La matinada del 24 de febrer queia la primera bomba a Kíev. El fotoperiodista Ricard Garcia Vilanova explica, des d’una de les butaques que presideixen l’escenari del teatre del CCCB, que llavors ja feia mig mes que era a la capital ucraïnesa. Era la primera de les cinc estades que faria en un país que, fins llavors, mai havia cobert. “En un primer moment, la gent no volia aparèixer a les fotografies, suposo que per por, perquè no se’ls pogués identificar. Però un cop esclata la guerra i ja hi ha un conflicte obert, internacional, perden aquesta por i entenen que no estan sols”.

Assegut al costat de Garcia Vilanova, i vestit completament de negre, com ell, hi ha un altre fotoperiodista, també reconegut. Es tracta de Santi Palacios. Com el seu company de professió, també acostuma a treballar allà d’on la majoria intentaria fugir. També l’han convidat en aquest acte per donar el testimoni i reflexionar sobre la cobertura gràfica de la guerra d’Ucraïna. Són imatges tan dures com la d’un reguitzell de cadàvers disseminats en un carrer de Bucha, a la província de Kíev.

Palacios arriba en aquest país de l’Europa de l’Est iniciada la guerra. Coneixia el territori, comenta, en haver-hi viatjat el 2014 i el 2015, anys convulsos per l’annexió de Crimea a Rússia o, per exemple, l’inici de la guerra al Donbass. “Quan vaig saber que havia caigut un míssil a Kiev, el calfred va ser com si hagués caigut a Barcelona o a Madrid. No m’ho podia creure. Per això, vaig creure que havia de ser-hi”, explica. Pensava que en el relat d’aquesta guerra hi podia aportar context.

Aquesta conversa té lloc en el marc de la nova edició del World Press Photo a Barcelona, el certamen fotoperiodístic més important del món –i que a la capital catalana es pot visitar fins a l’11 de desembre–, que en edicions anteriors ja va reconèixer els treballs de Palacios i de Garcia Vilanova. La trobada havia de comptar amb una tercera participant a través de videoconferència, la fotògrafa ucraïnesa Oksana Parafeniuk. Finalment, però, l’organització excusa la seva absència a causa de les males connexions per una intensificació dels bombardejos.

Milers d’informadors

“Onze mil periodistes?”, pregunta amb to incrèdul, alhora que resignat, Garcia Vilanova a la moderadora de la conversa, Tamara Saeb. La responsable de Comunicació Operacional de Metges Sense Fronteres, entitat coorganitzadora de la trobada, acaba de llançar-los la dada del recompte de periodistes acreditats en aquest conflicte, segons Reporters Sense Fronteres.  “Potser no hi hagués anat si hagués sabut quants érem. No crec que l’onze mil u marqui la diferència”, assegura Garcia Vilanova, que ha cobert conflictes en una llarga llista de països com Síria, on va ser segrestat durant més de sis mesos per Estat Islàmic. Per ell aquesta guerra representava un punt d’inflexió: era geogràficament propera, tenia grans implicacions geopolítiques i, també, hi havia la qüestió dels refugiats.

Especialitzat a cobrir migracions, en un primer moment, Santi Palacios es trasllada a diferents punts fronterers amb el país amb la voluntat d’esbrinar si és fàcil o difícil sortir d’Ucraïna i accedir a la Unió Europea. “Una vegada ets allà i veus la dimensió de la cobertura mediàtica, et planteges què fer, per què fer-ho d’aquella manera, quant d’esforç pots invertir-hi i què hi pots aportar i què no”, explica.

Amb el pas dels dies, intentarà accedir a Bucha. “No tenia gaire informació. Volíem  apropar-nos a les poblacions per saber què havien fet les tropes russes. Teníem una idea del que podrien haver fet, però no m’imaginava aquelles dimensions. Més de 500 cadàvers i 3.500 supervivents. Et toca documentar crims de guerra i fer-ho el millor possible”, recorda.

Veritat o mentida

En aquest punt de la xerrada, la moderadora no deixa passar l’ocasió de preguntar-li com va viure que es posessin en dubte la veracitat de les seves fotografies. En aquest sentit, Palacios reflexiona sobre la necessitat de formar-nos i ser capaços de destriar les fake news del que no ho és. “Cal que els alumnes surtin de l’escola sabent com funciona la indústria de la informació”, conclou.

Per Garcia Vilanova, la seva feina és fer de cadena de transmissió d’allò que veu i retrata. Busca mostrar el patiment de la societat civil que, afirma, és qui paga el preu més alt en qualsevol conflicte: “Per mi el tema de la fotografia no és només fer el clic, sinó aconseguir arribar a fer-lo; poder arribar als llocs, empatitzar amb la gent…”. Explica que, tot i que al país ucraïnès és fàcil d’arribar-hi, l’accés a la primera línia de batalla és complicat. També creu que hi ha un excés de recel que es tradueix en burocràcia difícil d’esquivar. No en sap el motiu, però sospita que es pugui estar intentant protegir als informadors més inexperts.

On són els límits

Retratar la mort d’algú. Fotografiar cadàvers o altres situacions i estats extrems. On són els límits per preservar la dignitat o la intimitat? Aquest és un altre tema que surt a col·lació en la conversa. “Això em genera sempre moltíssims dilemes. Aquestes fotos preserven la dignitat d’aquestes persones? No ho sé, digueu-m’ho vosaltres”, interpel·la directament al públic Santi Palacios mentre assegura que la feina la intenta fer amb el màxim respecte. “Abans que periodistes –continua Vilanova– som persones i aquests dilemes que comenta el Santi els tenim. La informació s’ha de donar però amb aquesta dignitat i aquest respecte. Si no s’explica no existeix”. El veterà fotoperiodista té previst de tornar aviat a Ucraïna.