Imagineu per un moment que, en pocs mesos, s’hagin de veure abocats a l’exili el vuitanta per cent dels periodistes catalans. I encara més: que el percentatge restant de professionals acabin, en bona part, sent víctimes de la censura i condemnats al silenci. Això mateix va passar a Catalunya a partir del 18 de juliol de 1936, el dia en què es va començar a desmantellar tot el sistema periodístic català. O en altres paraules, el dia que va morir el periodisme a casa nostra.
L’alta xifra de periodistes desplaçats la va donar des de l’exili Josep Maria Lladó, quan va escriure que “un vuitanta per cent dels periodistes de Catalunya és absent de la terra […] Redactors i directors de diaris com El matí, catòlic i conservador, comparteixen l’exili amb directors i redactors de periòdics de l’esquerra social”.
Aquest 1 d’abril es compleixen 80 anys del final de la Guerra Civil, un període que, entre altres coses, va esquinçar la carrera professional de periodistes com Pere Calders, Eugeni Xammar, Just Cabot, Agustí Calvet ‘Gaziel’, Carles Soldevila, Tísner o Teresa Pàmies, per citar-ne alguns. Una elit intel·lectual que, fins abans del fatídic juliol de 1936, estava nodrint un teixit periodístic inspirat en el model d’èxit d’altres països occidentals com els Estats Units.
Tal com explica l’historiador Josep Maria Figueres al reportatge Víctimes de l’exili (Capçalera, 2016), aleshores Catalunya disposava d’una trentena de diaris en català, una quarantena en espanyol i un ampli ventall de revistes amb incidència arreu del territori que abastaven pràcticament tots els camps temàtics. A Barcelona sobresortien revistes com D’Ací i d’Allà, Mirador, Papitu o En Patufet, mentre que a les capitals de comarca s’editava premsa especialitzada, setmanaris i diaris que, en conjunt, oferien bona qualitat. Sense descomptar les emissores de ràdio i un bon nombre de fotògrafs i dibuixants que acabaven de completar el panorama comunicatiu. És el que es coneix com l’edat d’or del periodisme català.
Tres tongades d’exiliats
Tota aquesta riquesa cultural es va acabar amb l’inici de la guerra, quan els periodistes es van començar a exiliar en tres tongades, tal com explica Figueres. El primer exili es va donar el mateix juliol i agost de 1936, arran del cop d’estat militar contra la legalitat republicana.
“En aquesta primera fugida, hi havia la major part de periodistes pertanyents a publicacions catòliques –El Matí, La Cruz…– o conservadores –La Veu de Catalunya, La Vanguardia…–. Uns ho van fer en barca a la Costa Brava, altres pel túnel de Portbou, etc., però sovint amb la connivència de la Generalitat, que va vetllar per la seva seguretat”, explica l’historiador al reportatge. En aquell primer exili van marxar periodistes com Valentí Castanys, Carles Soldevila o Octavi Saltor, a més de directors de diaris com Joaquim Pellicena (La Veu de Catalunya) o Agustí Calvet, Gaziel (La Vanguardia), i editors i gerents, com el comte de Godó o Ramon d’Abadal”.
L’assassinat de Josep Maria Planas per part de la FAI també va suposar tot un toc d’alerta per a molts professionals de la informació, que de seguida van fer les maletes, com Rossend Llates, Joaquim Ventalló, Josep Maria Lladó o Avel·lí Artís-Gener, Tísner. Finalment, segons Figueres, hi va haver un tercer exili, que va ser el més nombrós de tots i que va deixar orfe pràcticament a tot el panorama periodístic català.
La censura que marca una època
I amb tot això, a la fi de la guerra va desembarcar un nou model comunicatiu que no era sinó el de la dictadura del règim, copiat del sistema feixista italià i nazi. “Franco es va convertir en el gran periodista de l’estat espanyol”, explica Francesc Canosa, coordinador dels tres volums Història del periodisme de Catalunya (Sàpiens). A partir d’aquell moment, els mitjans de comunicació es van passar a regir per la llei de premsa del 1938, on desapareixia la llibertat de premsa i el periodista passava a ser un funcionari de l’Estat. Això suposava una doble condemna per a molts periodistes, que per exercir havien de rendir comptes sobre quin va ser el seu paper durant la República.
Començava un període, segons Canosa, en què els mitjans de comunicació es trobaven en “una habitació a les fosques”. Una obscuritat que no va començar a percebre algunes escletxes de llum fins a la creació de la Llei de Premsa i Impremta de 1966 coneguda com a Llei Fraga, ja que va ser creada per Manuel Fraga, home fort del Règim. Una llei que suprimia la censura prèvia de la premsa, tot i que excloïa a la ràdio i a la televisió.
Una llei, aquesta, que el Règim es va veure obligat a fer davant l’aparició de la televisió i la lenta obertura del país amb l’arribada, entre altres novetats, del turisme extern, els bikins o de fenòmens com els Beatles. Tot i haver obert una mica l’aixeta, l’Estat passava tota la responsabilitat als directors dels diaris, de manera que eren ells els que havien d’acabar autocensurant-se.
Retorn i silenci
Va ser en aquest període quan començaren a tornar alguns exiliats, que van publicar a nous mitjans com El Correo Catalán, Diario de Barcelona, Serra d’Or, Tele/Estel o Tele/eXpres. D’altres escrivien en revistes de l’exili o feien col·laboracions amb aquests nous mitjans, alguns dels quals mai parlaven de política, sinó que tocaven temes menys polèmics, com el món cultural. Altres exiliats que van poder retornar ja no van poder treballar més de periodistes i es van haver de conformar en escriure novel·les populars de western o ciència-ficció.
També va haver d’altres, com Just Cabot, que davant de la censura va decidir que l’única opció era el silenci, de manera que es va quedar a França refugiant-se en els llibres i les cartes als amics, i que amb el temps han esdevingut tota una literatura epistolar amb el llibre El periodisme silenciat: Just Cabot: Vida i cartes de l´exili (1939-1961) (A Contra Vent, 2008).
En tot cas, tal com parafraseja a Espriu l’historiador i periodista Jaume Fabre en el llibre Periodistes, malgrat tot (Ajuntament de Barcelona, 2017), els periodistes que durant aquells anys van exercir el catalanisme des de la premsa en castellà, que van rescatar periodistes exiliats o represaliats i que van fitxar a joves periodistes sense preguntar-los la seva afiliació, van “viure per salvar-nos els mots”.
Aquella era daurada del periodisme que va quedar desmantellada el 1936 ha quedat als soterranis de la història i, tal com lamenta Francesc Canosa, ara s’hauria de poder reclamar judicialment, perquè res va ser mai retornat. “És un fet d’una gravetat enorme”, recorda.