Les veus de la memòria

Dones i nens al camp de concentració d'Auschwitz | Foto: Arxiu oficial de documentació i filmografia de Bielorrússia (Wikimedia)
Dones i nens al camp de concentració d'Auschwitz | Foto: Arxiu oficial de documentació i filmografia de Bielorrússia (Wikimedia)

“Totes ens vam prometre el mateix, que no oblidaríem, que explicaríem el que havíem vist, que ho devíem a les companyes mortes i ens ho devíem a nosaltres mateixes. Mai més no havia de passar una cosa com aquella! S’acabava una tragèdia que duríem sempre més a dins i començava una altra lluita, la lluita de la memòria”. Qui parla és la Neus català (Els Guiamets, 1915), supervivent del camp d’extermini nazi de Ravensbrück, però ho fa amb la veu literària –una primera persona vibrant– amb què, després de mesos d’entrevistes, va dotar-la l’escriptora Carme Martí (Montblanc, 1972) a la novel·la Un cel de plom. La vida de Neus Català (Amsterdam, 2012).

“De vegades pensava que potser no calia fer-li reviure esdeveniments terribles, però quan l’escoltava m’adonava que això li permetia continuar amb la seva lluita per la memòria”, diu Martí, que va conèixer Català quan va entrevistar-la per un llibre coral sobre la vida al camp. “Camp de terra, no d’extermini, vaig precisar”, recorda l’escriptora. Però, inevitablement, els camps de l’horror van acabar sortint a la conversa i Martí va tornar-se’n a casa enlluernada. “No me la treia del cap”, recorda. Va citar-s’hi de nou i va proposar-li d’escriure una novel·la sobre la seva vida. Català va contestar-li que endavant, però només perquè així “donava veu a les altres dones”.

Assaig o ficció, el que compta és l’objectiu: rescabalar oblits, rescatar veus silenciades. La premi Nobel Svetlana Aleksiévitx va crear un gènere literari propi (la “novel·la de veus”) per explicar-nos la història de l’URSS. Tan exhaustiva i polifònica com la bielorussa, Montserrat Roig va entrevistar una cinquantena de testimonis per a Els catalans als camps nazis (1977), que Edicions 62 acaba de reeditar; el que havien de ser només uns mesos de recerca van acabar sent tres anys, i el resultat, un reportatge monumental de més de cinc-centes pàgines (annexos i llistats a banda). “Veia que si no retornàvem la paraula als qui l’havien de tenir quan els pertocava, nosaltres no la tindríem mai en la seva totalitat”, va escriure Roig al pròleg.

El detonant d’Un cel de plom va ser una resposta de Català, quan Martí va demanar-li per les circumstàncies en què va ser feta la famosa fotografia amb el vestit de deportada –les ratlles, el número al pit, aquell rictus greu i aquella mirada viva malgrat tot. La supervivent va contestar-li que ningú li havia preguntat mai allò. Els detalls del com, l’on i el quan d’aquella imatge icònica surten a la novel·la.

Per què novel·la i no biografia? Perquè “ja n’hi havia, de biografies seves”, explica Martí, i perquè “creia que així podria arribar a més lectors i atansar-me, o almenys intentar-ho, a la vessant més íntima”. Al final, cadascú tria el format que més li ve de gust. Hi ha qui només llegeix llibres d’història i qui, en canvi, no hi entraria mai de la vida si no és a través de la ficció.

L’escriptora i autora d’Un cel de plom, Carme Martí (dreta), amb Neus Català | Foto: Lourdes Rué

El fil de Roig

La peripècia vital de Neus Català dóna per a una novel·la, per a un grapat de textos biogràfics (com els d’Elisenda Belenguer, Mar Trallero o la pròpia Roig) i per a una pel·lícula del Spielberg o del Villaronga, si s’hi posessin. La Guerra Civil espanyola li esclata als vint-i-un anys. Infermera vocacional, es fa responsable sanitària d’una colònia de 182 nens, fins que s’ha d’exiliar Pirineus enllà. A França, s’enamora, es casa i col·labora amb la Resistència. Els nazis la capturen i la deporten primer al camp d’extermini de Ravensbrück i després al camp de treball de Holleischen. Durant quinze mesos pateix la barbàrie de l’Holocaust (la mort de moltes companyes: de gana, de fred, de cansament, torturades, cremades als forns) i també descobreix una solidaritat granítica. En surt decidida a dedicar la vida a difondre aquell episodi històric perquè no s’oblidi mai. Perquè no torni a passar. Memòria antídot.

A nivell de mètode, Martí explica que va presentar-se a cada cita amb la nonagenària molt ben documentada i carregada de preguntes, “que és la manera d’estirar la memòria”. Un any i mig de converses que després, a les nits, convertia en escenes i diàlegs. Va començar la novel·la en tercera persona i de manera lineal però no li acaba de rutllar. Fins que va adonar-se que havia de fer-ho en primera, que s’havia de posar “a la seva pell”, i que, quan calgués, connectaria diversos moments mitjançant flashbacks. Basant-se en fets reals, Martí va crear “una veu de ficció per transmetre veritat”. Després li llegia els capítols a la protagonista i ella els matisava o els aprovava. “Hi ha declaracions literals que tinc gravades a la memòria com la descripció del cel del camp de Ravensbrück, un cel de plom, que vaig agafar com a títol”, afirma.

Per pioner i exhaustiu, Els catalans als camps nazis és sens dubte el fil del qual han estirat tots els treballs posteriors. També la novel·la de Martí, que descriu l’obra de Roig com “un llegat immens: des del primer moment tenia el convenciment que ella també havia de sortir al llibre, que aquest seria el meu homenatge”.

“Neus, parla’m de tu”

Joc de miralls, resulta curiós llegir a Un cel de plom l’escena en què Roig i Català es troben en un cafè de París a mitjan anys setanta i la periodista, fascinada, li demana que li expliqui la seva història –“Neus, parla’m de tu”– i després (re)llegir a Els catalans als camps nazis, publicat més de tres dècades enrere, una de les conseqüències d’aquella petició. “Després d’haver-me fet el que ella anomena la seva ‘confessió’ havia deixat de tenir malsons i al·lucinacions com si s’hagués alliberat d’una terrible càrrega moral”, recorda.

Roig va escriure que de vegades durant les converses amb els testimonis hi havia hagut “silencis densos, inquietants”. Una mena de dolor entravessat a la gola, que Martí corrobora: “Silencis que no saps com expressar, sí. Però al cap d’una estona, la Neus cantava, i el dolor s’esvania”. Què cantava? La Internacional, Els Segadors, La Marsellesa, Lili Marleen, tangos i fins i tot la cançó de fer cagar el tió.

L’escriptora –que acaba de publicar la seva segona novel·la, El camí de les Aigües–diu que aquell projecte va ensenyar-li que “qualsevol dificultat professional t’enfronta a tu mateix i a les eines que tens, i això fa que les limitacions siguin inspiradores i potenciïn la creativitat”. Va tornar-se més optimista: superat el repte d’explicar tant bé com va saber l’experiència de la deportació, “qualsevol altre tema el trobo més senzill”.

Ens descriu la Neus Català, amb qui manté l’amistat, com “un exemple d’humanitat i de lluita constant pels ideals. Una dona d’una maduresa emocional extraordinària, persistent en la batalla de la memòria i de la igualtat, en tots els sentits. Reivindicativa amb arguments, decebuda en molts casos, generosa i alegre. Tan alegre, malgrat tot el que ha patit, que a la mínima canta. I això també és inspirador”.

Escriure a Report.cat

Jordi Benavente

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *