La perfecció del cercle

Imatge d'arxiu de Josep Maria Planes

Hauran passat 81 anys de silenci i oblit, però, finalment, el proper mes de juliol, tal i com està previst, Manresa farà les paus amb la memòria d’una de les figures clau de la premsa catalana de principis del segle XX: Josep Maria Planes i Martí.

A final de maig, el consistori manresà va donar llum verd als tràmits oficials perquè el periodista sigui nomenat fill il·lustre de la ciutat, procés que s’ha de cloure a l’estiu, quan el ple ha d’aprovar la moció. Serà el final simbòlic a l’Any Planes, una iniciativa engegada, entre d’altres, per la demarcació del Col·legi de Periodistes de Catalunya a les comarques centrals i que persegueix un doble objectiu: fer que la ciutat reconegui el llegat del periodista i, alhora, apropar la seva figura al gran públic via xerrades, exposicions i la reedició d’alguns dels seus textos.

Però, qui va ser realment Planes?

La fam de la joventut

Nascut l’any 1907 a Manresa, Planes va publicar el seu primer article el 19 de juliol del 1924, als 17 anys, amb una ressenya sobre Àngel Guimerà a El Pla de Bages. Llavors impossible de preveure, el periodista acaba d’obrir un cercle que s’havia de tancar dotze anys més tard, el 19 de juliol del 1936, amb un crit a favor de la Generalitat republicana després de l’alçament militar des de la portada de La Publicitat. Un mes i mig després, el 24 d’agost, un escamot de la FAI va posar el punt i final a la seva vida amb set trets –set– al parietal esquerre en un marge de la carretera de la Rabassada, a Barcelona. I, encara que pugui semblar-ho, res és casual.

Des del seu inici, la biografia de Josep Maria Planes és, en línies generals, la síntesi del naixement, auge i final prematur de la premsa, catalana i moderna, que omplia els quioscos en la segona meitat dels anys vint i la primera dels trenta del segle passat. I, amb la nova premsa, també la imatge d’una altra manera d’entendre el món.

Després d’uns anys bregant amb el periodisme esportiu i literari a El Pla de Bages, Planes arriba a Barcelona l’any 1925 i es troba una ciutat que comença a bullir d’activitat. La promesa de l’Exposició Universal que es troba la cantonada i la puixança de la ciutat, guanyada com a territori neutral durant la I Guerra Mundial, fan de la capital catalana de l’època un autèntic pol d’atracció per als assedegats de tot allò que faci olor a modernitat. I Planes és un d’ells; i a més, un de dotat amb una extraordinària capacitat d’observació.

Sense padrins ni coneixences que li aplanin el camí, comença a freqüentar les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, primer com a oient i, al cap de poc, com a participant a ple dret. És en el transcurs d’aquestes trobades que estableix una de les amistats que van resultar més decisives en la seva carrera: Josep Maria de Sagarra.

Les cròniques de l’època coincideixen que era d’allò més habitual veure escriptor i periodista recorrent la vida nocturna de la capital catalana en unes excursions que van quedar plasmades en una sèrie de textos que va veure la llum l’any 1931 sota el títol de Nits de Barcelona, primer i únic llibre de Planes publicat en vida i que va ser reeditat fa una dècada per Proa.

Els primers anys del manresà a la capital catalana són també els anys en que comença a donar valor a la seva firma amb multitud de col·laboracions a mitjans de l’època com La Rambla, La Nau dels Esports i Mirador, prestigiós setmanari d’art i actualitat que li serveix per afiançar la seva fama com a cronista i aconseguir els contactes establerts amb una vida frenètica entre debats, hores de redacció i nits d’oci i teatre; art del qual en va ser un enamorat (va arribar a estrenar tres obres com a dramaturg).

De la ment al paper i al quiosc

La importància de Planes es deixa veure en les innovacions temàtiques i formals que aporta al periodisme català del seu temps. La primera d’elles, tant destacada com fugaç, arriba amb la creació de la brevíssima revista Imatges, l’any 1930, que tenia a la francesa Vu com a referent més directe. L’aposta, en aquest cas, és clara: crear una publicació purament gràfica, on els textos es posessin al servei de les fotografies i no a l’inrevés, com era habitual.

Però els senyals d’identitat d’Imatges van ser també la seva perdició. La impressió en paper d’alta qualitat –l’estat dels originals conservats en dóna fe– i els recursos tècnics emprats es traduïen setmanalment en un alt preu de venda al públic (40 cèntims) que, juntament amb algunes polèmiques puntuals, van precipitar el tancament tan sols 5 mesos i 25 números més tard.

Malgrat la seva brevetat, però, els exemplars d’Imatges segueixen desafiant el lector amb una frescor, una modernitat i una impecable factura gràfica amb fotografies de Gabriel Casas i Galobardas i Josep Gaspar, entre d’altres, que, al costat de textos del propi Planes, Irene Polo, Domènec de Bellmunt i companyia, donen testimoni d’una aventura que es va avançar algunes dècades al seu temps; o uns quants paral·lels per sota d’on li correspondria, segons es miri.

PUBLICITAT GANGSTERSPortada de La Publicitat amb el titular “Els gangsters de Barcelona”

Més fortuna i durada –tot i que no menys maldecaps– va suposar l’altra gran publicació impulsada per Planes, el mític setmanari satíric El Be Negre, també a imatge i semblança d’una revista francesa de l’època, Le Canard Enchaîné. Convertit des del seu naixement en sinònim de la crítica més mordaç, el periodista manresà i el seu equip van ser durant un lustre l’assot més mordaç de la classe política i social del seu temps.

En aquesta ocasió, a més, Planes es va envoltar d’algunes de les millors firmes de l’època, moltes de les quals coneixia de primera mà com a companys a La Publicitat i de tertúlia a l’Ateneu. De fet, la relació de la revista amb aquesta institució era tal que la redacció fundacional del setmanari estava ubicada a la biblioteca del centre. Entre els noms il·lustres que van desfilar per les pàgines d’El Be Negre –sempre sota pseudònim– hi podem trobar des Sagarra (autor del poema sobre l’actualitat setmanal Els Bens Florals), el periodista Eugeni Xammar (signant com Peer Gynt), els cosins Avel·lí Artís Gener ‘Tísner’ i Andreu Avel·lí Artís ‘Sempronio’, el crític i escriptor Màrius Gifreda fent d’esforçat administrador i Rossend Llates, entre molts d’altres.

El primer número d’El Be Negre va sortir al mercat el 23 de juny del 1931, tot aprofitant la tímida obertura de mires i llibertats de premsa que va dur la II República sota el braç. I ja d’entrada ho va fer atacant tots els estaments i objectius que se li posessin davant. Vist aquest tarannà, doncs, no és estrany que el setmanari fos el blanc de les ires de tota mena de col·lectius, tant de dretes com d’esquerres; així com d’una intensa campanya de censura, que va afectar nombrosos textos i col·laboradors, alhora que motivava la plantilla a empescar les més enginyoses solucions per esquivar-la.

Pel que fa a les reaccions violentes, són notoris els enfrontaments que la redacció –i Planes, principalment– va tenir amb diversos col·lectius arrel dels seus acudits. Entre aquests, un dels més sonats va ser l’assalt dels Escamots d’Estat Català de l’any 1933, que van arrasar l’impremta on es confeccionava la revista, amb les contínues polèmiques entre Planes i l’alcalde de Barcelona, llavors Jaume Aiguader (ERC), com a teló de fons.

I no podem oblidar tampoc els sectors de l’anarquisme més radical personificats en la FAI, que com veurem aniran prenent la mida a Planes a partir del 1933, moment en què començaran una escalada que acabarà a trets, una nit d’agost a la Rabassada.

Be Negre Vinyeta Josep Maria Planes Report.catVinyeta al setmanari satíric El Be Negre

Entenent el setmanari com una projecció de la personalitat lúcida, crítica i irònica de Planes, el punt i final de la revista serveix també com a colofó poètic d’un temps nascut amb data de caducitat. El darrer número d’El Be Negre, el 245, va sortir als quioscos el 15 de juliol del 1936; és a dir, tres dies abans de l’alçament militar i quatre dies abans que el periodista manresà signés el seu testament periodístic. La desaparició de la revista i la separació de camins de la seva redacció serveix al seu torn com una imatge perfecte del desolador futur que esperava a la premsa catalana més enllà del 18 de juliol i les seves conseqüències. Però aquest és un altre tema.

Compromís i fermesa

L’etapa més crucial de la fulgurant carrera del periodista manresà està lligada a les pàgines del diari La Publicitat, espai que li servirà per demostrar la seva habilitat per a la crònica i el reportatge de caràcter més frívol, però també per mostrar les seves impagables aptituds en el periodisme d’investigació i com a analista polític.

El pas de Planes per aquest mitjà s’allarga des del 1930 fins a la seva mort i, en línies generals, es pot explicar en tres fites clau. La primera d’elles porta un epígraf propi amb el títol de ‘Comentari’. Aquest és el nom de la columna diària que el manresà es va encarregar de signar, a la portada de La Publicitat i en la qual va desenvolupar diverses temàtiques, des de l’anàlisi polític, fins a la reflexió passant per una lectura personal de la vida social de la Catalunya del seu temps.

Les altres dues fites per entendre el pas de Planes pel rotatiu estan íntimament relacionades. Posem-nos en context: 4 d’abril del 1934, La Publicitat publica en primera pàgina la primera entrega d’una sèrie de vuit reportatges dedicades al món criminal que s’amaga en els baixos fons barcelonins i els seus vincles amb l’anarquisme radical.

Esgotats els primers textos, la rebuda per part del públic és tal que el mitjà n’encarrega una segona tongada –aquest cop amb 22 entregues– que es va començar a publicar a final del mateix mes. D’aquesta manera, i sense saber-ho, Josep Maria Planes acabava de donar per inaugurada, segons molts estudiosos, la tradició del periodisme d’investigació a casa nostra; però al mateix temps, també havia posat el seu nom al centre de la diana dels sectors més perillosos de la FAI, que no van trigar en acusar-lo de mentider, burgès i, en resum, d’enemic de la causa. Totes aquestes cròniques, per cert, van ser recuperades l’any 2002 en un volum imprescindible de l’editorial Proa.

Amb el seu nom sonant arreu, i amb diversos fronts oberts a causa de les seves àcides invectives a El Be Negre i les denúncies a La Publicitat, els Fets d’Octubre del 1934 van ser per a Planes un toc d’atenció. De sobte, el manresà va veure en risc real la seva integritat i degut a l’aire convuls que es respirava va decidir emprendre un exili voluntari a Berlín i París, com a corresponsal del diari pel que treballava. Un viatge en el qual, a banda d’amarar-se de la cultura germànica i francesa, li va servir també per viure de primera mà l’ascens del nacionalsocialisme alemany i veure’n els excessos i, al seu retorn a principi de 1935, erigir-se com una de les veus més decidides en la denúncia dels totalitarismes.

De tornada a Barcelona, i amb la tensió social en augment, Planes topa de nou amb el fantasma de l’anarquisme radical l’abril del 1936, quan uns pistolers assassinen el comissari General d’Ordre Públic de la Generalitat, Miquel Badia, i el seu germà Josep. Ràpidament, i per temor a represàlies, la majoria de mitjans tanquen en una carpeta el cas, així com també ho farà ben aviat la pròpia justícia. Tothom menys Planes, qui dia sí dia també reprèn els seus articles de denúncia acusant directament la FAI d’estar darrere la mort dels Badia.

Portada Badia MortPortada de La Publicitat el dia de la mort de Josep Badia

Entre maig i juny del 1936, la FAI i Planes es veuen immersos en un encreuament d’acusacions a Solidaridad Obrera i La Publicitat que acaben amb una amenaça de mort explícita i sobre paper cap al periodista manresà i cap a ‘Tísner’, qui tampoc es va deixar acovardir. L’amenaça a Planes pren solidesa el 19 de juliol, quan el cop militar fracassa a Catalunya i els sectors radicals comencen a guanyar poder arreu del país. És llavors quan Planes es reclou en diversos pisos de Barcelona i la seva pista es dilueix.

A dia d’avui, resulta impossible reproduir com van ser els últims dies de vida de Josep Maria Planes, però la versió més sòlida diu que, un dia càlid d’agost, va cometre l’error de sortir a fumar al balcó, un veí el va veure i el va denunciar prenent-lo per un capellà. Hores després, un escamot anarquista el va anar a buscar i se’l va endur als afores de la ciutat, on va aparèixer mort el 24 d’agost del 1936, als 29 anys. ‘Tísner’ en va reconèixer el cos, dies després, a l’atapeït dipòsit de cadàvers de l’Hospital Clínic.

Pep Corral

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *