La figura del fotògraf presidencial ha anat guanyant importància en la comunicació política moderna, sobretot amb la irrupció de les xarxes socials i l’ús de la imatge com a potenciadora del relat polític. Lluny de limitar-se a una funció merament documental, participa activament en la construcció del relat visual del poder, proveint imatges que incideixen directament en la percepció pública del líder polític. Tal com deia la fotògrafa documentalista Berenice Abbott, “la fotografia ajuda les persones a veure”.

Així doncs, la tasca del fotògraf presidencial no pot ser entesa únicament com un exercici estètic, sinó com una eina fonamental dins l’estratègia comunicativa dels governs. L’accés privilegiat del fotògraf als espais institucionals i als moments informals de la vida política permet generar una narrativa visual que busca humanitzar la figura presidencial, mostrar-ne el vessant més empàtic i reforçar-ne l’autoritat simbòlica.

Per exemple, els primers plans expressius dels presidents poden ser reveladors a l’hora de comunicar moments d’alegria, reflexió o exultació per temes públics i reptes privats. De la mateixa manera, angles inesperats donen una nova llum als esdeveniments històrics. Aquests professionals són alhora historiadors visuals i vincles clau entre els presidents i la ciutadania. Per tant, el seu rol és indispensable. I com acostuma a passar en l’àmbit del màrqueting polític, els nord-americans són els que marquen la pauta.

El primer president nord-americà que va incorporar un fotògraf a la Casa Blanca va ser John F. Kennedy l’any 1961. En el seu curt mandat va fer un canvi que es convertiria en un costum que tots els presidents, menys un (Jim Carter), seguirien: contractar un fotògraf que el seguís a tot arreu. I l’escollit per JFK va ser Cecil Stoughton.

Cecil Stoughton, el primer a la Casa Blanca

Fins aleshores aquesta feina la feien els fotògrafs de l’exèrcit, que es dedicaven, bàsicament, a retratar el president amb els convidats a la Casa Blanca. Però amb Kennedy això va canviar. L’aleshores president va quedar tan meravellat de les fotografies que Stoughton va fer de la seva presa de possessió que el va nomenar fotògraf presidencial. Era l’època del naixement de la televisió com a gran mitjà de comunicació i l’equip de JFK va pensar que tenir un bon fotògraf exclusivament dedicat al president permetria comunicar l’acció de govern i augmentar la confiança dels americans cap al seu nou líder.

El treball de fons va ser transformar els aspectes publicables de la vida privada de Kennedy en elements adequats per a construir imatges modèliques. La seva marca política es fonamentava al voltant de l’home familiar i compromès mitjançant una combinació de declaracions i fotografies en les quals apareixia feliçment acompanyat de la seva esposa i fills exercint el càrrec polític en l’àmbit domèstic. Una de les fotos més recordades va ser la que apareix el fill de JFK, John F. Kennedy Jr., amb dos anys, jugant sota l’escriptori del despatx Oval mentre el seu pare està llegint uns documents.

Aquesta imatge va crear escola. El 2009, l’equip de Barack Obama va emular aquella fotografia del 1963 amb una escena en què apareixia Sasha, la filla petita del president, al despatx Oval amagada darrere un sofà mentre s’apropa al seu pare que està treballant a l’escriptori. Una combinació d’homenatge i còpia de l’estratègia política.

En els trenta-quatre mesos que va durar la seva feina, Cecil Stoughton va disparar més de vuit mil fotografies de la família Kennedy. Posteriorment, va treballar uns anys per a l’Administració Johnson i després va convertir-se en fotògraf en cap del Servei de Parcs Nacionals el 1967 fins la seva jubilació. “Després de ser el fotògraf oficial de la Casa Blanca, simplement no pots arribar més alt”, va declarar Stoughton.

No tots els presidents van donar el mateix accés al seu fotògraf. Un del que va tenir més llibertat de moviments, però, va ser David Hume Kennerly, encarregat d’immortalitzar el dia  a dia del president Gerald Ford. Aquesta màniga ampla s’explica per la voluntat de restaurar la confiança en la presidència després de la dimissió de Richard Nixon. Aquest, precisament, havia estat el cas oposat, ja que va limitar molt l’accés al seu fotògraf, Oliver F. Atkins. Tot i això, paradoxes del destí, una foto seva, la de la recepció de Nixon a Elvis Presley a la Casa Blanca, és avui una de les més sol·licitades als arxius presidencials.

Souza, l’ombra invisible de Reagan i Obama

El fotoperiodista Pete Souza va començar la seva carrera als anys setanta a Kansas als diaris Chanute Tribune i Hutchinson News. Després va treballar al Chicago Sun-Times per,  pocs mesos després, incorporar-se com a fotògraf del president Ronald Reagan entre el 1983 i el 1989. Durant aquells anys es va convertir en la seva ombra. “El president es va sentir còmode amb la meva presència i va comprendre el valor històric de documentar moments darrere l’escena de la seva vida en un film. Com a resultat de la seva confiança, vaig tenir accés pràcticament sense restriccions al despatx Oval. L’únic cop que em va demanar que no el fotografiés va ser quan una vegada el vaig veure posant-se el seu audiòfon”, va escriure Souza a The Digital Journalist l’any 2004.

Souza es va convertir en el primer fotògraf que va repetir en el càrrec i, a més, tant per un president republicà com per un demòcrata, quan va ser nomenat fotògraf oficial de Barack Obama. Amb el president hawaià va arribar la gran revolució. Si fins aleshores la feina dels fotògrafs oficials havia consistit a documentar la història, amb Obama va consistir en crear la història a través de les xarxes socials. La dada és significativa: durant els vuit anys que va treballar per Obama, Souza va disparar més d’1,9 milions de fotos, el que significa entre 500 i 2.000 fotos diàries.

La Casa Blanca va començar a distribuir gratuïtament centenars d’instantànies de gran poder visual mentre que, paral·lelament, es va començar a limitar l’accés dels reporters amb la intenció de controlar el missatge. L’Obama retratat per Souza era carismàtic i apareixia en un pla cinematogràfic molt cuidat. Se’l mostrava serè, fort, decidit. El control de la imatge era total.

Entre la ingent quantitat de fotografies realitzades per Pete Souza destaca “Hair Like Mine”, del 2009, on apareix al despatx Oval un nen anomenat Jacob Philadelphia, de cinc anys, tocant el cap del polític. El president nord-americà el va convidar després que el noi li preguntés si els cabells d’Obama eren semblant als seus, amb textura afro. La imatge va ser titllada d’”icònica” per la primera dama, Michelle Obama, que més tard la va descriure com un símbol dels progressos realitzats en la lluita afroamericana pels drets civils.

I a Espanya, què?

“El que fa Pete Souza és propaganda. Però és una propaganda mesurada, calculada i que aconsegueix transmetre un missatge contundent i dirigit. El que fan molts polítics a Espanya té el mateix efecte –transmetre un missatge contundent–, però a la mala direcció, precisament per la falta de cura”, explica Borja Ventura, professor i analista polític, en un article del 2015.

“A Espanya encara no hem arribat al punt de reconèixer les fotografies com a veritables elements de comunicació política”, es lamentava Gorka Lejarcegi, fotògraf d’El País, en el mateix article.

En l’era de les xarxes socials, les imatges han esdevingut un element clau de l’estratègia de comunicació política. Això ha comportat l’impuls de la figura del fotògraf presidencial. Pedro Sánchez, el president del govern espanyol, compta amb Borja Puig de la Bellacasa, un fotògraf contractat com a càrrec de confiança a la Moncloa. Abans de treballar per a Sánchez, Puig de la Bellacasa s’havia bregat en casaments, comunions i carreres de motociclisme a Madrid i a Marbella. Va ser expulsat com a treballador del PSOE quan Pedro Sánchez va ser obligat a dimitir com al secretari general i readmès amb la impredictible resurrecció del polític socialista. Acompanya al president en la majoria d’actes i viatges per reportar gràficament l’activitat política i contribuir a una imatge positiva del mandatari de cara a l’opinió pública.

L’altra cara de la moneda

Tanmateix, el control del relat visual a través de les imatges dels fotògrafs presidencials –i per extensió dels fotògrafs dels partits polítics– porta implícita la restricció del treball dels fotoperiodistes. Així, l’any 2013, l’Associació de Corresponsals de la Casa Blanca i trenta-set agències de notícies van enviar un comunicat al llavors secretari de premsa, Jay Carney, en protesta per excloure’ls de certs esdeveniments del president Obama i després publicar les seves pròpies fotos o vídeos.

Per la seva part, el Sindicat de Periodistes de Madrid va demanar als mitjans de comunicació que no cobreixin la informació gràfica amb el material que reben de franc per part dels partits polítics –excepte en casos excepcionals–, ja que sempre es prioritzarà el punt de vista del partit polític per sobre el dret a la informació veraç per part de la ciutadania.

De vegades, doncs, la línia que separa la propaganda de la informació política és molt fina. Una bona fotografia pot obrir portades de diari. Una de dolenta és carn de memes. No ho oblidem.