Història d’una constel·lació tortosina

El número 0 de l’Estel, que va sortir el juliol de 1989 | Foto: Irene López

“L’arrel llegendària del faig a l’encontre d’un estel que neix”. Aquest era el peu de foto de la portada del primer número de l’Estel que sortia a la llum el mes de juliol del 1989.

L’Estel va ser la primera revista gratuïta d’edició regular de les Terres de l’Ebre, però la seva història no seria la mateixa si no parléssim de la figura que hi ha al seu darrere, la del seu fundador. Conrad Duran i Salvadó és un periodista tortosí de la vella escola de l’ars amandi de la notícia, és a dir, d’aquella on el periodisme era quelcom vocacional.

Eren temps de postfranquisme i els estudis universitaris estaven enfocats a carreres científiques i de prestigi. Que un vailet de 15 anys digués que es volia dedicar al món de la ràdio i ser periodista no era gens de rebut i això és el que li va passar a Duran. Va estudiar per ser delineant i, fins i tot, va rebre ofertes de feina d’empreses automobilístiques, però, ell ho tenia clar, aquell no era el seu ofici. “Jo vull ser periodista!”, es va dir un dia i va aconseguir entrar a formar part de l’equip de Ràdio Tortosa, el trampolí que li va obrir les portes de tot un món per descobrir. Primer com a guionista a La joven tarde del sábado i, després estrenant-se com a director del programa Conrado con discos, es va anar fent un lloc al periodisme tortosí. No fou fins a la dècada dels 70 que s’iniciaren les emissions en català, on va dirigir programes com Recull de cultura catalana o Dones, flors i violes.

Ràdio Tortosa era molt més que una ràdio local i era influent a Barcelona. Duran va conèixer a altres periodistes de Ràdio Barcelona, la SER i Ràdio 4, així com molts personatges famosos del moment. D’aquesta curiosa manera, va aconseguir entrar a treballar a RTVE com a guionista al programa La juventud baila i, més endavant, als anys 80, com a productor de ràdio a Barcelona i de delegat d’Atresmedia i de la Cadena SER a l’Ebre.

Fruit d’una injustícia

Però, enmig de tot això, va iniciar una prova pilot al territori editant dues revistes gratuïtes de petit format que es deien D’aquí i La tira. Eren bàsicament comercials amb algunes notícies locals, mots encreuats, anuncis, horòscops, loteries… Va se aleshores quan va rebre una suculenta oferta per part de Clàxon, la primera revista gratuïta de Catalunya.

Clàxontenia una publicació a la demarcació de Tarragona i li van oferir a Duran ser-ne el responsable de la futura delegació tortosina. Ell acceptà l’oferta i va seguir treballant a Ràdio Tortosafins el 1991, quan tancà i no es tornà a obrir fins anys més tard.

No obstant això, quan tot semblava que anava sobre rodes, un dia, al arribar a la redacció de Clàxon, s’adonà que no podia entrar perquè li havien canviat el pany de la porta. A través d’un telèfon i sense mai donar la cara, van informar-lo que estava acomiadat. Anys després va esbrinar que aquesta fórmula era habitual arreu, per part d’aquesta publicació.

Va ser l’estiu del 1989 quan, amb tots els estalvis que tenia i, deixant-ho tot a la seva sort, s’embarcà en el que, sense saber-ho, acabaria esdevenint el projecte de la seva vida: L’Estel. “Va ser fruit d’una venjança per una injustícia”, diu, encara amb recança.

Conrad Duran també treballava a la ràdio | Foto: Arxiu Conrad Duran

I és que ja diuen que aquest acostuma a ésser un plat que se serveix fred. Així doncs, el primer plat de l’Estel es cuinava a quilòmetres de distància, a Barcelona, ja que a les terres de l’Ebre no hi havia fotolits ni quadricromies i no es podien revisar els textos.

Porta a porta

Potser el que en resultà d’aquella primera publicació no era el que preveia, però cal tenir present que els coneixements tecnològics, estilístics i periodístics d’aleshores no eren, ni de lluny, els actuals. Això sí, des del principi va quedar clar que sempre se’n publicarien 20.000 exemplars i que, aquests, serien repartits gratuïtament a les comarques ebrenques i al Baix Maestrat, distribuint-se amb un porta a porta a les llars de Tortosa i d’Amposta.

L’Estel era una revista de proximitat que s’editava per primer cop amb pàgines a color, que era gratuïta i que tenia una àmplia difusió. Tenia, doncs, tots els ingredients per convertir-se en un referent.

Per la seva banda, Duran envià faxos als clients fidels de Clàxonper explicar-los l’acomiadament i el naixement de l’Estel. Al cap de quinze números, el 70% dels anunciants van marxar de Clàxonper entrar a la nova capçalera. Al cap d’un any i mig, Clàxon es veia obligada a tancar la seva sucursal ebrenca.

L’audiència respon

La revista era quinzenal des dels seus inicis fins que, amb l’esclat de la crisi, es va decidir fer-la mensual. En pocs anys de trajectòria, l’Estel es va convertir en la publicació gratuïta més llegida a la província de Tarragona i entre les tres primeres en audiència, passant per davant del Diari de Tarragona o el Setmanari de l’Ebre, segons els estudis de l’EGM i l’OJD.

La primera publicació, de 45 pàgines, comptava una entrevista a Concha Velasco, en el que seria la primera d’un seguit d’entrevistes rellevants. També incloïa tres salutacions polítiques, una guia gastronòmica, l’apartat de plantes i flors i un reportatge sobre el Delta de l’Ebre.

I és que les entrevistes van convertir-se en la secció per excel·lència de la revista. Al llarg de la seva història l’Estel en publicà amb diferents personatges mediàtics com Sara Montiel, Rocío Jurado, Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Sergio Dalma, Baltasar Porcel, Adolfo Suárez, Pedro Almodóvar, Dyango o Maria del Mar Bonet, entre d’altres.

Arribats als 500 números, es va fer una edició especial de 75 pàgines que comptava amb diferents felicitacions il·lustres. En aquell número ja hi havia seccions fixes com Els nostres pobles (on es parlava de pobles de les Terres de l’Ebre), Entrevistes en Sintonia (realitzades per Duran a Antena Caro), Terres Ebrenques (l’espai de notícies), La Volta al Món amb l’Estel (els ciutadans enviaven fotos viatjant pel món amb la revista), Anuncis econòmics (els finançadors de la publicació), Cartes a l’Estel, Vida Social (la ciutadania enviava fotografies de casaments, batejos o aniversaris) i Actualitat Cultural (el més esperat perquè era l’únic mitjà que tractava l’àmbit cultural tan a fons).

A més, l’Estel ha comptat amb col·laboradors com Ramon Miravall, Ramon Rosales, Manuel Pérez-Bonfill, Francesca Aliern, Joaquim Blanch, Emigdi Subirats, Jordi Rodríguez o Carles Sánchez i Pastor.

En un text del 15è aniversari s’explica que “la màxima del seu director és la neutralitat i servir a tots sense mirar el color polític ni la creença religiosa”. I és ben cert, ja que, l’Estel no ha tingut mai dependència econòmica de cap color polític.

Aquest mes, l’Estel ha arribat als 600 números, però en Conrad Duran ja no està al capdavant perquè fa un any es va jubilar. La revista ha canviat de mans i d’estil. El nou format ja no parla de cultura, els col·laboradors habituals ja no hi són i l’especial del número 600 només té 24 pàgines. Ara, tot és molt més comercial. Els temps canvien i, de mica en mica, l’era digital està acabant amb les publicacions en paper de tota la vida.

Escriure a Report.cat

Irene López

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *