El salt (incert) de la premsa local

Les ràdios locals, com Ràdio Arenys, ofereixen cada vegada més contingut 'a la carta' | Foto: José Luis Gómez Galarzo

“Quan van arribar les màquines d’escriure a les redaccions, ningú deia que fèiem periodisme de màquina d’escriure”, va dir Javier Díaz Noci, professor de la Universitat Pompeu Fabra, el 14 de juliol de 2015 en una taula rodona sobre els reptes i les oportunitats del periodisme digital. I va afegir que, “en pocs anys, el periodisme serà totalment digital i serà redundant posar-li aquest cognom”.

Les darreres dècades han vingut encapçalades per la globalització de les indústries i dels mercats culturals. Aquest fet suposava una amenaça real per als mitjans de proximitat, que es van veure sobrepassats per grans empreses que desplegaven equips de treball capaços d’arribar arreu. Però al mateix temps, això va reforçar-ne el vincle amb el seu entorn i els va dotar d’una potent identitat. Així, i gràcies a l’abaratiment dels instruments de difusió, l’imaginari local ha tornar a néixer. I Internet és la porta oberta a reinventar-se, a introduir-se a un món digital més competitiu, però amb més eines per arribar als usuaris. S’està produint aquest transvasament cap al món digital? I si és així, com s’està fent?

Els mitjans de comunicació locals són els radars més acurats a l’hora de radiografiar la realitat política, social i econòmica del territori. Són actors socials rellevants no només per a l’anàlisi de l’actualitat que desenvolupen, sinó també per a donar cobertura a les singularitats de cada zona i consolidar les identitats culturals. En aquest sentit, les televisions locals han estat una peça clau. Tal com va afirmar Joan Catà, exdirector de comunicació de COMRàdio, en una entrevista a Mataró Ràdio, “les televisions locals són una forma particular de fer televisió i, de fet, no ens podem imaginar ni les comarques ni els municipis sense tenir-ne”.

Un nou concepte de televisió

Tanmateix, al Televisió Digital Terrestre (TDT) va fer sorgir dificultats de sostenibilitat per a moltes televisions locals, així com efectes negatius derivats de la multiplicació de canals d’origen estatal, amb un gran nombre de cadenes, que descompensaven l’oferta de canals propis de l’espai català, sense que això tampoc no signifiqués un increment de la diversitat i qualitat dels continguts, com explica el catedràtic de Comunicació, Miquel de Moragas, al quadern del CAC ‘Internet i canvis en el sistema de comunicació’.

A tot això cal sumar-hi l’ampliació del nombre de canals temàtics que oferia la TDT, que augmentava la competitivitat i deixava en un segon pla les televisions locals. Una suma que va coincidir, a més a més, amb l’esclat d’una crisi econòmica que va acabar de danyar irreversiblement un sector ja molt perjudicat. De fet, desenes de periodistes van ser acomiadats i es van reduir les inversions econòmiques –especialment les públiques– fins a xifres rècord.

 

Televisions i ràdios locals estan migrant les seves emissions en directe i ‘a la carta’ a Internet. En alguns casos, amb molt d’èxit

 

Aquests problemes han provocat la migració de canals de televisió a la xarxa, perquè Internet permet mantenir un canal de televisió sense estar obligat a oferir contingut contínuament i sense l’estructura ni els costos als que obliguen les emissions habituals. Això explica perquè, segons dades del Consell Audiovisual de Catalunya, abans de l’apagada hi havia 111 canals locals a Catalunya i actualment només en queden 52. Si a tot això s’hi afegeix l’enorme reducció de publicitat d’uns mitjans que ja no gaudien d’unes altes quotes d’anunciants, la viabilitat i el panorama d’aquests projectes es complica encara més.

El cas de la televisió i la ràdio de l’Hospitalet és, probablement, el més paradigmàtic. El pressupost municipal per al 2012 impedia, tal com va afirmar l’alcaldessa Núria Marín el novembre del 2011, la renovació de la concessió de la gestió de la televisió i la ràdio municipals, que tenia un cost de 2,8 milions d’euros anuals.

Els treballadors varen ser, pràcticament, els últims en saber que s’havia d’apagar la senyal, el que va suposar l’acomiadament d’una quarantena de treballadors de la televisió, mentre que la gestió de la ràdio es va remodelar. Mesos més tard es conformava una redacció única de “periodistes multidisciplinaris” pels quatre mitjans de la ciutat: televisió, ràdio, L’H Digital i el Diari de l’Hospitalet. La televisió sobreviu a la TDT, però sense emissió continuada i ha reforçat la seva presència a Internet, amb un portal que incorpora els programes sencers, els informatius, les emissions en directe i les notícies en format vídeo.

Reinventar-se a la Xarxa

En canvi, Internet, en d’altres casos, ha estat la porta oberta que ha permès alguns mitjans de comunicació, especialment televisions, reinventar-se per sobreviure. De fet, canals com Gavà Televisió o Viladecans TV van emigrar a Internet per continuar oferint un servei a les seves ciutats d’una forma viable.

També és el cas de Calellatv.cat, que va obrir el 23 d’abril de 2012, després de viure el tancament de la històrica Televisió de Calella per fer néixer el consorci m2tv, que format per diversos municipis de l’Alt Maresme, va resultar ser insostenible econòmicament en el marc de la crisi. El director del canal, Jordi Bota, remarca que “els costos d’emissió, sobretot els de transport de senyal” són el principal avantatge d’emetre únicament per Internet. Però també ho és la llibertat de no haver de produir continguts les 24 hores del dia, una tasca sovint complicada per a redaccions petites. Bota subratlla la tasca d’oferir en directe “importants esdeveniments esportius o de la ciutat i els plens”, així com la constància amb què la seva pàgina web es nodreix diàriament amb notícies i espais d’interès ciutadà.

 

El futur dels mitjans locals - Report.cat
Preparació d’un informatiu a la Televisió de Cardedeu | Foto: Jose Luis Gómez Galarzo

 

La publicació de continguts periòdics de Calellatv.cat és l’exemple dels serveis de comunicació audiovisual a demanda, que faciliten l’accés als continguts a uns usuaris que volen consumir des de qualsevol lloc i a qualsevol hora. Per això, endinsar-se a Internet “permet avançar-se una mica a l’actual present”, segons Bota, qui està convençut que, “cada cop més, el perfil d’usuari de televisió, la pròpia televisió i la forma de consumir-la canviarà a una elevada velocitat”. Les plataformes xip/tv que utilitzen les televisions locals adherides a la Xarxa de Comunicació Local en són un viu retrat.

A l’altra banda del sector audiovisual, les ràdios han sobreviscut a aquest sotrac molt millor i el consum radiofònic, que també ha augmentat per Internet, segueix viu. Per contra, la premsa escrita també s’ha vist sacsejada per la nova realitat a la xarxa en un context de crisi que ha afectat molt directament la publicitat, una de les seves principals fonts d’ingressos.

En aquest sentit, l’informe de l’Institut de Comunicació InCom-UAB apunta que la premsa escrita local i comarcal –eminentment gratuïta– hauria perdut prop del 40% de publicitat entre el 2009 i el 2014, deixant força malparades algunes publicacions en paper. “La premsa gratuïta, ha fet una aposta claríssima cap a Internet”, explica Vicenç Rabadan, professor de Periodisme de Proximitat a la UAB. I és que espais publicitaris tradicionals, com els de les immobiliàries, han minvat de forma extraordinària. Tot fa pensar, com constata aquest expert, que “malgrat que el paper encara és atractiu per a molts”, Internet és la nova finestra als lectors, fins i tot per a les revistes de pagament. Uns mitjans que, segons Rabadan, “encara tenen pendent recuperar la baixada de lectors que han patit”. El paradigma és de canvi, amb un escenari en el qual la bretxa digital és gran, però cada cop són més els que s’adapten a les noves fórmules de consum d’informació.

La premsa escrita, més digital

Un canvi que passa, en la majoria dels casos, per buscar sortida en l’àmbit digital. Segons el ja desaparegut Baròmetre de la Comunicació i la Cultura, el consum de premsa en paper va disminuir, només entre el 2008 i el 2009, un 0,6% i, per contra, el consum dels mitjans digitals va créixer un 53,7% el 2010.

L’abaratiment dels costos i el gran ventall de possibilitats que ofereix Internet, ha portat molts mitjans escrits a contemplar-ho com una opció de futur i per això, dels 160 mitjans de proximitat catalans, el 45% han nascut com a capçaleres exclusivament digitals, el 39% són d’origen impresos que han fet el salt al format digital i el 16% conserven el seu estatus de format imprès, tal com indica l’Institut de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona (InCom-UAB). Per tant, cada vegada hi ha més lectors a Internet i menys als quioscos? “La realitat és encara lluny del consum digital majoritari que feien els gurus de les TIC”, explica Rabadan per qui tot apunta “a una evolució continuada”.

Especialització de continguts

En aquest context de canvi, els lectors a la Xarxa cerquen informacions que s’ajustin al màxim als seus interessos i això sovint es tradueix en portals molt específics. Així, els usuaris busquen productes concrets, històries que no pugui llegir enlloc més. “Cal trobar un consumidor interessat en allò que s’explica”, afirma Rabadan. I és que, amb el pas dels temps, els lectors són més selectius i exigents amb el que llegeixen a la Xarxa. Els mitjans generalistes no poden abordar aquesta singularització de les informacions que ofereixen. I és aquí on els mitjans locals hi tenen molt a guanyar, ja que poden abordar la realitat d’un territori concret des de la proximitat.

Ara bé, mentre aquests mitjans encara debaten com adaptar-se al nou paradigma digital, no paren de sorgir nous reptes i qüestions que cal afrontar. La televisió local ja té les plataformes de cable i fibra de pagament trepitjant-li els talons. Un sistema que, d’altra banda triplica l’oferta de canals, però oblida les emissores de proximitat. O els mitjans escrits, que s’enfronten al gran repte de convertir-se en multimèdia, sovint amb els mateixos recursos i el mateix nombre de mans.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.