A les deu del matí del 22 de juliol de 1975, contra tot pronòstic, ell va ser la notícia. Josep Maria Huertas Claveria havia anat al Govern Militar abans d’assistir al Ple de l’Ajuntament que havia de cobrir. L’havien citat per segon cop per un reportatge (Vida erótica subterránea) d’una plana sencera publicat el 7 de juny al diari vespertí Tele/eXprés sobre la història de les cases de cites de Barcelona. L’article –amb fotografies de Pepe Encinas– contenia un paràgraf on s’assegurava que “un bon nombre de meublés eren regentats per viudes de militars, pel que sembla per les dificultats que per obtenir permís per obrir algun hi va haver després de la guerra”. Després de la publicació de l’article hi va haver un silenci, però uns dies després les coses es començaren a moure. En aquella segona cita, el jutge i comandant Nieto li va demanar, com el primer cop, les fonts de l’article. I Huertas, com el primer cop, s’hi va negar acollint-se al secret professional. Davant de la nova negativa, Nieto va decretar l’empresonament immediat. En lloc d’assistir al ple municipal, Huertas es trobava emmanillat dins d’un furgó policial en direcció a la presó Model. Havia començat el que la història batejaria com el Cas Huertas.
Aquests dies s’han complert cinquanta anys d’aquell fet, un autèntic punt d’inflexió del periodisme català. En un país assedegat de llibertat, i quan encara faltaven quatre mesos per la mort del dictador, el franquisme actuava durament contra un periodista. I no contra un professional de la informació qualsevol. En el moment de la seva detenció, Huertas era un dels periodistes de referència del tardofranquisme i la Transició. Incisiu, combatiu i reivindicatiu, els seus articles tenien un fort vessant social, amb especial atenció als moviments socials i als problemes dels barris de Barcelona.
“Més enllà de la revenja d’un estament militar que es considerava ultratjat, Huertas va ser un cap de turc i, el seu empresonament, un avís per a navegants per part d’unes autoritats franquistes preocupades perquè els periodistes que feien informació de barris a Barcelona contribuïen perillosament a erosionar i deslegitimar la dictadura”, recordava deu anys enrere, en el quarantè aniversari de l’efemèride, el periodista Marc Andreu en un article (Cap de turc i bandera de llibertat) a Capçalera.
Manifestació històrica
L’endemà de la detenció, cinc dels vuit diaris d’informació general de Barcelona (Tele/eXpres, Mundo Diario, El Correo Catalán, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal) no van sortir al carrer. Com recorda Juanjo Caballero, un dels periodistes que va viure tots aquells fets de ben a prop, a l’article Cinquanta anys de l’empresonament de Huertas publicat a Catalunya Plural, “en la majoria de mitjans l’atur va ser immediat, però en algun, com en El Noticiero Universal, van ser els treballadors de la impremta els que es van negar a processar els textos que havien enviat uns pocs redactors”. Només van sortir La Vanguardia Española –on la redacció, per un sol vot de diferència, va decidir treure el diari– i els rotatius del Movimiento, com eren Solidaridad Nacional i La Prensa. Era la primera vaga de premsa des de finals de la guerra civil.
“Una cosa inabastable està sent sotmesa a revisió quan en una gran ciutat com Barcelona és possible que en tan poques hores prengui cos un moviment tan intens de solidaritat professional”, advertia, dies després, una editorial de Mundo Diario.
La detenció havia estat notícia a Le Monde, entre altres diaris estrangers, però sobretot estava provocant molts moviments a Catalunya. Cal tenir en compte que en aquella època molts periodistes estaven implicats en la lluita per la democràcia. No en va, el Grup de Periodistes Democràtics, una agrupació clandestina de la qual Huertas era un dels fundadors, ja comptava amb cent divuit membres, una quarta part dels periodistes de l’Associació de la Premsa de Barcelona.
Consell de guerra amb antiavalots
Una setmana després de la detenció tot es complica molt més amb nous càrrecs sobrevinguts quan, arran de la detenció d’Iñaki Pérez Beotegui, Wilson –cervell del comando d’ETA que un any i mig abans havia fet saltar pels aires el president del Govern, Luis Carrero Blanco– el nom de Huertas aparegui en una llibreta de l’etarra. A petició d’un monjo de Montserrat, Francesc Bofill, amic d’en Huertas aquest havia acollit a Wilson a casa seva, desconeixent qui era, en realitat. Li havia donat sopar abans d’enviar-lo a la parròquia de Santa Maria del Taulat, al Poblenou. Així doncs, si no n’hi ha prou amb l’article, ara se li suma col·laboració amb ETA.
El 26 d’agost al Govern Militar de Barcelona té lloc el Consell de Guerra per l’article a Tele/eXprés. Acusen Huertas d’una “injúria o ofensa clara o encoberta” a l’Exèrcit espanyol. “El desplegament policial al voltant de Colom va ser enorme. A dalt del monument hi havia tiradors d’elit, la policia del subsol controlava les clavegueres i hi havia nombrosos antiavalots al voltant de l’edifici. L’accés al judici va ser molt restrictiu i tots els assistents van ser minuciosament escorcollats. Alguns advocats vestits amb toga van veure denegat l’accés, en contra del que és preceptiu, i alguns d’ells van ser sacsejats de mala manera”, explica Caballero al seu article per després recordar que el tribunal va rebutjar la quasi totalitat de testimonis de la defensa. Després de tres hores de consell de guerra, la sentència va ser contundent: dos anys de presó.
Davant d’aquella condemna, molts periodistes catalans van secundar una campanya de solidaritat que es va dilatar en el temps. Així, el 18 de març de 1976 van protagonitzar la primera manifestació legal a Espanya després de la mort de Franco. Els assistents van reivindicar llibertat d’expressió mentre exigien l’alliberament del seu company.
Mentre els periodistes es mobilitzaven, Huertas, entre reixes, ho passava malament. Enyorava molt el seu fill Guillem, nascut l’any anterior. La seva dona, Araceli Aiguaviva, recordava fa uns anys en un article a Barcelona Metròpolis com va anar tot plegat. “Tan sols en una ocasió el Josep Maria va voler que el nostre fill, el Guillem, que estava a punt de complir dos anys, entrés a la Model per visitar-lo, i va renunciar a repetir-ho perquè era massa penós. No em van deixar entrar amb el nen i va ser una monja qui va acompanyar-lo fins al lloc destinat perquè el veiés el seu pare”, escrivia.
Lliure, per fi
El novembre de 1975, la mort de Franco va permetre que la condemna per injúries, fruit de l’article, quedés amnistiada. Però Huertas va continuar en presó provisional pendent del judici pels contactes amb Wilson. Tot allò aniria caient i, finalment, va aconseguir la llibertat provisional sota fiança de 25.000 pessetes.
Després de vuit mesos i vint dies, el 13 d’abril de 1976 Huertas va sortir de la Model. Aquella matinada, a fora de la presó, l’esperaven companys de professió, amics i veïns del barri de Poblenou. Huertas ja s’havia convertit en un emblema de la llibertat d’expressió.
“La meva detenció era simplement una mostra de la crispació de les forces vives del franquisme davant una premsa que no els agradava, tot i els controls que patia. Jo en vaig ser la víctima propiciatòria com podia haver-ne estat un altre. El meu advocat no s’esperava que em detinguessin i els militars no s’esperaven una resposta que va tenir ressonància internacional, almenys com a notícia», escriuria Huertas al llibre El plat de llenties: periodisme i Transició a Catalunya 1975-1985 de la Col·lecció Vaixells de Paper (Col·legi de Periodistes de Catalunya, 2005).
Després de la seva detenció i empresonament, Josep Maria Huertas Claveria va continuar exercint i ampliant una trajectòria professional envejable. Va treballar al Diari de Barcelona, El Periódico de Catalunya –on seria redactor en cap– i La Vanguardia, entre altres mitjans. Autor d’un centenar de llibres, es calcula que en total va escriure uns sis mil articles. Va obtenir guardons com el Premi Nacional de Periodisme (1990), la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona (1998) o l’Ofici de Periodista (2005). El 4 de març de 2007, deu mesos després de ser escollit degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya moria als seixanta-set anys a causa d’un vessament cerebral.
Des del Centre de Documentació Montserrat Roig (CDMR), s’ofereix una exposició virtual i documentació històrica sobre el Cas Huertas.
