Els jardins Laribal –el primer parc públic de Montjuïc, avui en dia sotmesos a tasques de manteniment– estan situats entre el Teatre Grec i la Fundació Miró, als peus de la ‘muntanya màgica’, i recorden el periodista, jutge i advocat Josep Laribal i Lastortras (Barcelona, 1838-1904). Malgrat portar el seu nom, aquest personatge, que fou copropietari i director del diari El Diluvio, tot un referent de la premsa republicana i federalista barcelonina de finals del segle XIX i principis del XX, és un gran desconegut, fins al punt que no s’ha trobat cap fotografia o il·lustració on se’l pugui identificar.

De família benestant amb diverses propietats urbanes, Laribal va cursar els estudis de Dret. En aquella època aquesta llicenciatura era un calaix de sastre que donava accés a camps tan cobejats com negocis de tota mena, la política, la judicatura o el periodisme. I el nostre sorprenent personatge va estar a totes les salses.

El 1878, en plena restauració borbònica, ja es té constància de la relació professional de Laribal amb El Diluvio. Per ser més exactes amb La Imprenta, que anteriorment s’havia anomenat El Telégrafo. De fet, es tractava del mateix diari amb denominacions diferents, una pràctica habitual de les capçaleres més incòmodes amb el règim establert que es canviaven el nom per sortejar el control i la persecució de la Fiscalia d’Impremta i del Govern Civil, ja que la publicació de continguts “inoportuns” sovint implicaven importants multes econòmiques i suspensions de circulació durant algunes setmanes.

Boicot a l’impost del gas

Un dels casos que va aixecar més polseguera és la polèmica sorgida arrel de la intenció de l’Ajuntament de Barcelona d’implantar un impost al consum del “gas pobre” que subministrava l’empresa Catalana de Gas. Derivat del carbó, era el que es feia servir per il·luminar les cases, els comerços i l’enllumenat dels carrers. Aquest fet va generar un fort rebuig de la ciutadania, àmpliament recollit a les pàgines de La Imprenta. De fet, des del rotatiu es va cridar al boicot del consum de gas i a no pagar el nou impost. Sortosament, la pressió popular i de la premsa de l’època va guanyar el pols i el cànon no va tirar finalment endavant. Amb l’ambient molt enrarit amb les autoritats, la gota que va fer vessar el got va ser un article sobre l’actualitat del Vaticà que no va agradar al governador civil, motiu pel qual es va acabar suspenent la publicació.

“Se armará el diluvio”

Va ser aleshores quan Josep Laribal, que ja era propietari del diari, fou l’encarregat d’anar al registre a rebatejar-lo novament. Aquí, segons explica l’historiador i periodista Gil Toll a la seva tesi El Diluvio y La Segunda República: La perspectiva político social de un diario popular, republicano y federalista, es va produir una conversa entre el periodista i el funcionari de torn que exemplifica l’ambient periodístic d’aquells temps, on regnava la camaraderia.

– ¿Qué nombre le queréis poner? –hauria demanat el funcionari.
– Pues le pondremos La Cortina –hauria respost Laribal.
– ¿La Cortina? ¡Pero si es el nombre del Fiscal de Imprenta, Mario de la Cortina!
– ¡Precisamente!

–¡ Si le pones La Cortina se armará el diluvio!

– ¡Pues que así sea, El Diluvio se llamará! –va esclatar el periodista.

I així va ser com es va anomenar així. Laribal va ser director de la capçalera durant tres dècades, i juntament amb el polític, poeta i periodista, Manuel de Lasarte, també en va ser copropietari. A les seves pàgines, publicades a les dues edicions diàries (matinal i vespertina), hi convivien plomes tan destacades com Víctor Balaguer o Valentí Almirall. La publicació traspuava l’ànima més progressista, republicana i federalista de la societat, tot i que també hi tenien cabuda altres perfils de caràcter més anarquista. A l’altra banda del ventall ideològic es trobava el Diario de Barcelona, icona de la premsa burgesa, conservadora i monàrquica, amb el periodista i escriptor, Joan Mañé i Flaquer, al capdavant.

El diari popular que es llegia en veu alta

De fet, El Diluvio es pot definir com un diari popular –en l’època de la Primera Guerra Mundial un exemplar costava deu cèntims– que sempre va apostar per dirigir-se a lectors de classe mitjana-baixa. Anava dirigit a artesans, petits propietaris, obrers, etc. I, a diferència de La Vanguardia, que des del seu naixement es venia més per subscripció i arribava a la casa de burgesos, El Diluvio es llegia en veu alta en fàbriques, cafeteries i tavernes.

És en aquesta capçalera on es dona una àmplia cobertura a esdeveniments vinculats amb l’anarquisme com el Procés de Montjuïc –publicant cartes del boter Joan Montseny des de la presó denunciant les condicions dels empresonats–, però també altres episodis assenyalats com la Setmana Tràgica o la vaga de la Canadenca. Una bona mostra del grau d’arrelament del diari amb la ciutat és que es va continuar publicant fins al final de la Guerra Civil espanyola amb l’adveniment de la dictadura franquista.

“Estem parlant d’una premsa primigènia, primitiva, que s’adreça a col·lectius petits. Encara no es pot parlar d’una premsa de masses. Ens hem d’imaginar la redacció de El Diluvio com un local amb una taula gran on els periodistes seien, uns al costat dels altres, per escriure els seus articles a unes quartilles, amb ploma i tinta. Els manuscrits després passaven a mans del linotipista i ell s’encarregava de compondre els textos a la impremta. De vegades s’hi escarrassava per desxifrar la lletra. Era tot molt artesanal”, explica Toll.

El pa de la presó analitzat al laboratori

Podem definir Josep Laribal com a un home compromès amb les classes populars i com un periodista especialitzat en la política municipal de Barcelona. Escrivia a la secció Crónica diaria, on relatava els fets del dia anterior en una espècie d’article informatiu-interpretatiu. Dels seus escrits es desprèn que era molt minuciós en les seves afirmacions. Es podria dir que feia periodisme d’investigació, amb un estil característic del segle XIX, allunyat de la visceralitat pròpia del periodisme actual.

Una bona mostra de la seva vocació per desvetllar la realitat va ser l’episodi en el qual va fer analitzar a un laboratori una mostra del pa que es donava a la presó per així conèixer la qualitat del pa, en funció de la quantitat d’aigua i llevat que contenia. “Era un periodista que escrivia per al poble més senzill, intentava arribar a la gent defensant punts de vista populars, de la majoria social de la ciutat i no dels privilegiats. Segurament per això en sabem molt poca cosa, perquè la història l’escriuen els guanyadors”, comenta l’historiador.

Laribal, el “torracollons”

Hi ha aspects de la seva relació amb el consistori barceloní que indiquen que no se l’estimaven massa. “Es podia dir que era un torracollons de cap a peus. Hi ha referències als registres que relaten l’anècdota d’una ocasió, de moltes, on els funcionaris municipals es van personar a la seu de El Diluvio, a la plaça Reial, reclamant-li un deute. Però com que era advocat, va al·legar defecte de forma,  rebutjant la documentació i evitant així el pagament de la multa. Després tot això ell ho publicava deixant en ridícul les autoritats”, detalla Toll.

També és llegendària la disputa pública amb el seu antic company de ploma, Valentí Almirall, arran de l’herència del milionari i filantrop Rossend Arús (que en l’actualitat dona nom a la Biblioteca Pública Arús, al passeig de Sant Joan). L’Amirall va ser l’encarregat de gestionar el patrimoni del finat i a Laribal no li va agradar com feia les coses, així que va criticar-lo fent servir la tribuna que li oferia El Diluvio, però sense signar els textos.

Al seu torn, Almirall feia el mateix des d’una altra publicació com era L’Esquella de la Torratxa. La baralla dialèctica es va escalfar de tal manera que Laribal va ser demandat per difamació. “Llavors va haver-hi un fet molt divertit com és que va haver-hi un testimoni, el regent de la impremta de El Diluvio, que assegurava que no sabia de qui rebia els escrits, que aquests li arribaven a les mans tan rebregats que semblava que se’ls haguessis passat per l’Arc de Triomf”, destaca Toll. Tot plegat emmarcat en el característic ambient del periodisme de llavors, ple de picaresca, humor i agressivitat verbal, sense arribar però, als duels d’honor tan habituals a Madrid.

¿Un parc d’atraccions a Montjuïc?

Fora de l’àmbit periodístic, el patrimoni familiar i la seva projecció pública a la ciutat esperonaren a Laribal a embarcar-se en diverses operacions immobiliàries singulars. Com per exemple, els Banys Orientals al barri de la Barceloneta, que es van mantenir en funcionament fins a l’enderrocament de les guinguetes amb motiu dels Jocs Olímpics. O la coneguda com a casa Laribal, al districte de Ciutat Vella, a la cantonada entre el carrer Avinyó i la Baixada de Sant Miquel, un intent frustrat que esdevingués la seu de la redacció del diari.

Finalment, cal fer una menció especial –per la seva excentricitat–, al projecte de construcció d’un parc d’atraccions, als terrenys heretats a Montjuïc, amb parades tan cridaneres avui en dia com “tiro a la gallina” i “tiro al pichón”. Finalment, però, es va optar per construir-hi un palauet d’estil neomossàrab del que encara se’n conserven fotografies. Anys després de la seva mort, l’Ajuntament de Barcelona va comprar la finca per edificar l’Escola del Bosc de Montjuïc, que esdevingué la primera experiència d’ensenyament enmig de la natura a càrrec de la pedagoga Rosa Sensat.

Pans de tres lliures per als pobres

A més de la seva trajectòria periodística, es conserva molta documentació que també acredita el pas de Laribal per la judicatura, exercint de jutge de districte, i també com a advocat dels pobres, o advocat d’ofici, per aquelles persones que no podien pagar-ne un de privat.

Finalment, Josep Laribal i Lastortras va morir el 1904, vidu i sense fills. Una prova més de la seva figura polièdrica i del seu tarannà social i paternalista és que en el seu testament ordenava repartir milers de pans de tres lliures (el que ara vindria a ser un pa de pagès de quilo) entre els pobres de la ciutat en diversos forns de la Barceloneta, Ciutat Vella, Poble Sec i Sant Gervasi. I el més curiós de les seves disposicions era el referent al transport del seu cadàver, que s’hauria de fer amb el cotxe més econòmic que hi hagués i que no portés cap crucifix. “Això ens dona la dimensió del personatge, un republicà, laic, d’idees socials, compromès amb les classes populars”, conclou Toll.