Persecució a Grècia

grecia evros
Un dels cotxes que seguia a totes hores als periodistes desplaçats a Evros | Foto: Albert Naya

Infinitat d’articles que parlen sobre la crisi dels refugiats fan referència al drama que cada dia viuen milers de persones a les illes gregues, sotmeses al tractat entre la Unión Europea i Turquia, pel qual els migrants queden atrapats als camps habilitats, com Moria, a l’espera de poder accedir a terra ferma hel·lena.

D’altres, amb menys sort, no poden tramitar l’asil polític a Grècia i ho han de fer a Turquia, d’on ja van fugir, perquè les autoritats gregues no troben cap raó per fer-ho al país grec. Paquistanesos i afganesos, entre d’altres, s’emporten la pitjor part: molts són deportats a Turquia, o fins hi tot, als seus països d’origen.

Degut a aquest parany, les arribades per l’Egeu han disminuït dràsticament. Però hi ha un punt clau en tota aquesta història: l’entrada a terres europees no està només a les illes, també està a la frontera terrestre entre Grècia i Turquia, concretament, creuant el riu Evros. Aquesta zona, actualment en mans d’una policia i uns militars amb pràctiques de dubtosa cura amb els drets humans, no entra dins del vergonyós tractat i és darrerament molt utilitzada.

Per tant, els refugiats que accedeixen –si ho aconsegueixen– a Grècia per aquesta zona, tenen una via més directa al procés d’asil i s’estalviaran patir l’infern d’esperar als saturats camps de refugiats de Lesbos, Samos o Chios. Una part dels grecs, en plena onada d’extrema dreta i on l’extrema dreta d’Alba Daurada guanya terreny dia rere dia, són reticents a l’entrada dels refugiats per aquesta zona, on els mitjans no hi han tingut tanta presència i on hi ha un buit informatiu flagrant. I degut a aquest fet, entre d’altres, l’Evros és un forat negre on les històries es perden i els drets fonamentals cap als que fugen de la guerra i la misèria són àmpliament vulnerats.

Per què ens segueixen?

És per això que cinc periodistes que treballem per diferents mitjans de l’Estat espanyol vam decidir viatjar al lloc dels fets. Sabíem on anàvem i el que buscàvem, fruit d’informes d’ONG i activistes que des de feia temps denunciaven els abusos als refugiats. Però el que ens va passar a Grècia, dins la Unió Europea, no ho hauríem esperat mai.

El que ens portava sobre el terreny als periodistes Andrés Mourenza (El País), Adrià Rocha (El Periódico), Aitor Txabarri (Berria), Alba Cambeiro (eldiario.es) i Albert Naya (eldiario.es) era investigar què hi ha de cert en les informacions que apunten que a l’Evros hi ha ‘deportacions en calent’ o pallisses a refugiats per part d’agents policials o individus amb la cara tapada i uniforme militar.

Com a resposta, els cinc periodistes vam ser perseguits per la policia grega mentre treballàvem. Sense haver comès cap delicte previ i sense identificar-se, fins a tres cotxes van monitoritzar-nos de ben a prop durant els quatre dies que va durar la nostre tasca informativa a la zona.

Per les rectes i solitàries carreteres del nord grec, aturats als cafès dels pobles més inhòspits o a les sortides nocturnes quan acabàvem de treballar: no hi va haver cap moment en que no notéssim l’alè de qui ens perseguia. Això sí, quan la distància entre nosaltres i l’individu no identificat era curta, aquest es tapava la cara amb l’objectiu de no ser reconegut o gravat. Però aquesta ‘persecució’, que la podríem catalogar com a passiva i no ens impedia treballar, va degenerar en un problema més greu. I és que fins a un total de dues vegades van intimidar les nostres fonts, les quals ens van negar una entrevista quan ja la teníem concertada, aparaulada i acceptada. Una d’elles va decidir no parlar amb nosaltres en el moment en que va adonar-se’n que ens seguien els esmentats individus; l’altre, va desaparèixer i no ens va tornar a atendre per telèfon fins que el vam contactar des d’un número codificat –amb el qual no podia saber qui l’estava trucant– i va decidir finalitzar la trucada al saber que érem nosaltres. Mai més vam parlar amb ell.

Neguen els fets

La policia grega ha negat que cap dels seus agent ens seguís, però potser hauria d’explicar per què els individus en qüestió van entrar a unes dependències policials, només habilitades per al seu personal. Poc després, un cop al centre de registre de Filakyo, habilitat per als refugiats que aconsegueixen arribar a Grècia, ells mateixos van pressionar al responsable del centre per finalitzar la nostra visita el més aviat possible. No ho van aconseguir. Per altra banda, el director policial de la zona, davant les nostres preguntes, va admetre saber perfectament a quin hotel ens allotjàvem. Per què un cap policial hauria de saber on pernocten uns periodistes estrangers?

I ja posats a donar explicacions, també haurien de dir-nos, si poden, quina relació tenen amb certs grups que, a la vora de l’Evros, es dediquen a apallissar, robar, despullar, segrestar, o totes juntes a l’hora, a refugiats que intenten arribar –de fet, ja hi han entrat– a la Unió Europea. Poden explicar per què al cometre aquests abusos contra els drets humans es tapen la cara mentre vesteixen un uniforme militar o policial? Poden admetre, sense passar vergonya, que l’operació d’expulsar als refugiats de la UE ­–coneguda al món anglosaxó com a pushback– inclou l’entrada il·legal a Turquia per part d’efectius grecs?

Potser el fet d’arribar a fer-nos aquestes preguntes sigui el perquè de la nostra experiència a l’Evros. No ens cansarem de denunciar que els periodistes que vam anar a l’Evros entre el 25 i 28 de febrer vam ser seguits per agents sense identificar i van intimidar algunes de les nostres fonts, totes elles de gran utilitat per entendre què passa a la frontera. I això és inacceptable a un país de la Unió Europea signant de tots els tractats internacionals en matèria de drets humans, llibertat de premsa i llibertat d’expressió.

Albert Naya

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *