L’escriptor José Saramago (1922-2010) va destacar per una prolífica obra literària combinada amb un ferm compromís polític i social, que el va convertir en un referent ideològic de l’esquerra. Les seves crítiques al sistema capitalista, a la religió i a la vulneració dels drets humans van ressonar per tot el món gràcies a l’altaveu del Premi Nobel, del qual el proper 8 de desembre es compleixen vint anys de la seva concessió. Tanmateix, un aspecte de la seva vida que no és tan conegut va ser l’època en la que va treballar com a periodista en diversos diaris portuguesos.

A finals dels 60, Saramago publicava cròniques al diari A Capital. Més tard, l’any 1972, va fer de comentarista polític i va coordinar el suplement de cultura del Diário de Lisboa. Després de la Revolució del 25 d’abril de 1974, que va deposar al règim lusità que llavors encapçalava Marcelo Caetano i havia estat iniciat per Antonio d’Oliveira Salazar, va ocuparel càrrec de director adjunt del Diário de Notícias. Mesos més tard seria acomiadat per comunista. A partir d’aquest esdeveniment, no buscarà una altra ocupació que no sigui la d’escriure.

Periodisme i poder

El passat periodístic de Saramago no només va influenciar la seva manera d’escriure (capacitat d’observació i d’interpretació de la realitat, entre altres), sinó que també va servir perquè desenvolupés una idea molt clara del tipus de periodisme que reivindicava. Per exemple, a la novel·la Assaig sobre la lucidesa (2004) critica els mitjans de comunicació perquè considera que són responsables de la preparació de les calamitats polítiques i per estar més preocupats “pels titulars cridaners que per posar-se al servei de la veritat”.

Tot i haver treballat com cronista o editorialista, Saramago mai es va considerar un periodista. En una entrevista al Diário de Lisboa va explicar, referint-se al seu cas, que “un periodista no és un home que no ha passat pel llanci, els rudiments de la professió, els tribunals, la policia, l’informe, l’entrevista, la frustrant rutina o per l’emoció de treure notícies primer que la competència”. Tanmateix, coneixia de primera mà els engranatges que mouen la premsa. En diferents ocasions (entrevistes, conferències, articles…) s’ha referit críticament a la perillosa relació entre mitjans de comunicació i elits polítiques i econòmiques.

Saramago defensava un periodisme lliure i rigorós enfront els mercats i les pressions polítiques. En el pròleg (“Tots farem periodisme un dia”) del recull de cròniques polítiques Os Apontamentos (1976), Saramago va encunyar el concepte “periodistes revolucionaris” per apel·lar a una pràctica de l’ofici en la que “el dret d’informar i de ser informat es regís pels dictàmens exclusius de veritat i de dignitat, sense cessions ni contemporitzacions amb qualsevol forma de poder”.

Per Joan Morales Alcúdia, autor del llibre Saramago por José Saramago (Ediciones El Páramo, 2013), la relació que planteja l’escriptor amb el periodisme revolucionari té molt a veure amb la independència dels mitjans: “Segons Saramago, el periodisme no pot ser independent, ni ser considerat un quart poder, en tant que hi hagi un finançament directe per part del poder econòmic. D’aquí la heroïcitat del periodista revolucionari que, incapaç de no anteposar els seus principis ètics als dictàmens del poder econòmic, s’exposa a les conseqüències de desenvolupar el seu treball quan opta per escriure sobre la realitat d’una manera lliure i sense consignes prèvies”.

Juan Ramón Iborra, redactor fundador d’El Periódico de Catalunya i sotsdirector del mateix per als seus suplements Dominical i Llibres fins a 2006, era amic de Saramago i el va entrevistar en diverses ocasions. Iborra afirma que “el seu concepte de ‘periodisme revolucionari’ es vincula amb un retorn als orígens del millor periodisme, en efecte, el que no es casa amb els poders. Però el periodista té pocs recursos per fer-ho en llibertat absoluta, parlo del nostre país, ja que en general no depèn de si mateix, sinó de les empreses en què treballa, en què, els seus amos, es deixen festejar per aquests poders, siguin polítics o interessos creats pels trusts que governen per sobre dels governs, o les exigències d’una banca que sosté en molts casos els seus deutes…”.

