“Ara estic escrivint un llibre sobre la patata eivissenca i estic una mica ocupada. Truca’m d’aquí a uns dies a veure si he pogut revisar els negatius que em demanes”. Així va respondre la Joana Biarnés (Terrassa, 1935) una de les vegades que Josep Casamartina, historiador de l’art i comissari independent, va trucar-li a Eivissa, on regentava un restaurant. Era pels volts del 2006 i ningú coneixia Biarnés com a fotògrafa, ja que havia deixat la professió a mitjans dels anys vuitanta, desencisada pel fenomen dels paparazzis.

Ell va seguir insistint i ella va continuar donant-li llargues uns quants anys fins que, després que el documental Joana Biarnés. Una entre tots (TV3, TVE, 2015), dirigit per Òscar Moreno i Jordi Rovira, donés a conèixer la seva figura i obra com la primera fotoperiodista espanyola, en Casamartina va aconseguir, finalment, quedar amb ella i consultar el seu arxiu. Tot un tresor en forma d’imatges.

Han passat molts anys de tot allò, però arran d’aquella trobada va sorgir una exposició, comissariada per Casamartina, que primer es va poder veure a Tarragona i actualment es pot visitar al Canal Isabel II de Madrid. Sota el títol Madrid: moda a pie de calle, fins al proper 23 de juliol es pot veure la seva feina més icònica sobre moda –un dels àmbits que va retratar aquesta fotògrafa terrassenca– entre els anys seixanta i setanta. L’exposició està instal·lada en un dipòsit, s’obre al visitant amb una bellesa inusual per un lloc tan adust.

Anys de transformació

Només entrar, una gran instal·lació en tons vermells, vestits històrics de dissenyadors de renom i alguns elements de la vida de la fotoperiodista donen a entendre que no es tracta d’una reportera qualsevol. Les més de cent imatges exposades al llarg de les tres plantes arriben al punt final amb un extracte del documental Joana Biarnés. Una entre tots.

Els anys seixanta i setanta del segle passat representen un canvi brusc en el món de la moda: les cases d’alta costura van veure com ja no dictaven les pautes de les tendències de vestir, sinó que ho feia el prèt-à-porter, elaborat en sèrie, per les masses. “Com va fer la Mary Quant. – explica Casamartina– Ella no s’inventa la minifaldilla. Simplement, veu com les seves clientes, un cop marxen amb la roba, escurcen encara més la faldilla”, comenta. Són uns anys en què a Madrid els joves demanen llibertat, alegria. La ciutat es transforma, sobretot durant els anys de la Transició. I la Joana és testimoni d’ambdues coses d’una manera molt singular.

Naturalitat i senzillesa

“El gran valor de les fotos de la Joana i, concretament, la seva gran aportació a les fotos de moda, són la naturalitat i la senzillesa. La Joana no tracta les models com a divinitats que han de ser fotografiades en poses estranyes i amb grans tones de maquillatge, adornades amb brillantina i talons d’infart com feien la resta de fotògrafs”, explica Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision, fundació que gestiona l’arxiu de Biarnés.

Editorial de moda per Pueblo Jr, publicat a Pueblo el 3 d’abril de 1968. ©Joana Biarnes / Fundació Photographic Social Vision.

La fotògrafa catalana va fer la part més important de la seva obra com a fotoperiodista de moda quan van contractar-la al diari Pueblo, un mitjà vespertí de referència de Madrid. Allà, entre 1963 al 1972, es va encarregar amb la periodista Rosana Ferrero –que signava Soraya– d’una pàgina setmanal dedicada a la moda. De les imatges que va publicar en aquesta secció és d’on surt pràcticament tot el material exposat a Madrid.

Unes imatges que Biarnés, acostumada a treballar al carrer, feia enmig de la rapidesa i la mundanitat de la quotidianitat, on portava a les (més conegudes) models del moment, ja fos a la Gran Vía, a una piscina, al carrer Serrano o bé pujant-les en un helicòpter enmig del tumult de gent. “En moltes de les instantànies apreciem cares sorpreses de vianants en trobar-se un espectacle de tal magnitud. La proximitat, la gran relació d’amistat i el respecte que tenia amb tothom amb qui treballava, la seva capacitat de dignificació, la senzillesa i la naturalitat fan que, les fotos de la Joana, siguin trencadores i pioneres al país”, assegura Omedes. I fresques. La Joana s’acaba empoderant i acaba buscant les localitzacions, inspirant-se en pel·lícules per crear algun relat, dirigint les sessions. “Malgrat això, la gran majoria són fruit de la improvisació. Per exemple, la Joana va anar a cobrir una desfilada de peces de pell en un hotel caspós de Madrid. Un cop acabada, les models es van posar el bikini i van baixar a la piscina a refrescar-se. I aquestes van ser les fotos que van publicar-se”, exemplifica Casamartina.

“La relació és tan bona amb les models, que el món és compartit i la Joana acaba assistint a festes exquisides convidada per les seves grans amigues models, com Lourdes Albert i Rosanna Yanni, entre d’altres, on també es deixen caure dissenyadors com Miguel Rueda, Antonio Nieto o Juanjo Rocafort”, relata el comissari. Tot i relacionar-se amb la crème de la crème i tenir com a grans amics Joan Manuel Serrat o Raphael, la Joana no va abandonar mai aquesta naturalitat i senzillesa que també caracteritza les seves fotos.

El reflex de la seva personalitat

I és que la Joana fotografiava com era: simple, natural, interessant, oberta, agradable i atractiva. Una dona entregada a la feina, amb un pacte d’honor amb el seu pare, a qui li va prometre que, en aquell món d’homes, no li faria baixar mai el cap. Que mai el faria avergonyir.

El seu progenitor també li va recomanar que no parés de prendre imatges fins a aconseguir La Foto, la instantània que expliqués tot el que volia dir en aquell moment. I així va fer-ho quan va estar tres hores amb els Beatles a la seva habitació de l’hotel Avenida Palace de Barcelona.  Una fam per la foto i la feina ben feta, que va fer que es guanyés el respecte dels seus companys de redacció i de totes les persones amb qui treballava. I que va fer que acabés sent la primera fotoperiodista contractada per un mitjà de comunicació espanyol.

“Sempre va tractar els retratats, fossin famosos o gent del carrer, d’igual manera, de tu a tu. Era una persona molt noble d’esperit. I en el context de Transició, després d’un franquisme dur, guanyar-se la confiança de les persones tan ràpidament no era quelcom fàcil. I clar, això facilitava que pogués fer uns retrats en un ambient íntim i amb uns personatges relaxats, una cosa que no tothom podia fer”, comenta Omedes.

Biarnés va ser una dona acostumada a fer-se un lloc en un món ple d’homes, la primera fotoperiodista a tenir un contracte en un diari espanyol i una de les poques que vivia en pecat amb un estranger (el francès Jean Michel Bamberger, que acabaria sent el seu marit). Una dona moderna que agafava el que hi havia en la realitat i ho transformava en un producte que portava la seva petjada. Una professional excepcional.

La model i actriu Rosanna Yanni, amb maquillatge Op Art, a l’Hipòdrom de La Zarzuela l’any 1965. ©Joana Biarnes / Fundació Photographic Social Vision.

L’efecte Biarnés

“La Joana va morir sobtadament el 2018 i no ha pogut veure l’exposició de Madrid. Però estic segura que li hagués agradat molt”, assegura la directora del Photographic Social Vision. Una mort que va posar fi a una trajectòria vital trepidant, plena d’anècdotes i records que, afortunadament, apareixen al documental o bé a la biografia (No serà fàcil) escrita per Jordi Rovira. “De fet, des que la vam començar a representar fins que ens va deixar, des del Photographic Social Vision vam posar l’accelerador perquè la Joana pogués viure en vida el reconeixement que es mereixia”, explica Omedes. La feina ha pagat la pena: premis, reconeixements, desenes d’entrevistes, diverses exposicions (fins i tot una a Berlín), el documental i alguns llibres que permeten continuar admirant el treball d’una professional exultant que va fer un art, inconcebible per l’època, a través de la càmera.

Una dona que, gràcies a la seva modernitat innata va trencar esquemes i va convertir-se en una persona molt estimada. “L’efecte Biarnés és l’efecte d’enamorament immediat que senties una vegada coneixes la vida de la Joana i has vist les seves fotos. Tots els qui hem estat al seu costat treballant amb ella, hem anomenat així aquest estat en el qual entra la gent quan la descobreix”, explica Omedes.

Un exemple d’això el tenim a les xarxes socials, on els visitants de l’exposició (més de 20.000 segons la Comunitat de Madrid) comenten “especialment com la seva manera de fer i de ser es reflecteixen en les fotografies, amb aquesta naturalitat, empatia i senzillesa i proximitat”, descriu Omedes amb un deix d’orgull. “I la gent de Madrid ho aprecia especialment”, afegeix Casamartina. Després de tantes dècades vivint a la capital, la ciutat necessitava poder veure aquest testimoni social i arquitectònic. Aquest llegat en forma d’imatges.