El periodista Ismail Arı va ser detingut el passat 21 de març a les deu del vespre a Turhal, a prop del Mar Negre, mentre celebrava la festa del final del Ramadà. Va ser traslladat a Ankara, on es va ordenar presó preventiva sense interrogació prèvia, un procediment il·legal segons la legislació turca. Arı treballa al diari BirGün, un dels mitjans independents i crítics més importants de Turquia, i està especialitzat en periodisme d’investigació sobre temes relacionats amb la corrupció governamental i el clientelisme.

Se l’acusa d’haver vulnerat l’article 217 (A) del Codi Penal, que marca com a delicte “la difusió pública d’informació enganyosa” i que és una norma jurídica punitiva des del 2022. Des de llavors, s’ha utilitzat per detenir desenes de periodistes i reporters d’investigació. Un altre cas recent va  ser la detenció el passat febrer d’Alican Uludag, corresponsal de la cadena pública alemanya Deutsche Welle, detingut per publicar un reportatge sobre la repatriació de ciutadans turcs afiliats a Estat Islàmic. Segons l’Associació Turca d’Estudis sobre Mitjans i Llei (MLSA), el 2025, 306 periodistes van ser processats al país.

Problema enquistat

A finals de l’any passat, una coalició d’organitzacions per la defensa de la llibertat de premsa –entre elles Reporters Sense Fronteres (RSF)– es va reunir per demanar a les autoritats turques que posessin fi a la persecució dels periodistes i a la repressió contra els mitjans de comunicació crítics amb el poder, argumentant que les polítiques actuals posen en perill la pluralitat mediàtica del país. De fet, segons RSF, el 90% dels mitjans turcs estan sota control governamental i Turquia se situa en el número 159 –d’un total de 180– pel que fa a la llibertat de premsa.  A més, és un dels deu països del món amb més periodistes empresonats.

Un dels casos més coneguts de la repressió mediàtica va ser el tancament d’Açık Radyo (Ràdio Oberta), la primera emissora independent fundada de forma comunitària a Turquia, inaugurada fa uns trenta anys. L’octubre del 2024, el Consell Suprem de Ràdio i Televisió turc (RTÜK) –organisme estatal que s’encarrega de controlar les emissores de ràdio i televisió– va cancel·lar la seva llicència terrestre i durant cinc setmanes van deixar d’emetre. En l’actualitat, esperen la resolució judicial i han tornat en format digital sota el nom d’Apaçık Radyo  (Ràdio Òbviament Oberta), buscant noves maneres de continuar arribant arreu.

La falta de llibertat de premsa és un problema enquistat, defensa. “No és exactament una qüestió d’avui. Hi ha hagut restriccions a la llibertat de premsa en formes molt diverses. Nosaltres formem part d’aquest ecosistema i som conscients del que ens enfrontem. Intentem trobar un equilibri”, assegura Yeşim  Burul, periodista d’aquesta emissora que afegeix que, en part, aquesta situació es veu afavorida per la passivitat d’Europa. “Els països europeus no han estat realment gaire favorables a la llibertat de premsa a Turquia. Estan més ocupats fent acords amb el govern per aturar l’entrada de refugiats a Europa que no pas fomentant la democràcia i la llibertat de premsa a Turquia”, critica.

Evolució històrica

La llibertat de premsa a Turquia ha anat disminuint els últims anys, amb dos punts d’inflexió clau: les protestes de 2013  –les més multitudinàries des de l’arribada al poder del president Erdogan– i l’intent de cop d’estat del 2016, que va transformar el sistema parlamentari en un de presidencialista. “Els mitjans de comunicació van ser entregats al capital progovernamental, amenaçats amb el garrot de la justícia i es van utilitzar recursos públics per convertir-los en una arma propagandística del govern. Això ha passat, en pocs anys, amb el 90% dels mitjans. La resta es va veure obligada a convertir-se en una oposició complaent”, defensa Ertuğrul Mavioğlu, periodista turc exiliat que prefereix, per seguretat, no revelar en país on es troba actualment.

Aquesta falta d’independència es va fer palesa amb la cobertura de les manifestacions de 2013, quan per les cadenes governamentals es retransmetien documentals de pingüins en lloc de les protestes. La desinformació es va repetir amb les manifestacions de l’any passat, motivades per la detenció de l’alcalde d’Istanbul, Ekrem Imamoglu. Així, mentre les cadenes de l’oposició asseguraven que més de dos milions de manifestants estaven sortint al carrer, els canals propers al govern emetien receptes de cuina i els atacs d’Israel.

“Després que el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP), el partit de l’Erdoğan, arribés al poder, van començar a treballar per crear uns mitjans de comunicació propis. Ho feien amb un gran capital i van aconseguir crear el seu propi grup mediàtic. Aquests mitjans no mostren cap acció ni protesta ni tampoc volen que es difonguin. I per això no volen que nosaltres ho fem. En estar al poder i seguir els seus propis mitjans els sembla com si al país no hi hagués cap problema”, argumenta Melisa Ay, periodista del diari BirGün.

La detenció del seu company de redacció, Ismail Arı, és una mostra del control al qual se sotmeten els periodistes turcs crítics amb el govern, però les formes de pressió cap als mitjans són diverses. “De vegades intenten censurar les nostres notícies. Per exemple, poden bloquejar l’accés a una notícia a Internet i impedir que la gent la llegeixi. O bé, després que publiquem una notícia, poden presentar demandes contra nosaltres. De fet, el diari té moltes causes judicials obertes. Hi pot haver processos legals que acaben en sancions econòmiques. Ho fan per destruir econòmicament el mitjà. Normalment, però, les guanyem, perquè les nostres notícies són realment certes”, afegeix Ay.

Tot i la pressió, des de BirGün continuen escrivint i posant el focus en allò que consideren que és important. “Si creiem en una notícia, si pensem que estem escrivint el que és correcte, encara que al final pugui tenir un mal resultat o hi hagi un control sobre nosaltres, no deixem de fer-ho. Continuem fent-ho. No hi ha cap mecanisme pel qual ens autocensurem”, assegura aquesta periodista.

Violència policial

La violència dels agents de l’autoritat cap als periodistes ha estat una altra de les situacions que denuncien les organitzacions internacionals que defensen la llibertat de premsa. Durant les manifestacions del març del 2025 en contra de la detenció de l’alcalde d’Istanbul, el Centre Europeu per la Llibertat de Premsa i Mitjans va denunciar que fins a dotze periodistes havien patit algun tipus de violència física. Per la seva banda, RSF ja havia publicat casos similars durant les eleccions de 2019.

La periodista Ebru Çelik va ser un dels professionals que va patir violència policial durant la cobertura de les manifestacions de fa un any. “Després de dir-los que era periodista, em van tirar gas pebre a la cara, em van colpejar i em van insultar. Ningú ho entén, no érem activistes ni estàvem protestant, estàvem treballant com ells”, explica. Actualment, Çelik continua exercint com a periodista al mateix diari i defensant la importància de la seva feina. “Condemno tots els atacs contra el periodisme i el dret a la informació. No tinc por de ser detinguda, però tinc por de no poder fer la notícia. Perquè si em detenen a mi, si detenen els meus companys, qui farà les notícies? Això és el que em fa por. Vull continuar al terreny. Volem fer informació lliure i independent. I lluitem per això”, conclou