El juliol no només és un dels mesos més calorosos de l’any, sinó que, tal com indica l’Institut Nacional d’Estadística, també és quan hi ha més suïcidis, amb uns 350 o 400 casos mensuals a tot l’Estat. Les dades, doncs, confirmen aquest patró estacional. Els mesos de més lluminositat i els canvis climàtics provoquen alteracions biològiques que augmenten l’energia i els riscos en persones vulnerables, algunes de les quals  acaben llevant-se la vida.

Durant molt de temps, però, el suïcidi ha estat un dels grans silencis dels mitjans de comunicació. La por que una cobertura inadequada pogués provocar un efecte d’imitació va portar a recomanar que se n’informés el mínim possible. Quan finalment apareixia als mitjans, sovint es feia amb eufemismes, silencis o fórmules imprecises que, lluny d’oferir una informació rigorosa, acabaven alimentant la desinformació.

Avui, però, la realitat és una altra. El suïcidi ha deixat de ser un tabú i cada vegada se’n parla més obertament amb la voluntat de contribuir a eliminar l’estigma que l’ha envoltat durant dècades. Ara bé, el canvi més important no és només que el tema hagi guanyat visibilitat, sinó sobretot la manera com s’explica. Tot i aquesta evolució, encara hi ha mitjans que recorren a metàfores i expressions que perpetuen l’estigma. Una realitat que posa sobre la taula una pregunta clau: quin paper han de tenir els mitjans de comunicació quan informen sobre el suïcidi?

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), els mitjans, com a generadors d’opinió, tenen un paper fonamental a l’hora d’influir en actituds, creences i comportaments de la població. És per això que la manera com informen sobre el suïcidi resulta clau. En aquesta línia, Marta Coll-Florit –doctora en Societat de la Informació i investigadora principal del recent estudi Suicide metaphors in the press: breaking the taboo (Metàfores suïcides a la premsa: trencar el tabú) que analitza el discurs sobre el suïcidi en els diaris El País, La Vanguardia i ABC entre 2020 i 2023– assenyala que els mitjans “influeixen en la percepció pública del suïcidi i poden contribuir a la seva prevenció si utilitzen metàfores conceptuals que en reforcin l’emmarcament com un problema de salut pública i un fenomen social”.

Un repte col·lectiu

El suïcidi és avui un dels principals reptes de salut pública. Cada any, més de 700.000 persones moren per aquesta causa arreu del món, segons l’OMS. A Espanya, és la primera causa de mort no natural i supera els accidents de trànsit. En els últims anys, especialment després de la pandèmia de la COVID-19, les xifres han assolit màxims històrics. Només el 2022, 4.227 persones es van suïcidar: el 74% eren homes i el 26%, dones, una xifra que equival a prop de dotze morts cada dia.

Davant d’aquesta realitat, Coll-Florit defensa la necessitat de canviar la manera d’entendre el suïcidi i de “desplaçar el focus de la responsabilitat individual a la col·lectiva”. Per la investigadora, això implica deixar de presentar-lo com una batalla que la persona afronta en solitari i entendre’l com un problema que requereix una àmplia xarxa de suport social i sanitari.

Aquesta nova mirada interpel·la de ple els mitjans de comunicació. De fet, el passat novembre, durant el VII Congrés de Periodistes de Catalunya es va aprovar una actualització del Codi Deontològic que, entre altres novetats, incorpora un annex específic sobre el tractament informatiu del suïcidi.

 Un nou annex al Codi Deontològic

El text consolida el canvi de paradigma dels darrers anys i estableix recomanacions per abordar el suïcidi des d’una perspectiva preventiva. Parteix de la idea que es tracta d’un fenomen complex, sense una causa única, i recorda que el tractament mediàtic pot influir tant en la prevenció com en el risc d’imitació.

Entre altres aspectes, les recomanacions demanen evitar explicacions simplificadores que atribueixin el suïcidi a una única causa, així com qualsevol detall sobre el mètode, el lloc o les notes de comiat. També s’aconsella no donar una cobertura excessiva als casos ni situar-los en espais destacats per reduir el risc d’imitació.

El document també posa l’accent en el llenguatge i en el paper preventiu dels mitjans. Adverteix contra les expressions sensacionalistes o que romantitzin el suïcidi i aposta per un vocabulari més acurat i respectuós. A més, anima a contextualitzar els casos, incorporar recursos d’ajuda, veus expertes i testimonis de recuperació i extremar la prudència quan es tracta de persones conegudes, menors o altres col·lectius vulnerables, tant als mitjans tradicionals com a les xarxes socials.

Per a Coll-Florit, aquesta actualització representa “una aposta valenta per trencar el tabú” i un pas important cap a un tractament més responsable del suïcidi als mitjans. Tot i això, considera que, en futures revisions, el document encara es podria enriquir incorporant aportacions de lingüística cognitiva, amb orientacions més específiques sobre l’ús de les metàfores conceptuals. “El suïcidi és un fenomen particularment complex que requereix una mirada interdisciplinària”, afirma. 

Els criteris editorials dels mitjans

L’actualització del Codi Deontològic no ha sorgit de manera aïllada, sinó que reflecteix una transformació que moltes redaccions ja havien començat a assumir. Tant responsables de redacció de betevé com de Catalunya Ràdio coincideixen que el debat ja no és si cal informar sobre el suïcidi, sinó com fer-ho perquè la informació sigui útil, rigorosa i no comporti riscos afegits.

Marta Prat, editora en cap de 3CatInfo, explica que durant molts anys predominava la idea que era millor no parlar-ne. Avui, en canvi, el mitjà aposta per informar quan existeix un interès periodístic clar, però sempre amb molta prudència, evitant especulacions i qualsevol contingut que pugui tenir un efecte perjudicial. Segons Prat, aquest canvi també va lligat a una presència més elevada de la salut mental a l’agenda mediàtica. Tot i considerar que continua sent “una assignatura pendent”, assegura que els mitjans han fet “passos de gegant” respecte a fa només uns anys i que cada vegada hi ha més espais dedicats a abordar aquests temes amb l’acompanyament de professionals i testimonis.

Des de betevé, la cap de redacció, Àngels Planagumà, explica que aquest canvi ja s’ha traduït en criteris concrets a la redacció. Quan hi ha una informació sobre suïcidi, el mitjà procura fugir del relat excepcional i prioritzar el context: consultar especialistes, incorporar recursos d’ajuda, explicar senyals d’alerta i, sempre que sigui possible, donar espai a testimonis de recuperació. També evita detalls sobre el mètode o titulars que puguin convertir el cas en un impacte emocional innecessari. L’objectiu, resumeix, és informar sense alimentar l’efecte Werther i, alhora, fer que la notícia pugui ser útil per a persones que es troben en una situació de vulnerabilitat.

Aquest enfocament connecta amb les conclusions de Marta Coll-Florit, que recorda que el llenguatge mai és neutral i que la manera d’explicar el suïcidi condiciona la interpretació que en fa la societat. Per això, més enllà d’evitar el sensacionalisme o els detalls innecessaris, el periodisme responsable també ha d’evitar transmetre, encara que sigui de manera implícita, la idea que el suïcidi és una sortida al patiment. Informar amb rigor implica contextualitzar el fenomen, incorporar recursos de prevenció i facilitar informació útil sobre ajuda i suport. En definitiva, la responsabilitat dels mitjans no és només explicar què ha passat, sinó contribuir a construir un relat que afavoreixi la comprensió, la prevenció i l’esperança.