La professió reivindica Xavier Vinader

Franco, Évole, Uribe i Fernández, ponents de l’acte. Foto: Dani Codina
Franco, Évole, Uribe i Fernández, ponents de l’acte | Foto: Dani Codina

La professió enyora i reivindica Xavier Vinader. La tarda del 25 d’abril –coincidint amb el 42è aniversari de la Revolució dels clavells de Portugal que Vinader va cobrir quan era jove– la sala d’actes del Col·legi de Periodistes de Catalunya es va omplir de gom a gom per recordar al gran referent del periodisme d’investigació, traspassat el 9 d’abril de 2015 als 68 anys d’edat.

L’acte –impulsat pel Col·legi, la Casa Amèrica Catalunya i el Memorial Democràtic– va ser emotiu, ple d’anècdotes divertides i sense concessions a la tristesa. Al igual que al seu enterrament, en l’homenatge celebrat en el primer aniversari de la seva mort s’hi van congregar representants dels cossos policials i dels moviments socials. Si l’any passat davant del tanatori de Sancho d’Àvila, els moviments anticapitalistes van penjar una pancarta (Amb V de Vinader, deia) molt a prop dels cotxes patrulla de cossos policials que també volien donar el darrer adéu a Vinader, a l’acte a la casa dels periodistes va passar, de nou, el mateix. Així, a pocs metres de Josep Lluís Trapero, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Anna Gabriel, diputada de la CUP, escoltava atentament els diferents ponents. I és que Vinader tant donava classes a l’Escola de Policia de Catalunya com tenia trobades amb moviments alternatius de tot tipus.

“Volem ser hereus del seu llegat”

En el parlament de presentació, Neus Bonet –degana del Col·legi de Periodistes– va recordar que Vinader havia participat en la constitució de l’entitat, sent-ne un dels fundadors. “Volem ser els hereus del seu llegat, del seu compromís i de la força del seu convenciment”, va afirmar.

Poc després, Antoni Traveria –director general de la Casa Amèrica Catalunya, amic de la infantesa de Vinader i conductor de l’acte– anunciava, per sorpresa, que el premi Casa Amèrica Catalunya a la Llibertat d’Expressió a Iberomèrica d’enguany –que consisteix en una obra de l’artista Perico Pastor– ha recaigut en Xavier Vinader in memoriam. Un anunci que va precedir el lliurament del guardó als seus familiars.

Traveria també va recordar com Vinader participava en activitats de Casa Amèrica i com periodistes i escriptors llatinoamericans convidats per l’entitat acabaven a casa seva, sopant fins a altes hores de la matinada. “Era un periodista de l’escola de la vida que va aconseguir el respecte d’aquesta professió”, va dir. Un respecte guanyat, sobretot, pel seu rigor en la feina. “Mai ningú li va aconseguir corregir cap de les seves publicacions. Mai ha estat rectificat”, va ressaltar en referència a com contrastava les informacions, delicades, que publicava. Al seu torn, Gerardo Pisarello, actual President de Casa Amèrica i primer tinent d’alcalde de Barcelona, va apuntar que “era d’aquelles persones excepcionals que va entrar a la gola del llop” i que ho va fer “per donar veu als que no tenien veu”.

“Un resistent íntim”

“El que ens corprenia i arrelava d’en Xavier era que tot ho feia des d’una consciència antifeixista”, va assegurar David Fernández, periodista i exdiputat al Parlament de Catalunya, que va ser el primer dels quatre ponents que va prendre la paraula. “Mai es va rendir”, va destacar per després recordar tot el que va ensenyar a la gent de La Directa, el setmanari assembleari i autogestionat, els periodistes del qual van aprendre de Vinader. “El que més hem après és el rigor, la honestedat i la claredat”, va afirmar Fernández, que va definir-lo com “un home bo, un periodista de primera i un resistent íntim”. També va recordar que Manuel Vázquez Montalbán ja deia que Vinader tenia la virtut d’arribar al lloc del crim abans que la policia. “Sense en Xavier res no seria igual i nosaltres no seriem els mateixos”, va assegurar per, finalment, reconèixer que se’l troba a faltar. “Podem cridar als quatre vents que l’enyorem”, va concloure.

La sala d’actes del Col·legi es va omplir per recordar Vinader. Foto: Dani Codina

La sala d’actes del Col·legi es va omplir per recordar Vinader | Foto: Dani Codina

“Sense ell no ens hauríem trobat”

“L’enyorem moltíssim”, també admetia Ana Cinthya Uribe, doctora en Periodisme i estreta col·laboradora de Vinader que va venir des d’Holanda per participar a l’acte, on va recordar el paper clau del periodista durant els anys que ella va residir a Barcelona. “Una de les coses que vam perdre quan va morir va ser la nostra casa, una llar comuna per molts de nosaltres”, va dir en referència al pis de Vinader, famós pels seus nombrosos prestatges amb milers de llibres per tot arreu i que va ser lloc de trobada de persones ben diferents. “Entrar en aquella casa era com traspassar la frontera cap a una terra de tots”.“No és que sense ell no poguéssim existir –va prosseguir–, és que sense ell no ens hauríem trobat”, va afirmar en relació a les aliances personals teixides gràcies a la mediació de Vinader. “Darrera aquelles portes podia passar qualsevol cosa”, va apuntar.

“Gràcies per ensenyar a posicionar-nos”

“Tenia la virtut d’ajuntar polis i lladres”, va subratllar Jordi Évole, seguint el fil iniciat per Cinthya Uribe. El director de Salvados va protagonitzar un dels moments més divertits de l’acte quan va explicar els projectes frustrats en els que va participar amb Vinader, com un documental que durant varis mesos de 1999 van preparar sobre la història d’ETA i que mai no va veure la llum o les peripècies a la revista Públic, que Vinader dirigia i que va tenir una vida ben curta.

Évole va admetre que els mesos que va passar a casa d’en Vinader (“allà entraves en un món totalment desconegut”) el van marcar de per vida.  “Jo llavors no sabia res i va ser un punt d’inflexió a nivell personal i professional. Si jo no hagués passat per allà, no estaria fent el que estic fent”, va afirmar. “Gràcies pel teu exemple, per ensenyar-nos a posicionar-nos. Esperem no decebre’t. I gràcies per ensenyar-nos el que és el compromís en aquesta feina”, va concloure.

“Un tossut admirable”

El darrer ponent va ser Antonio Franco, exdirector d’El Periódico de Catalunya que va coincidir amb Vinader en els difícils anys de la Transició, quan al 1979 aquest va escriure dos articles a Interviú on explicava, amb noms i cognoms, les actuacions de grups d’extrema dreta al País Basc. Poc després, ETA mataria dos individus mencionats als articles i l’Audiència Nacional el va condemnar a set anys de presó per un suposat delicte d’imprudència temerària. Vinader va fugir, es va exiliar i no va tornar a Catalunya fins al 1984. Després de tres mesos a la presó de Carabanchel, va ser indultat pel govern socialista.

Franco va criticar que ara sembli que el conjunt de la premsa estava a favor del canvi polític quan en realitat no era així. I com alguns com Vinader es van jugar el tipus per denunciar l’extrema dreta, “que bàsicament eren policies, guàrdies civils i gent de l’exèrcit en les seves hores lliures”. “En Xavier es va posar en el lloc més complicat en el moment més complicat”, va destacar per després definir Vinader com “un tossut admirable” que “insuflava valentia als demés”, a més de ser “molt respectuós i tremendament educat amb els companys de feina”. “Actualment –va concloure– hi ha molts periodistes que s’ha fet famosos i que guanyen molts diners, però la majoria d’aquests no són professionals seriosos. Ell, en canvi, va ser un gran periodista”.

 

Escriure a Report.cat

 

Jordi Rovira

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *