Guerres com les de Palestina i Ucraïna han posat, de nou, sobre la taula la tasca dels corresponsals i enviats especials als llocs més conflictius del món. En els últims anys han mort assassinats o exercint la seva feina gairebé uns dos-cents periodistes, una xifra rècord.

Segons Reporters sense Fronteres (RSF) des de l’inici de la guerra a Ucraïna, el 24 de febrer de 2022 –quan 11.000 periodistes es van acreditar per a cobrir-la– han mort vuit periodistes i dinou han resultat ferits en un conflicte que ja acumula més de 60.000 morts. D’altra banda, a Palestina encara no es poden donar xifres oficials, però en poc més d’un any es calcula que entre els 50.000 morts i desapareguts han perdut la vida gairebé uns 200 professionals de la informació, la majoria –el 70%– reporters locals. I d’aquestes morts, una quarta part eren dones.

Però el que està passant a Gaza, Líban i Cisjordània des del 7 d’octubre del 2023 també ens mostra que molt pocs mitjans de comunicació mantenen reporters als llocs conflictius, i les fonts principals provenen dels mateixos comunicadors refugiats. Sobretot perquè, malauradament, els periodistes estrangers continuen tenint prohibit entrar a la Franja.

Dones, freelance i precàries

La figura del reporter de guerra enviat a llocs diversos ja no és el que era. Es consideren corresponsals els professionals que els mitjans mantenen amb contracte fix (o temporal) en determinats indrets, com Orient Mitjà, Beirut o Jerusalem, però també hi ha altres perfils. “No soc corresponsal. Treballo a la secció Internacional. Viatjo molt, però puntualment per realitzar una feina concreta, i no tinc massa relació amb altres col·legues que estan als llocs. Quan vaig començar a cobrir els conflictes fa deu anys, als Balcans, sí que em relacionava més amb periodistes de tot el món. Per a moure’s pel territori havies d’integrar-te als equips”, explica Cristina Mas, periodista del diari ARA.

Aquesta especialista en l’àrea mediterrània, ha recorregut més d’una desena de països del món i actualment acaba de treure al mercat el llibre Palestina des de dins (Ara Llibres). Es va iniciar voltant pel món fent reportatges els estius, els primers deu anys de professió, quan exercia de periodista en la seva ciutat natal, Terrassa. “Després no he buscat especialment cobrir llocs en guerra, però és on t’envien”, afirma.

Els corresponsals actuals normalment acostumen a ser freelance amb contracte o sense, que cobren a tant la peça i assumeixen tots els riscos. Aquesta figura és la que s’ha imposat, i cada vegada hi ha més dones. “Acceptem millor la precarietat, la manca de seguretat i les baixes condicions econòmiques”, argumenta Andrea López-Tomàs, periodista i politòloga que exerceix, com a freelance, com a corresponsal al Pròxim Orient des de Beirut per El Periódico i altres mitjans de comunicació.

Un altre aspecte a tenir en compte, tal com explicava Txell Freixas, excorresponsal a Beirut per TV3 i Catalunya Ràdio, a Sònia Calvo, en un article publicat a Media.cat és que els corresponsals internacionals són una espècie en extinció. “La inversió econòmica que comporta tenir corresponsals en plantilla fa que cada vegada s’aposti més pel freelance, amb la precarietat laboral que implica. Tot i això, la guerra d’Ucraïna ha demostrat, un cop més, com és d’important la informació internacional en un món globalitzat”, assegurava.

Cristina Mas (dreta), autora del llibre Palestina des de dins, en un dels seus viatges a aquesta zona. | Foto: Xavier Bernal

Avantatges i desavantatges

Per què les periodistes van a la guerra ho explica molt bé Roser Oliver, al reportatge publicat el 2022 al Diari de Barcelona. Ella, com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio al Pròxim Orient, coneix a fons la situació social i política de la zona i defensa a les dones com protagonistes i no tant com a víctimes. En referència a la seva experiència a l’Afganistan, remarca que aquestes professionals es “veuen constantment exposades al perill de ser sexualitzades, i a la violència que això comporta. A més, en molts casos estan forçades a perdre o modificar la seva identitat”.

En aquest sentit, Ethel Bonet –periodista freelance resident al Líban que treballa per France 24 i altres mitjans i que anteriorment havia exercit des del Pakistan i altres zones d’Orient Mitjà– destaca que les reporteres corren el perill de ser atacades pel fet de ser dones. “Sempre has d’anar preparada per no destacar en l’ambient. Normalment, em mou d’un lloc a l’altre amb roba ampla i portant mocador”, adverteix.

Tots aquests desavantatges poden tenir un impacte en la feina. Per una banda, la por als abusos sexuals condiciona la predisposició a desplaçar-se a determinats llocs i, per l’altra, tampoc poden fiar-se massa dels homes del seu entorn. També, a vegades han d’acceptar un cert paternalisme i proteccionisme. Malgrat això, Mònica Bernabé –corresponsal freelance d’El Mundo a l’Afganistan durant vuit anys i ha cobert la guerra d’Ucraïna com a enviada especial per l’ARA– i Rosa Maria Calaf –emblemàtica corresponsal de TVE des de nombrosos països– coincidiren en el citat reportatge del Diari de Barcelona en què, malgrat que com a dones han de defensar els seus criteris i forma de treballar, el fet que se les consideri “menys perilloses” també pot jugar al seu favor.

Segons López-Tomàs, a vegades ser dona pot ser un avantatge: “Ens donen accés a llocs, on les dones d’aquí estan excloses, però també tenim accés als espais femenins tancats als homes, on ens poden explicar moltes coses. Per tant, és gairebé millor ser dones, perquè podem donar una visió més global, general i diversa del que passa, tant en primera línia, com a la rereguarda” Segons Andrea, per exemple als homes no se’ls permet entrar en un funeral dels soldats morts, en un lloc tancat. “I a més les reporteres, ens ajudem bastant entre nosaltres… més enllà de la competència”, afegeix.

Natalia Sancha, corresponsal d’El País, va ser de les primeres que en el seu llibre Balas para todas: Seis mujeres periodistas en Oriente Medio y el Magreb (Larrad Ediciones, 2021) destaca el diferencial positiu d’una dona corresponsal. Al llibre, sis reporteres relaten la seva visió com a informadores, durant anys, en zones de conflicte i destaquen les històries de les dones que pateixen les guerres, però sense victimisme ni sentimentalisme.

Diferents tipus de discriminació

Bonet, però, destaca que ha notat certa discriminació i que li va costar que acceptessin la seva feina. “Portava molt temps per la zona d’Orient Mitjà, i era corresponsal a Egipte des de 2005. Amb la caiguda de Mubarak, i les posteriors mobilitzacions de la Primavera Àrab que cobria per La Razón, vaig haver d’acceptar que el mitjà passés la responsabilitat de la cobertura a un col·lega que llavors estava de corresponsal a la Xina”, recorda.

Malgrat que el periodisme de guerra s’ha associat sovint als homes, cada cop es veuen més dones exercint-lo. De fet, Mas, quan va cobrir la guerra d’Ucraïna, es va adonar aviat del que significava ser dona allà. “Alguns companys estaven convençuts que no tenia fills pel fet d’estar treballant en un conflicte bèl·lic. No podien entendre que deixés el meu fill de cinc anys amb el seu pare”, recorda.

En aquest mateix sentit apunta Bonet, que des de fa anys viu a Beirut amb la seva parella i el seu fill. “Li comentaven al meu marit, que treballava allà de fotògraf mateix, que com era que jo treballés tenint al meu fill tan a prop del perill. Veien normal que el meu marit, com a pare, o ells mateixos, que tenien fills a Espanya, es dediquessin a la mateixa feina sense qüestionar-se res”, afirma. Segons ella, tot plegat és una manera de sentir-se superiors amb un proteccionisme que oculta una infravaloració de la feina de la dona. Per la seva part, Oliver reconeixia a l’entrevista haver patit la síndrome de la impostora, “la por de no estar a l’altura de les meves responsabilitats o no ser tan bona com els meus companys al principi era recurrent”.

Mas i Bonet no eren conscients, al principi, d’aquesta discriminació i van aprendre a relacionar-se amb cura tant entre els seus col·legues com amb les fonts mentre que López-Tomàs –que s’ha format en feminisme, en un màster a la UAB– sent que pateix la doble discriminació, com dona i, sobretot, com a persona jove. “Ara tinc vint-i-nou anys –comenta–, però vaig començar amb vint-i-quatre i m’ha costat bastant aconseguir el respecte dels meus companys que al principi em veien com una jove aventurera, que aguantaria poc. I quan es van adonar que parlava àrab i m’entenia molt bé amb els entrevistats se sorprenien”.

Aquesta professional, per si de cas, sempre porta una aliança falsa al dit per simular que està casada, ja que ha tingut problemes amb algunes fonts. “Moltes vegades no saben acceptar un ‘no’ i confonen la meva empatia amb altres coses”, explica. A més, la majoria de les reporteres reconeix que no es tracten amb els seus companys, amb la mateixa complicitat que tenen entre ells per por de ser malinterpretades. “Tot i que les dones han demostrat que poden treballar més i millor que molts homes, no obtenim ni reconeixement, ni premis”, conclou Bonet.

Les dones als conflictes

La majoria de les entrevistades comparteixen la idea que ser dona condiciona la mirada a l’hora de cobrir un conflicte, però, com apunta Mas, “no de manera negativa”. També consideren que hi ha realitats que afecten més les dones i que això fa que s’hi puguin sentir més identificades amb les seves històries.

“El primer lloc que vaig cobrir va ser la guerra de Bòsnia. La matança de Srebrenica em va impactar molt, sobretot el coratge i la lluita de les dones supervivents, el mateix que mostren ara les dones a Gaza”, explica Mas. “Ara que estem veient en primera plana l’horror del què està passant al Congo, sobretot a les dones, amb violacions i assassinats en massa, veig que és el mateix que vaig seguir a la República Centreafricana, quan vaig fer un treball per a Metges sense Fronteres sobre la situació de les dones”, afegeix.

Per això creu que cada vegada és més essencial reivindicar el paper de les dones als conflictes, donar a conèixer el seu entorn i trencar amb els estereotips. Aquesta feina, segons Mas, comença per situar les històries de dones a les cobertures globals. “És important no treballar específicament el fet de ser dona, sinó fer que les dones siguin presents a tota la cobertura que es fa com una part important de la societat”, afirma.

En aquest aspecte, també opina López-Tomàs. “Quan vaig arribar a Beirut fa més de cinc anys –recorda– moltes reporteres ens havien obert el camí trencant moltes barreres, obrint camps que els col·legues homes no havien atès massa, sobre la vida a la rereguarda… Les dones posen el focus en aspectes més enllà dels considerats femenins”.

Ethel Bonet és periodista freelance resident al Líban i treballa per France 24, entre altres mitjans | Foto: Diego Ibarra López

Reporterisme amb perspectiva de gènere

Totes les entrevistades per aquest reportatge no només tenen molt en compte la perspectiva de gènere i es consideren feministes, sinó que també admeten que sempre que poden fan un relat inclusiu que té en compte a les dones. A més, han fet estudis d’àrab, llengua, filologia, història o política internacional. Les tres són considerades expertes en Orient Mitjà. “Estic aquí des de fa cinc anys, i haig d’informar del que passa al meu voltant, però ara sembla que només interessen els breaking news, notícies impactants d’un sol ús”, lamenta López-Tomàs. Aquesta jove periodista valenciana havia fet les pràctiques a la secció Internacional d’El Periódico i El País, va estudiar àrab i ho va practicar vivint un any a Jerusalem. “Em va interessar el món àrab, perquè només es parlava de terrorisme. Vaig aprendre la seva llengua per respecte a la seva cultura, però també per expressar-me sense intermediaris”, explica.

Cal tenir en compte que gran part dels enviats especials depenen del fixer (guia expert) i dels informadors locals. “Sovint es parla dels enviats especials com a paracaigudistes, amb cert punt de menyspreu, però té molt mèrit arribar a un lloc, que no és la teva regió ni en tens un coneixement profund, i posar-te a treballar sense caure en els tòpics”, explicava Feixas a Media.cat.

Conciliació i professió

I, un cop dit tot això, com compaginen les reporteres la vida familiar amb la professió? Tant Bonet, casada i amb un fill, com Mas, amb dues criatures, admeten que no renuncien a res, perquè el que fan els agrada. “Com en totes les professions, tenir un fill et canvia la vida i apareixen altres prioritats”, afirma Bonet. “Pots distingir més entre el que és important o no. Nosaltres vivim a Beirut, i ara em penso més si mereix arriscar-me per una feina”, afegeix.

Altres dones amb anys d’experiència aporten una visió una mica diferent. “Sent dona has de tenir en compte que has de renunciar a formar una família perquè no hi ha cap company home que aguanti aquest ritme. Mentre els meus companys homes tenen fills i una dona, nosaltres –les dones corresponsals– tenim dos gats i un cactus”, bromeja Natalia Sancha. “Però no li donem massa importància. Forma part dels temps que vivim”, afegeix.

Totes recorden la feina de pioneres com Rosa Maria Calaf o Carmen Sarmiento, referents que van defensar la manera de veure de les dones i que han posat el focus sempre que ho han cregut convenient en l’entorn femení, perquè tenien clar que no es pot explicar els conflictes actuals sense el protagonisme d’elles.

“Les cròniques de guerra han tingut una visió masculinitzada, com si fos un partit de futbol, entre dues bandes. I aquest és un punt de vista incomplet”, assegurava Feixas en el reportatge del Diari de Barcelona. “És un relat basat en periodistes homes que entrevistaven només a testimonis homes, oblidant-se de la meitat de la població mundial”, afegeix. L’excorresponsal a Beirut, però, apunta que la mirada de gènere és –o hauria de ser– “una mirada humana i, per tant, no ha d’estar exclosa que la practiquin també els homes”.