Què entenem per ‘manipulació’?

Aquesta fotografia de Brian Walski durant la guerra d’Iraq va ser manipulada ja que era la barreja de dues imatges | Foto: Brian Walski

Una fotografia és un document, evidència i testimoni de la realitat d’alguna història, tot i que podem prendre la premissa que, com va declarar Joan Fontcuberta en una entrevista a l’Agència EFE el 2016, “tota fotografia és manipulació”. Què és manipular? És a dir, el terme “manipulació” prové del llatí manipulus que es referia a aquell militar que era “manipulat” o dirigit per un comandament determinat. L’ambigüitat del terme “manipular” és molt gran doncs, però sovint tenim una connotació negativa de la paraula. En fotografia, manipular és aplicar tècniques d’edició, tant digital com analògicament, per alterar una imatge i canviar el seu significat. En la moda, igual que en la publicitat, sempre s’intenta crear una fotografia idealitzada mitjançant retocs digitals. En canvi, dins dels paràmetres del fotoperiodisme, quan un fotoperiodista manipula la imatge i deixa enrere l’ètica i la veracitat, passa a desinformar al lector de la imatge i perd tota la credibilitat possible.

Veure per entendre

Aquesta primavera el World Press Photo, el certamen més conegut del món del fotoperiodisme, ha tornat de nou al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, per exposar les 137 fotografies més impactants de l’any entre les diferents categories premiades, amb la participació de 42 fotògrafs de 22 països diferents.

“Veure per entendre”, el lema de la catorzena edició que ha exhibit les fotografies finalistes i que, segons el text que figura a la web del CCCB, “els continguts d’aquesta exposició ens permetran conèixer històries sense manipulacions, enriquint els diferents punts de vista sobre l’actualitat.”

Lars Boering, director de World Press Photo des de 2015, va ser el primer a donar el comunicat a Time en el sentit que la competició prendria noves mesures a partir de l’any 2016 per evitar la mala pràctica de la manipulació. Les noves regles demanen als fotògrafs que no creïn cap posada en escena o esdeveniments representats i que no agreguin o eliminin cap element de la imatge, com per exemple, marques físiques en el cos, petits objectes en la imatge, foscor… La pràctica de processament de colors, per exemple, és acceptada sempre que no distorsioni els colors originals i canviï el context. Segons Sílvia Omedes, directora de Photographic Social Vision –fundació compromesa amb la fotografia documental i el fotoperiodisme que s’encarrega d’organitzar el World Press Photo a Barcelona–, aquest certamen posa molt èmfasi a passar aquests filtres per assegurar-se que no hi hagi una manipulació excessiva i assegura que en l’exposició d’aquest any no hi haurà cap fotografia guanyadora manipulada.

Aquesta imatge, guanyadora del World Press Photo al 2013, va generar un debat sobre si havia estat manipulada. L’anàlisi posterior d’experts va dictaminar que no | Foto: Paul Hansen

Una eina més per manipular

La manipulació ha existit des dels inicis de la fotografia en els laboratoris analògics però s’ha vist potenciada amb l’aparició dels programes digitals en els laboratoris de postproducció digital. En principi, aquests programes s’usen per millorar la qualitat d’imatge i color de la fotografia, encara que també permeten eliminar, afegir i transformar elements. En aquest sentit, Sílvia Omedes, el fotoperiodista i cap de fotografia de l’ARA, Xavier Bertral, i la fotògrafa de La Vanguardia, Ana Jiménez, reflexionen sobre les diferents definicions al voltant de la manipulació fotogràfica i l’ètica.

La paraula manipulació, entesa, segons Omedes, des del seu vessant crític cap a una consciència clara de falsejar un testimoni, és una cosa que està penalitzada pels certàmens quan es considera per manipulació un canvi en la informació. Omedes comenta que el canvi en els píxels és una manipulació no desitjable, en canvi, un enquadrament no es pot considerar manipulació “perquè des del moment en què has d’enquadrar amb la càmera, el mateix format estarà enquadrant la realitat, en funció del que l’autor vulgui mostrar”.

En realitat, sempre estem enquadrant, fins i tot amb la mirada. Per Bertral, manipulació es pot definir en una paraula: mentir. “Quan no t’ajustes a la realitat i pretens una reacció de la persona enganyant-la. No obstant això, existeixen uns límits com la millora de la imatge o correcció. Això no ho considero manipulació.” Per la seva part, Ana Jiménez ens recorda que el fotoperiodisme és una eina de crítica social immensa i que serveix per mostrar a la societat que no funciona i que es pugui corregir.

Una cosa és manipular una imatge per embellir-la, afirma Omedes, variant els contrastos, la lluminositat, la intensitat dels colors, etc., per fer aquesta imatge més interessant visualment, sempre que no canviï la informació essencial. Quan escollim fer una fotografia, sempre hi ha una subjectivitat per part del fotògraf i això és inevitable. El periodisme no és objectiu. La qualitat del fotògraf, com diu Jiménez, és la capacitat de posar la mirada de posar-se en alguna cosa que els altres no han vist.

En aquest sentit, Bertral creu que el límit es troba en quan decideixes que en aquella fotografia que havies enfocat o ajustat perquè sortís bé, finalment decideixes esborrar-hi un element que molesta o enfosquir-hi el cel per alterar la realitat. Omedes insisteix que qualsevol fotoperiodista es regeix per un codi ètic personal primer, i professional després mentre que Jiménez opina que el límit ètic es troba en el sentit comú, és a dir, en el respecte per sobre de tot a la persona i a no alterar sustancialmente res que existeixi en la realitat.

L’extinció de l’editor gràfic

Cada vegada més s’està prescindint dels editor gràfics als mitjans. Aquesta figura actua com a intermediari entre el fotògraf i el públic. “L’editor gràfic és fonamental. Per desgràcia en els diaris els estan fent fora”, assegura Bertral. “Si no existissin els editors gràfics o caps de fotografia, les fotos en els diaris s’escollirien d’una altra forma i no tindrien, potser, un punt de vista tan periodístic. Per exemple, un dissenyador gràfic es fixarà més en el disseny de la foto que en la imatge en si i en el que transmet”, afegeix.

A La Vanguardia, per exemple, la plantilla d’edició gràfica s’ha reduït molt els últims anys. Jiménez, que va ser ajudant de l’edició gràfica d’aquest diari i actualment és fotògrafa, creu que el problema està que gràficament els redactors, que són els que a dia d’avui escullen les fotografies, no tenen el mateix coneixement que un fotògraf que es dedica a això i té tota una cultura visual. “Hi ha moltes coses que s’han de tenir en compte a l’hora d’escollir una fotografia en un diari. L’editor gràfic també ha de tenir en compte per exemple la mida. No es el mateix el funcionamient i la idoneitat d’una imatge en petit que en gran; i quan son varies fotos, l’ordre i la narrativa també canvíen molt. Un bon editor gràfic pot fer brillar un treball modest i un dolent  enfonsar una bona feina”, afirma.

Un mal editor o la manca d’aquest, com explica Diego Caballo Ardila, exredactor en cap de l’edició gràfica d’EFE i professor de fotoperiodisme, al seu llibre Fotoperiodismo y edición: historia y límites jurídicos (Editorial Universitas, 2003), pot destrossar un bon treball fotogràfic i això redundarà, sense cap dubte, en la qualitat de les publicacions.

D’una banda, hi ha diverses opinions sobre la manipulació i l’ètica en el fotoperiodisme, però el més important en una imatge fotoperiodística és que aporti informació veraç. D’altra banda, si a més la figura de l’editor gràfic està desapareixent, qui vetllarà perquè les imatges que es publiquen en els diaris siguin les adequades i estiguin exemptes de manipulació?

Escriure a Report.cat

Laura Mansfield

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *