Nascuda i educada en els cànons del segle dinou, la nostra protagonista neix a la Corunya el 1861, tot i que desenvolupa la seva activitat periodística ja de gran i en ple segle vint. A més, durant molts anys viu a l’estranger. Aquests fets li marquen una ideologia que no permet etiquetes. Té idees progressistes per tractar-se d’una dona vuitcentista, malgrat que abraça ideals conservadors i catòlics. No oblida la situació de les dones en les seves cròniques, però, en canvi, no milita en els moviments feministes. Sí que està clara la seva posició davant les guerres, les quals defineix com “assassinats col·lectius legals” i aposta fermament pel pacifisme.

El nom complet de l’autora és Sofía Guadalupe Pérez-Eguía Casanova, i tria el cognom de l’avi matern per donar-se a conèixer, perquè és ell qui exerceix de pare, després que el progenitor marxés de casa sent ella encara una nena, després del tercer fill de matrimoni, i la seva mare, sense recursos, es veiés obligada a traslladar-se a Madrid amb els avis materns.

De ben jove, Casanova va conrear la poesia, tot i que és la seva mare, que troba els poemes guardats en l’habitació de la seva filla, qui els envia al Faro de Vigo, on li publiquen quan la jove Sofía només té quinze anys. A partir d’aquí, comença a ser reconeguda i entra en els cercles intel·lectuals de l’època. A Madrid, gràcies a la seva obra poètica, aviat guanya fama, fins al punt que el rei Alfons XII, admirador seu, serà mecenes d’un dels seus llibres.

Activitat literària i periodística

El 1887, després de casar-se amb l’excèntric professor, diplomàtic i filòsof polonès Wincenty Lutoslawski, Casanova marxa de Madrid. La parella viu entre Polònia, Estònia, Rússia, Anglaterra i Espanya. Tenen quatre filles i Casanova es dedica a la família i a superar entrebancs dolorosos com són la malaltia mental del seu marit, però, sobretot, la mort prematura d’una de les filles, Yadwiga, per disenteria. Un fet que la sumeix en una forta depressió.

Temporalment, torna a Madrid el 1904 i comença a col·laborar a la premsa en un moment en què ja no només hi ha premsa femenina, sinó també feminista.  Reconeguda per la seva escriptura, el 1906 la Reial Acadèmia Gallega l’admet a la institució i cinc anys més tard entra a l’Acadèmia Espanyola de Poesia. Casanova escriu a La Voz de la mujer, on també publiquen Carme Karr o Clara Campoamor. A més, Casanova també acabarà publicant a ABC, Blanco y Negro, La Época, El Mundo o El Imparcial. I, fins i tot, en premsa internacional com The New York Times o el polonès Gazeta Polska.

Llegat com a cronista

Malgrat les seves profundes conviccions religioses, Casanova se separa del seu marit el 1912. A partir de llavors, viu entre Espanya –on la reben com una heroïna amb un munt d’homenatges– i Polònia –on viuen les seves filles–. I el 1914, estant en aquest país, l’enxampa l’inici de la Primera Guerra Mundial. Publica cinc articles a El Ideal Gallego entre 1910 i 1920 sota el nom En los caminos del fuego y la nieve, en els quals explica els primers dies de l’enfrontament bèl·lic. En un inici estava plantejat com un diari adreçat a la seva mare, per això destil·la un to més personal. Malgrat tot, no perd la voluntat informativa i de posar context a les seves vivències.

A més, durant la guerra, Casanova treballa a Varsòvia com a infermera voluntària de la Creu Roja de batallons de moribunds, una tasca que la impressiona fortament. Fruit d’això, escriu una carta al diari ABC intentant convèncer els lectors que l’admiració que molts senten pels alemanys no està justificada. Arran d’aquesta carta, el propietari i director del diari, Torcuato Luca de Tena, li proposa exercir de corresponsal del rotatiu a Europa Oriental, començant així una col·laboració que es prolongarà durant una trentena d’anys.

Revolució Russa i problemes de vista

Casnova és molt observadora i denuncia les mentides de les agències de premsa, ja que coneix el conflicte en primera persona per la seva feina com a infermera. A banda de l’anàlisi de la guerra, també en retrata la part humana. Ja en el seu primer article sobre el conflicte –La guerra en Rusia– en el rotatiu madrileny destaquen la seva feina. “La il·lustre escriptora Sofía Casanova s’ha dignat a acceptar l’encàrrec de cronista d’ABC a Polònia. Publiquem a continuació el primer article que ens remet des de Varsòvia i en el que palpiten els horrors de la guerra amb tot el seu dramàtic interès”, asseguren.

Cal tenir en compte, però, que, donades les limitacions tècniques de l’època, des de l’enviament d’un article per part de la corresponsal fins a la seva publicació, poden passar fins a dos mesos.

L’avançament de les tropes sobre Polònia fa que Casanova es vegi obligada a marxar a Sant Petersburg amb les seves filles. Des d’allà viu –i ho relata en les seves cròniques– la caiguda del tsarisme, l’ascens de Lenin al poder, així com els assassinats de Rasputin i de la família reial dels Romanov. Casanova escriu sobre tot això –no sense dificultats, ja que pateix episodis de persecució i censura– i fins i tot entrevista a Leon Trotski.

La Revolució Russa provoca en Casanova una forta impressió i, a més, durant una insurrecció popular, reprimida amb duresa, pateix un cop accidental als ulls per part d’una de les persones que fugia del tiroteig. A partir de llavors, pateix problemes de vista, amb una ceguesa parcial, malgrat que continua escrivint.

Guerra civil i Segona Guerra Mundial

Acabada la guerra, Casanova no deixa de desplaçar-se al seu país natal, on se la rep amb honors. També imparteix conferències com la del 25 d’abril de 1919 en un auditori de Madrid on afirma amb contundència: “No hi ha victòria, no hi ha imperi o predomini de races que justifiquin la destrucció de l’ésser humà”.

També escriu diverses novel·les, contes i una obra de teatre (La Madeja) que es representa sota l’auspici de l’escriptor Benito Pérez Galdós. Fins i tot Antoni Maura, expresident del govern espanyol, la proposa com a Nobel de Literatura l’any 1925. “Maura, el meu ídol com senyor i polític, sent president de la Reial Acadèmia Espanyola va demanar el Nobel per mi”, recordaria la mateixa Casanova.

Estant a Varsòvia, comença la Guerra Civil espanyola, que viu des de la distància. Afectada pel que havia vist dels bolxevics durant la Revolució Russa, no dubta en declarar-se partidària del bàndol nacional. I el franquisme no perd l’ocasió d’aprofitar-se’n. El 1938 Casanova viatja a la seva Galícia natal i Franco s’entrevista amb ella.

Casanova torna a Polònia per passar Nadal amb la seva família i és llavors quan comença la Segona Guerra Mundial. L’ocupació dels nazis fa que marxi a un poble polonès, amb una de les seves filles i els seus nets, i des d’allà, viu l’horror dels camps d’extermini. Les seves crítiques de l’ocupació alemanya, però, provoquen la fi de la seva col·laboració amb l’ABC, alineat amb el franquisme.

Enyor a la terra gallega

Cap al final de la seva vida, ja gairebé cega, però ajudada pels seus nets, Casanova redacta unes cròniques més curtes i espaiades en el temps, on transmet l’enyor a Galícia i la voluntat que l’enterrin allà. Un desig que no es pot complir. Després d’una vida personal i professional molt agitada, mor a Poznan el 16 de gener de 1958 als noranta-sis anys. S’intenta tramitar la repatriació de les despulles de la periodista, però aquesta no s’acaba materialitzant. El que més s’hi acosta és el fet d’estar enterrada al costat de Josefa López, coneguda com la Pepa, una fidel criada gallega que li cuidava les filles, li deixava diners en moments de penúries econòmiques i que l’havia acompanyat fins i tot, el dia de l’entrevista amb Trotski.

Sofía Casanova és contemporània de plomes com Emilia Pardo Bazán o Eugeni d’Ors, però és molt més desconeguda que ells, tot i ser la primera corresponsal de guerra, fins i tot per davant la seva amiga Carmen de Burgos, coneguda com a Colombine, que ja havia escrit anys abans, tot i que en qualitat d’enviada especial.

El 2022 es va publicar una antologia (De guerra, revolución y otros artículos)de les seves cròniques escrites des de l’estranger. Una selecció del més del miler de cròniques que va arribar a escriure. Però malgrat tot el que va viure, Sofía Casanova és, avui dia, molt oblidada. El 2009, Rosario Martínez, estudiosa de la seva figura i obra, ja advertia en una entrevista a La Opinión d’A Coruña del poc interès existent. «Sofía no interessa ni a l’esquerra ni a la dreta, la seva figura no dona joc, va estar massa compromesa, el que no vol dir que hagi rectificat. No interessa a ningú», es lamentava.