Amor o malfiança

debat opinio periodistes col·legi periodistes enric sierra lluis caelles, xantal llavina
El periodista Enric Sierra intervé a la taula rodona organitzada pel Col·legi de Periodistes de Catalunya | Foto: Francesc Farré

El passat 21 d’octubre el Col·legi de Periodistes de Catalunya va acollir una taula rodona sobre l’opinió dels periodistes a les xarxes socials. L’acte ha comptat amb la participació dels periodistes Enric Sierra –director adjunt de La Vanguardia–, Núria Ferré –periodista de betevé–, Lluís Caelles  –periodista de TV3 i president del Consell Professional d’Informatius–, i amb Xantal Llavina –directora del programa Revolució 4.0 a Catalunya Ràdio i TV3, i autora del llibre Som digitals(Profit Editorial, 2020)– exercint de moderadora. La taula ha comptat amb la presència de diferents professionals del sector en un format híbrid entre la presencialitat i la virtualitat, convertint-se així en un acte multidisciplinari i transversal.

El debat al voltant el tema que es debatia té el seu origen en el recent i polèmic anunci del nou director de BBC, Tim Davie, als seus treballadors, on els prohibeix que expressin opinions polítiques a les xarxes socials. “Si voleu ser un columnista d’opinió o fer campanya partidista a les xarxes socials, és una opció vàlida. Però aleshores no hauríeu de treballar a la BBC”, va dir-los. Un posicionament que busca retornar a la cadena la imparcialitat perduda en els darrers temps, especialment durant l’era del Brexit.

Dogmatisme i censura

Tot la diversitat de posicions adoptada al llarg de l’acte, els periodistes que participaven en la taula han coincidit en la transcendència de les xarxes socials, i en com aquestes són una autèntica revolució en el món del periodisme, oferint una relació d’amor i malfiança al que les utilitzen, tot i la seva potencialitat aparentment il·limitada.

Actualment, són una eina imprescindible per al desenvolupament de la seva professió en el segle XXI, i tenen una capacitat multiplicadora de l’abast comunicatiu dels mitjans, propulsant el rang i diversitat de públic que pot accedir a la informació que produeixen. Ara bé, la capacitat democratitzadora de les xarxes socials, tal com ha expressat Núria Ferré, “genera una incertesa dins el món de la comunicació per una impressió de la pèrdua de control comunicatiu, en un món on qualsevol pot esdevenir tendència mundial en qüestió de segons”. Es genera aleshores un dubte sobre qui lidera el procés comunicatiu dins les xarxes.

Davant l’anunci del màxim responsable de la BBC, Ferré considera que la mesura és dogmàtica i un acte de censura, perquè limita l’exercici de lliure expressió i pensament crític que permet al periodista desenvolupar la seva funció social, deixant el procés comunicatiu únicament en mans de la línia editorial del mitjà. A aquesta postura, Enric Sierra valora que més aviat es tracta “d’un conflicte mal presentat de col·lisió d’interessos, entre l’empresa i la redacció”.

S’expressa, aleshores, una certa dualitat respecte al paper individual del periodista dins la redacció i l’efecte col·lateral de les xarxes socials al conjunt informatiu. Coincidint entre ells, afirmen que existeix una associació directa i ineludible de l’empresa amb els seus treballadors, i per tant es genera una deriva, una causalitat, originant aquesta col·lisió.

Com els tertulians

D’altra banda, la taula ha debatut al voltant de la llibertat individual de comunicació del periodista. Es a dir, entre la dimensió personal i professional. En paraules de Ferré, és molt necessari diferenciar la persona i la feina. En aquest sentit Sierra s’ha preguntat si és realment factible participar en les xarxes sense deixar entreveure el detall personal, i la dificultat d’aquesta tasca en la pràctica quotidiana.

El director adjunt de La Vanguardia ha posat sobre la taula el cas de la redacció del New York Times, on quatre anys enrere es van autoregular les funcions de les xarxes socials personals dels redactors, per tal de no afectar el conjunt de la redacció. Aquest exemple ha incorporat al debat la figura del periodista tertulià, que ha esdevingut una figura merament opinativa, allunyant-se del perfil analític i crític propi de la professió. Segons Sierra, la figura del tertulià no difereix de la del periodista que opina a les xarxes socials, més enllà de l’abast i l’efecte, així com la capacitat de resposta que es pot generar.

Xantal Llavina també ha expressat la diferència efectiva de funcionament amb Alemanya, on la regulació deontològica dels periodistes els permet opinar lliurement a les xarxes socials, tot i mantenir el seu criteri analític, rigorós i veraç. Resolen així aquesta dualitat entre individu i membre de la redacció.

Qüestió de deontologia

Els periodistes de la taula, tot i la diversitat d’opinions i exemples presentats, han coincidit en el creixent abast de les xarxes socials i la necessitat de crear un marc d’actuació. En aquest sentit, s’ha valorat molt positivament la repercussió de fenòmens socials com el MeToo, en el qual es va aprofitar l’ampli abast de les xarxes per fer una denúncia col·lectiva amb un èxit mai vist fins llavors. Així, davant la capacitat del conjunt de la població de generar contingut d’alt impacte, Lluís Caelles ha defensat amb èmfasi el paper social del periodista, i com la regulació i gestió d’aquest nou instrument ha de passar necessàriament pel Codi deontològic dels periodistes. Aquesta, assegura, és l’única forma de garantir el dret social que desenvolupa la funció del periodista.

La jornada ha finalitzat amb un missatge positiu, d’inclusió, que defensa el paper actiu dels professionals de la comunicació en aquests nous mitjans i valorant que la mateixa taula rodona ha estat possible gràcies a aquests mitjançant la barreja del format presencial i virtual.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *