Per què hauries de pagar per informar-te?

pagar informació periodisme Només un 12% dels espanyols paguen per informar-se a Intenet Foto: Pexels
Només un 12% dels espanyols paguen per informar-se a Intenet | Foto: Pexels

Arrenquem amb una metàfora. Imagina que avui surts fora a dinar. Fa temps que no ho fas i et ve de gust gaudir del teu restaurant preferit. Reserves taula, demanes els plats i te’ls menges. Ara, imagina per un moment que t’aixeques de la cadira i surts per la porta sense avisar ningú. D’allò que en diuen un simpa al meu barri. Alimentar-se és un dret i una necessitat vital de la persona, penses. Per què hauria de pagar, llavors?

 

Perquè la informació no és gratuïta

Oi que és impensable? Doncs bé, salvant les distàncies, aquesta situació a priori –perquè els camins i les raons dels simpas són inescrutables– inversemblant es pot aplicar al món dels mitjans de comunicació. Un treballat reportatge d’investigació, una extensa crònica o un reportatge fotogràfic a l’Àfrica no sorgeixen del no-res. Darrere d’aquests treballs hi ha professionals dedicats en cos i ànima a traslladar una informació als lectors, oients o espectadors. Igual que un cuiner i un cambrer farien possible que tastessis els plats de la història que encapçala aquest article, les peces dels mitjans requereixen una dedicació exclusiva de periodistes per garantir-ne la qualitat.

Podem dir que a principis d’aquest segle passava una cosa similar a l’anècdota del restaurant. Internet estava arribant a les nostres llars i, davant d’aquesta situació, la premsa escrita de l’època va pujar al carro digital bolcant el contingut del paper al web. Tal qual. N’hi va haver que van qüestionar aquest sistema, però com que tots ho feien –i davant la por de perdre audiència en benefici d’altres–, van acabar cedint. És a dir, que durant uns anys hi va haver gent que llegia de franc al web les peces periodístiques que altres persones havien pagat al quiosc. Naixia, així, una dinàmica que encara avui dia costa trencar.

 

Perquè si tu no pagues, algú altre ho farà

I és que segons dades del Digital News Report 2021 només un 12% dels espanyols paguen per informar-se a Internet. Sis punts per sota de la mitjana mundial i trenta-tres punts inferior a la de Noruega, la terra promesa del periodisme amb un 45% de ciutadans que paguen per la informació al web. Qui paga la resta? “Si no pagues tu, algú ho farà per tu”, avisa Adrián Caballero, periodista i professor, al podcast Simple Política. I qui és aquest algú? Grans marques, bancs, agències, governs… Tot un seguit d’actors amb uns interessos molt determinats i que condicionen el seu suport econòmic als mitjans al fet que aquests no remoguin segons quines qüestions que els poden perjudicar.

Un cas similar és el de la publicitat institucional, sovint distribuïda de manera arbitrària i sense criteris periodístics que justifiquin perquè s’adjudiquen unes quantitats a uns mitjans i no pas a uns altres, potser més crítics amb la institució de torn. Hi haurà, per altra banda, qui digui que el periodisme està subvencionat i rep massa ajudes públiques. Cal recordar, no obstant això, que no és l’únic sector amb ajudes i que, si volem que no depengui tant d’aquestes, l’alternativa no pot ser reclamar que siguin cent per cent gratuïts.

 

Per tenir uns mitjans independents

Els periodistes tenen el costum d’alimentar-se i pagar factures. Com qualsevol altre treballador o professional tenen un sou. I per fer informació de qualitat, cal que s’hi dediquin de manera exclusiva. Per tant, si l’audiència no paga pels continguts, les empreses editores hauran de fer mans i mànigues per buscar altres fonts de finançament. I corre el perill que els mitjans depenguin en excés de la publicitat. Rosalía Lloret, CEO d’eldiario.es, explicava en una entrevista al maig a Knowledge Waves que és determinant que els mitjans tinguin “una font d’ingressos independent de la publicitat” per no estar “sotmesos a la volatilitat de la publicitat digital”. “Som conscients de la necessitat de l’altra pota, que són els ingressos dels socis”, va afegir Lloret, que va aprofitar per destacar un model d’èxit com és el d’eldiario.es, on actualment aconsegueixen el 50% dels ingressos a través dels socis “Quan depens de la publicitat, els lectors són el producte”, va reblar Lloret. En aquest sentit, Caballero ho té clar: “Necessites subscriptors, perquè sinó deixes de ser independent”.

Per tant, si un mitjà pot sobreviure amb els ingressos generats pels seus subscriptors, podrà oferir els temes que consideri, sense estar condicionat pels anunciants, que poden fer xantatge amb la seva aportació econòmica o amenaçar de retirar-la si no es tracten determinades qüestions o si se n’investiguen d’altres que els siguin incòmodes.

pagar informacio periodismeLa sagnia publicitària a la premsa en paper segueix produint-se | Foto: Pexels

I és que perdre un anunciant que aporti una bona suma de diners, pot ser un cop molt dur per a un mitjà, sobretot en el cas de la premsa escrita, que ha de pagar sous i despeses d’impressió i distribució. Hem de recordar, en aquest sentit, que durant el primer trimestre de l’any els rotatius han perdut el 24% dels seus ingressos, segons dades d’Arce Media. La sagnia publicitària no té aturador i qualsevol client o anunciant pot marcar les directrius si d’ell depèn l’estabilitat d’un mitjà.

Per no parlar de la publicitat digital, controlada per les grans empreses tecnològiques, les GAFA –acrònim de Google, Amazon, Facebook i Apple–. Tal com assenyala un informe recent de la Comissió Nacional del Mercat i la Competència (CNMC), el mercat publicitari digital espanyol va facturar 3.450 milions el 2019, dels quals 1.500 se’ls van quedar Google –el 90%– i Bing –l’altre 10% restant–. De la resta, 1.150 se’ls van emportar plataformes com Facebook. Els 800 restants són les engrunes que queden pels editors dels diaris digitals, dels quals bona part, tanmateix, queden en mans d’intermediaris com són –sí, correcte– Google, Amazon i Facebook. La quadratura del cercle que t’empeny a tenir un sistema fort de subscriptors que facin viable un mitjà de comunicació.

 

Per tenir uns mitjans de qualitat

D’acord, però, per què he de pagar a un mitjà digital?, es preguntarà algú. Són sensacionalistes i fan titulars enganyosos per aconseguir clics i, per tant, més ingressos de publicitat, afegirà aquest hipotètic lector. Quantes vegades hem clicat un enllaç amb un titular capciós que després no es veu reflectit a la notícia? O quant scroll down hem hagut de fer per trobar el que hauria de ser l’entradeta de la notícia, on es condensa el missatge principal i que, segons els cànons del bon periodisme, hauria d’anar al principi de la peça? “Accident mortal! Dotze víctimes, la cinquena et sorprendrà”, bromejava Carles Ponsí en la historieta de còmic del ‘Com ens veu…’ de la penúltima edició de Capçalera, al voltant del pescaclics o esquer que alguns digitals practiquen per atraure visitants.

Per evitar caure-hi, és determinant reclutar subscriptors i lectors disposats a donar suport als mitjans de comunicació perquè no hagin de dependre dels clics i de la publicitat de grans marques o institucions.

Pepa Bueno, directora d’El País, ho va constatar recentment en una entrevista a InfoLibre. “La subsistència econòmica és la mare de totes les independències”, va dir la veterana periodista, que va reconèixer que els diaris necessiten “lectors que paguin pel periodisme de qualitat”. Bueno va explicar que els periodistes són més necessaris que mai, perquè són els traductors de tota l’allau d’informació que ens arriba a través de les xarxes socials i que genera una falsa sensació d’estar informat. “Com millor fem aquesta tasca, ser útils a la societat, més garantida tindrem la nostra sostenibilitat econòmica”, va reblar.

pagar informacio periodismeLes xarxes socials generen polarització i poden malmetre la tasca periodística | Foto: Pexels

Per fugir de les fake news

Si tu no pagues, com hem dit, algú altre ho farà per tu. A més, els mitjans hauran de fer titulars agressius, poc concordants amb el contingut, capciosos o directament falsos per buscar clics, és a dir, ingressos ja que els anunciants es basen en el nombre de visites. Tot plegat sumat a la influència de les xarxes socials, on té lloc l’anomenat biaix de confirmació, aquell pel qual busquem aquelles informacions que s’avinguin al nostre pensament i refutin les nostres hipòtesis, sense tenir en compte realitats diferents.

Un fenomen percebut, tanmateix, per molts ciutadans, que cada cop més desconfien dels mitjans de comunicació. Tornant al Digital News Report, només el 44% dels enquestats a tot el món confien en els continguts publicats pels mitjans. Una xifra que es redueix al 36% a Espanya.

En aquest sentit, les notícies falses o fake news hi tenen molt a veure. Segons dades, de nou, del Digital News Report, el 67% dels internautes espanyols va afirmar estar preocupats per la desinformació, sobretot després de viure la pandèmia i estar exposats a falsedats relacionades amb el coronavirus. Si els mitjans fan titulars capciosos, només busquen clics i, a més, ajuden a difondre falsedats, per què hem de pagar una subscripció? Doncs precisament per evitar que això passi. A casa nostra tenim exemples de mitjans que combaten la desinformació a través del fact check, o el que és el mateix, confirmar si el que ha dit el polític o la companyia de torn és cert o no, com fan Verificat, Newtral o Maldita.

 

Per formar part d’una comunitat

Fer-se subscriptor d’un mitjà de comunicació permet tenir uns avantatges –avançaments, continguts especials, trobades, etcètera–, donar suport a un projecte informatiu i, també, formar part d’una comunitat. D’aquesta manera, els mitjans poden mantenir una conversa permanent amb els seus socis per saber què els agrada i per què s’hi han donat d’alta o bé han marxat.

Amb tot, es produeix una identificació del lector amb la capçalera que enforteix la relació. Una política que han posat en pràctica diaris com The Guardian, que a través del conegut com a màrqueting relacional ha vigoritzat el compromís dels lectors, que són conscients que gràcies a la seva contribució fan possible que gent que no pot pagar la subscripció pugui seguir llegint gratuïtament els continguts en línia.

Perquè, al cap i a la fi, la informació és un servei més. Imprescindible per descodificar el món on vivim i fiscalitzar els poders. Però costa diners mantenir-ho. Per tot plegat, si tu no pagues, algú ho haurà de fer per tu. I potser seran empreses que no vulguin que sàpigues que acomiaden treballadors de manera impune i contaminen el medi ambient, o bé governs corruptes amb objectius molt qüestionables. No cal subscriure’s a tots, però. Escull-ne un i, amb aquest granet de sorra, aconseguirem mitjans independents.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *