d’implicar l’esborrat d’altres. Un dels primers passos per millorar aquesta situació és la formació. “Per tal d’evitar aquest biaix explícit, demanem a les redaccions que entrenin als corresponsals sobre els matisos culturals i polítics de les regions de les quals informen, i no es basin en biaixos nord-americans o eurocèntrics”, defensa Osman.

Diversitat a les redaccions

També és important que la diversitat no només es doni en les informacions, sinó que estigui també en les redaccions. “Les organitzacions de notícies necessiten diversitat amb urgència, i no només ‘sobre el terreny’, amb persones negres i marrons que treballen per un salari baix i una pitjor protecció com a fixers i traductors. Aquesta diversitat ha d’estar representada a les cares i veus públiques de les organitzacions”, apunten des de FPA. Sense diversitat, el periodisme deixa de banda gran part de la realitat i, per tant, no l’està representant.

“Les comparacions inexactes i falses només serveixen per inflamar els estereotips i enganyar els espectadors, i, en definitiva, perpetuen respostes perjudicials a les crisis polítiques i humanitàries”, assenyala Osman.

La indignació massiva a aquests comentaris racistes és un bon senyal per part del públic que consumeix aquests mitjans i deixa espai per l’optimisme. Zhaim es mostra esperançada. “Tant de bo, la humanització dels refugiats ucraïnesos i el discurs moral conscienciïi acabi creant polítiques d’asil per a tots els refugiats de Palestina, Iemen, Síria, Afganistan, Sudan, Iraq”, conclou.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *