Javier Jennings, periodista d’El Salto, apareix poc abans del primer minut del videoreportatge La puerta de Gaza: tensión en el primer día del alto al fuego. Es va publicar el 21 de gener del 2025, quan es va declarar un alto el foc després de quinze mesos d’atacs israelians a la Franja de Gaza. Pocs periodistes podien retransmetre des d’allà tret que tinguessin una eina que passés fàcilment desapercebuda.

El periodisme MoJo (Mobile Journalism o periodisme mòbil) és una manera de narrar notícies on el periodista utilitza un telèfon intel·ligent, tauleta o un altre tipus de dispositiu lleuger per investigar, capturar, editar, produir i publicar. El MoJo, però, no és nou. El terme va sorgir l’any 2005 com un nom en clau per un projecte de News-Press de Fort Myers, a Florida, als Estats Units. Posteriorment, Jeff Jarvis, professor de la Universitat de Nova York, va començar a utilitzar el terme. “Els dispositius mòbils canviaran fonamentalment el treball periodístic”, va augurar. I el 2007, a Londres, la prestigiosa agència de notícies Reuters va iniciar un experiment equipant als seus periodistes amb un petit equip que incloïa un Nokia N95/N82, un teclat bluetooth, un micròfon digital i un telèfon adaptat amb trípode.

Lleuger i poc invasiu

Leonor Suárez, reportera i editora de l’informatiu Asturias Semanal, de la Ràdiotelevisió d’aquest principat (RTPA), ja fa dotze anys que és periodista MoJo. “Aleshores, el telèfon no es veia com una cosa molt professional. Ara és molt més fàcil perquè els mòbils simplement són millors: la qualitat de la imatge és molt bona, tenen molta més capacitat d’emmagatzematge, la bateria dura més, tenen estabilització bàsica incorporada, tenen un munt d’aplicacions i ja està molt més acceptat en la professió”, explica.

Per la seva part, Enrique Tena, reporter d’À Punt Radiotelevisió Valenciana, professor  de l’assignatura de Periodisme Mòbil a la UOC i habituat a fer MoJo comparteix els avantatges d’aquest periodisme. “Quan treballava al programa Valencians pel món no ens van donar permís per gravar en un punt particular de Roma amb les càmeres. En canvi, ningú ens va dir res quan vam treure el mòbil. En una altra ocasió, estant a la Catalunya Nord, se’ns va espatllar la càmera pocs dies abans d’acabar el reportatge. El vam acabar fent servir la tauleta i el telèfon i no va afectar en absolut el producte final”, exemplifica. “A més, la proximitat i la rapidesa amb què es crea confiança amb un entrevistat són diferents a quan ho fas amb una càmera tradicional”, afegeix Tena.

Ni precarietat ni explotació

“Avui en dia, tothom entén que el MoJo no és l’excusa per substituir perfils periodístics (com un càmera, per exemple) sinó que és un complement a altres eines més tradicionals. El mòbil no és (ni hauria de ser) l’excusa per sobreexplotar els periodistes ni per demanar que facin més coses de les que saben fer”, afirma Candela Ollé, professora dels Estudis de Ciències de la Informació i la Comunicació per la Universitat Oberta de Catalunya i directora del màster universitari Periodisme i Comunicació Digital: dades i noves narratives.

“Per fer MoJo correctament has de tenir formació sobre com funciona el telèfon, les aplicacions que conté, com gravar, com enquadrar, com editar… I això no tots els periodistes ho saben fer”, admet Tena. Aquest reporter valencià observa com molts mitjans continuen gravant amb la càmera tradicional per després adaptar el contingut que s’emet per televisió al mòbil.

Marge per expandir-se

Segons Barlovento Comunicación, amb dades de GfK DAM, el març del 2026 hi havia 39,8 milions d’usuaris únics mensuals que van navegar a través del telèfon intel·ligent o tauleta mentre que 2,7 milions ho van fer a través de l’ordinador.

“El MoJo és un periodisme nadiu del dispositiu mòbil: crees contingut amb el mòbil i el més lògic és que aquest sigui consumit amb el mateix dispositiu. Per tant, el llenguatge, la narrativa i la manera de presentar les històries són diferents de com ho faries per a qualsevol altre suport i sembla que, avui en dia, molts mitjans encara no ho han entès”, critica Suárez.

“Considero que en la televisió tradicional, el MoJo encara no està del tot present. Fa falta que ens atrevim a fer-lo servir més i entendre que són dues eines complementàries l’una de l’altra, no pas substitutives. El que no podem permetre és que ho gravem tot en horitzontal, arribar a la televisió i retallar les peces audiovisuals a 9:16 per pujar-ho a les xarxes socials”, explica Tena. “Les imatges no es poden reutilitzar, ja que les plataformes tenen uns codis i unes narratives diferents. Hem de mantenir l’exigència a l’hora de fer la nostra feina”, assegura. “Aquest tipus de periodisme encara té recorregut per integrar-se més en les redaccions”, considera Ollé. “Ja sabem tots que tenim una gran part de la societat que ha crescut i només consumeix informació en aquest dispositiu”, afegeix.

Segons un article del Reuters Institute publicat l’abril d’aquest any, els joves són el grup poblacional que consumeix més vídeos de notícies: el 2024, tres de cada quatre, concretament un 73%, van veure un vídeo breu en format vertical almenys una vegada a la setmana mentre que només ho van fer un 60% dels majors de cinquanta-quatre anys. I gran part d’ells ho fan en plataformes com TikTok o Instagram.

Per això és important continuar donant suport i impulsar el bon periodisme, sense que el format en determini el valor. “Un bon periodista ha d’aconseguir que l’espectador o el consumidor es commogui o s’enfadi o s’emocioni o sofreixi amb la història. Ha de recordar la història. No pas si s’ha fet amb mòbil o sense. Això és completament irrellevant”, afirma Suárez.

I què passa amb la IA?

I vint anys després del seu naixement, el periodisme MoJo es combina, també, amb la intel·ligència artificial. “És una eina que ha arribat per quedar-se i que té infinites possibilitats, les quals, encara no les sé totes”, admet la directora del màster de la UOC.  Tot i això, l’adopció de la IA generativa en els mitjans de comunicació continua sent molt desigual. Segons un estudi de la Revista Mediterránea sobre IA generativa i els periodistes a Espanya, els mitjans digitals en lideren l’ús en un 50,5% seguits de molt a prop de les agències de notícies (51,6%). Bastant més lluny queden la ràdio (33,33%), els diaris en paper (29%) i la televisió (12,5%).

En canvi, la Leonor Suárez ja ha incorporat la IA a la seva feina. “Realment he notat la diferència en els reportatges que faig”, assegura. “Per exemple, quan estava treballant a Manila, necessitava incorporar unes imatges perquè es pogués entendre que ningú més tenia aquella història. Eren d’una vaga de l’any 1989, en la qual la policia va disparar als manifestants, matant-ne a alguns. Gràcies a la IA, en uns pocs segons vaig poder recrear aquella manifestació. Un altre exemple és que en aquell poblat només hi havia una foto de quatre veïns de la zona vestits de jugadors de bàsquet en una pista borrosa. A partir d’aquesta foto, en vaig crear una altra i un clip de cinc segons amb IA amb aquestes persones jugant a bàsquet, que vaig enllaçar amb un pla que sí que vaig gravar jo. D’aquesta manera puc evocar el passat, el present i el futur. La IA és molt útil. L’únic que s’ha de fer servir amb molta ètica i cura”, conclou aquesta periodista asturiana, que sempre indica als seus reportatges quan una imatge ha estat creada artificialment.

Enrique Tena creu, però, que la IA no és l’únic que canviarà el MoJo. Les ulleres amb càmera i micròfon integrat són una de les noves tecnologies que, segons ell, impactaran en la manera d’explicar les històries, ja que permeten produir contingut com si ho visquessis en primera persona, en 360 graus. “Veus i experimentes d’una manera completament vivencial”, conclou.

Però malgrat les noves eines i les constants novetats tecnològiques, el periodisme continua començant en el mateix lloc: una bona història.