Autocrítica i responsabilitat

A la lliçó inaugural del Màster en Periodisme d’UAM-El Pais del 2001, Saramago es va mostrar partidari de reinventar el periodista, no el periodisme. “El problema del periodista és que viu en un món d’aparença”, va dir. Per això, va instar als professionals a apropar-se als fets i dona’ls-hi la “volta completa” per a poder veure la seva autèntica dimensió.

Segons el Nobel portuguès, la responsabilitat dels mitjans és “infinitament més gran que la que els propis mitjans creuen tenir”. En aquest sentit, Saramago critica els mitjans per no profunditzar en les qüestions que realment interessen a la gent i per dedicar massa espai a “la superfície, a la petita escuma que fluctua a la superfície”. De fet, aquesta és una preocupació constant de Saramago que apareix sovint en la seva producció narrativa: “La reactualització del mite de la caverna en el llibre homònim [La caverna, 2000] i la crítica al concepte de democràcia instal·lada a Assaig sobre la lucidesa, ens demostren que el que veritablement preocupava José Saramago en aquells anys tenia a veure amb la polvorització de la noció de veritat i realitat a la qual ens estàvem acostumant, canviant el món dels fets palpables pels discursos de l’aparença que s’entronitzen de manera autònoma”, assegura Miguel Koleff, coordinador de la Càtedra Lliure José Saramago de la Universitat Nacional de Còrdova (Argentina).

En aquest context, “el paper de la premsa en aquesta perspectiva és notori accionant el que s’anomena la ‘post-veritat’ o les ‘notícies falses’ que s’instal·len com a veritats de fet tot i que siguin purament especulatives. Els periodistes es van prestar i es presten moltes vegades a aquest joc fent-nos caure fàcilment en el parany del poder. El que passa a Brasil amb el cas Lula/Bolsonaro és increïble avui, mesurat en aquests termes”, afegeix Koleff.

Saramago reconeix que va poder exercir el periodisme lliurament. “Escrivia -va explicar en una ocasió- sense que ningú em digués res. Jo era una persona enfrontada amb la seva pròpia consciència”. L’autor explica que va tenir “el privilegi, la sort i la responsabilitat” d’escriure tots els dies sense que el director conegués les seves opinions fins veure-les publicades a l’endemà.

Saramago en una imatge d’arxiu | Foto: Fundació José Saramago

Objectivitat impossible

Un altre tema recurrent en Saramago és la suposa independència del periodista. L’any 2004 va clausurar un curs sobre la llibertat de premsa celebrat a Santander amb una conferència titulada“Informació. La quadratura del cercle” en la que afirmava que “cap treball és independent i no es pot parlar de la independència del periodista”.

Per a l’escriptor, tant en la informació com en qualsevol activitat humana és impossible l’objectivitat, doncs, de la mateixa manera que en 1482 es va arribar a la conclusió que era impossible la quadratura del cercle, “avui s’arriba a la conclusió que és impossible l’objectivitat”. En aquest sentit, va afegir que el periodista “és com un camaleó que ha de disfressar el que pensa pel color del mitjà on treballa. En realitat li agradaria no tenir cap opinió perquè fos menys dolorós haver de canviar les seves idees per les d’altres”.

En aquest context, la lucidesa dels periodistes rau en el qüestionament dels mecanismes que possibiliten i consoliden els models ideològics totalitzadors: “Li dic que no n’hi ha, d’objectivitat. Li dic que no n’hi ha, de neutralitat. Quants esdeveniments importants per al món hi tenen lloc, al món? De segur que milions! Quants se’n seleccionen? Quants passen pel sedàs que els transforma en notícies? Qui els ha escollit? Segons quins criteris? Amb quina finalitat? Quina forma té aqueixa espècie de filtre a l’inrevés, que intoxica perquè no diu tota la veritat? I de notícies falses, quantes en circulen pel món? Qui les inventa? Amb quins objectius? Qui produeix la mentida i la transforma en aliment de primera necessitat?”.

La nit, un cant al periodisme revolucionari

La nit (1979) és l’obra de Saramago on tracta de forma més explícita l’exercici del periodisme revolucionari. Aquesta peça teatral descriu la nit del 24 d’abril de 1974 -que donaria lloc a la Revolució dels Clavells-en un diari de Lisboa i reflexionasobre les implicacions ètiques i socials del periodisme. En aquest text, Saramago contraposa la societat portuguesa de l’època, polaritzada entre poder i oposició i representa aquesta dicotomia en dos tipologies de periodistes: els independents i revolucionaris, i els sotmesos al poder.

L’argument gira entorn de la situació que es dóna en un diari lisboeta la nit de la Revolució dels Clavells. El rumor de la revolta militar contra la dictadura va prenent cada vegada més força. Quan es confirma la notícia, el diari ja ha tancat l’edició i les rotatives estan a punt d’engegar. Serà llavors quan es plantejarà, en el si de la redacció, el dilema d’informar sobre la revolució o seguir amb la submissió informativa vers el règim dictatorial. Per Juan Ramón Iborra, la trama de l’obra és un tema recurrent. “La història es repeteix i em recorda la posició que diferents mitjans de comunicació van prendre la nit del cop militar del 23F; o el mirar cap a una altra banda davant greus problemes de solidaritat internacional”, assegura.

Els 18 personatges de La nit es divideixen en tres grups que corresponen als perfils sociopolítics de la societat portuguesa d’aquell moment. El primer grup ―el de l’extrem de la piràmide― està format per l’administrador i el director del diari, personatges privilegiats que s’identifiquen amb l’estament polític, econòmic i militar de la cúpula salazarista. El segon grup fa referència als treballadors de la tipografia, que tindran un paper clau en el desenllaç de l’obra; i finalment, un tercer grup, que correspon als redactors del diari.

Dins d’aquest, els personatges es polaritzen en els “amorals” (sempre disposats a justificar les ordres del primer grup) i els “esperits lliures” (que serien els representants del periodisme revolucionari que defensa Saramago). Els diàlegs amb més substància són els que mantenen el cap de redacció, Abílio Valadares, amb el redactor de províncies, Manuel Torres. Ambdós personatges representen dos models oposats de concebre el periodisme: l’oficialista i l’independent:

“VALADARES: Sé, però, molt bé que vostè podria tenir responsabilitats molt diferents en aquest diari, si no fos per les seues… per les seues caboteries… Un professional com vostè ho és, ple d’experiència, amb una sensibilitat per l’ofici, amb tacte, que poca gent se li pot comparar… […] Molt de tant en tant, un reportatge que, em cal vigilar perquè vostè no perd mai la més mínima oportunitat de ficar-hi el seu verí. […] Per què, Torres, no deixa de banda d’una vegada per sempre els seus escrúpols d’idealisme mal entès, aqueixa espècie de superstició política de qui creu en Dom Sebastião i en els matins de boira, i es proposa de fer la carrera periodística que mereix?”.

Davant d’això, Torres apel·la a la independència amb què desenvolupa la seva rutina professional; sense cap mena de compensació que no sigui la del seu salari:

“TORRES: El que passa és que els únics diners que jo rep són els que, a la fi del mes, baixe a recollir en comptabilitat. Ni un quinzet més. No tinc ni xecs d’ambaixades, ni gratificacions especials i secretes de ministeris, ni sobres misteriosos, ni cap altra mena de dietes que no siguin les fixades pel reglament del diari, etc.etc.”.

El personatge de Torres representa l’ideal del periodista revolucionari compromès amb la veritat a l’hora de descriure les notícies. Aquesta representació de la realitat es basa únicament en la pròpia honestedat a l’hora d’escriure el que es veu, sense permetre que cap recompensa o pressió externa alteri o dirigeixi la pròpia percepció de la realitat.

Saramago considera que aquestes reflexions relatives a les categoritzacions de la realitat  donen lloc a la premissa que el domini de la informació equival a poder:

“L’amo dels diners és sempre l’amo del poder, fins i tot quan no apareix a la primera fila com a tal. Qui té el poder, té la informació que defendrà els interessos dels diners a qui aqueix poder servirà. La informació que llancem al cap del lector desorientat és aquella que en cada moment millor convé als amos dels diners”.

En conclusió, un periodista revolucionari és aquell que contribueix amb la seva activitat professional a crear pràctiques discursives desalienants que no esdevinguin instruments per al manteniment de certes relacions de poder. Com bé diu el protagonista de La nit, “obrir les finestres i cridar cap a fora aquesta veritat tan clara i tan ben amagada!”.