Quin és el paper del periodisme en un context com l’actual? Amb aquesta pregunta es va iniciar, el dilluns passat al vestíbul del CCCB, un diàleg entre dos periodistes internacionals que han viscut i retratat prou conflictes com per acabar de publicar plegats Guerra, paz y periodismo, un títol de ressonàncies tolstoianes que conforma el desè volum de la col·lecció Voces de la revista 5W. Publicació que, per cert, ja fa deu anys que, en col·laboració amb la Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo, circula fent un periodisme “més necessari que mai”, segons el seu director, Agus Morales, a l’obertura de l’acte.
Unes paraules que deixaven al públic immers en un silenci sepulcral, tot donant pas a la conductora Yolanda Polo, encarregada de presentar els dos periodistes i autors: el nord-americà Jon Lee Anderson (Califòrnia, 1957), reconegut internacionalment com a corresponsal de guerra i col·laborador habitual a The New Yorker, i Patricia Simón (Estepona, 1983), especialitzada en relacions internacionals, drets humans i feminisme, amb reportatges en més d’una vintena de països.
Així s’encetava més d’una hora de conversa en què conflictes com el de Gaza, l’ascens de Trump i l’onada reaccionària que sacseja el món planaven sobre l’ambient. Com fer i reivindicar el bon periodisme en un moment en què tot sembla perdut? Per a Patricia Simón, que obria el diàleg, el periodisme ha de complir la mateixa funció de sempre: desplaçar-se allà on passen els fets, intentar entendre’ls, contrastar-los i explicar-los de la millor manera possible. “El que passa és que, el que abans semblava una obvietat, ara sembla que hem de reivindicar-ho més que mai”, lamentava. Davant d’una indústria de l’odi i la desinformació més forta que mai, “el periodisme s’ha convertit en un acte de resistència”, advertia Simón. “Cal continuar recordant per què és necessari lluitar per la pau i per la informació contrastada. Ja no hi ha prou a fer periodisme, ara també s’ha de reivindicar”, afegia.
En la mateixa línia, Jon Lee Anderson admetia que, des de la irrupció de Trump al poder, el seu compromís s’ha centrat a defensar la democràcia, cosa que abans mai havia considerat necessari. “Aquest home és l’enemic del poble i cal definir-lo com a tal”, alertava el periodista, que també afegia un altre repte: “L’ofici afronta el desafiament de la revolució tecnològica, que ha ocupat tot l’espai amb figures com Elon Musk i el seu poder”. Com captar l’atenció d’una societat immersa en tot aquest soroll constant? No ho sap. “La Patricia diu que cal aixecar una barricada global, cal que tots sortim a lluitar”, reflexionava.
Vídeo de la conversa entre Patricia Simon i Jon Lee Anderson moderat per Yolanda Polo.
Noves militàncies
La paradoxa, segons Anderson, és que, tot i l’augment de la cobertura informativa i la consciència sobre els conflictes a escala mundial, a l’hora de la veritat no canvia res de manera substancial. “Al contrari, cada vegada s’obren més mines i s’extreuen més recursos naturals”, lamentava. Davant d’aquest escenari, creu que els pròxims anys sorgiran noves militàncies, fins i tot armades, per a reclamar justícia. “Hi haurà nous radicalismes, alguns benintencionats, i el periodisme haurà de trobar la manera d’explicar-ho”, pronosticava, per després afegir que alguns periodistes també voldran militar, mentre d’altres mantindran un to neutral.
Per la seva banda, Simón confessava que la seva militància és el periodisme. “L’aspiració a què una injustícia deixi de passar podria tornar a connectar la gent amb el periodisme, sobretot amb el d’investigació”, reflexionava. Però, com aconseguir-ho? “Com a periodistes hem de generar un sentit comú i que la gent no vegi normal tot el que està passant”, continuava. Arribar a àmplies capes de població a través del TikTok seria una opció, però alhora “seria una forma de validar la simplificació dels seus missatges”, considerava l’andalusa.
El problema, afegia Anderson, és que mai hem viscut amb tanta informació i, a la vegada, entre tantes notícies falses. En aquest punt recordava com abans, els guerrillers que estaven aïllats a la selva se servien dels periodistes per enviar el seu missatge a la població. “Ara ja no els necessiten perquè tenen mòbils, i aquest és un altre repte dels periodistes”, reflexionava.
Cal tornar a valorar l’ofici del periodista, però la tasca no és fàcil i ningú té la fórmula màgica. El que sí que quedava clar al final del diàleg és que fer un periodisme de pau, ja és fer periodisme.
