L’editora pionera i desconeguda

eulalia ferrer
La històrica impremta Brusi | Fons Brusi (Arxiu Contemporani de Barcelona)

Eulàlia Ferrer Montserrat, vídua d’Antoni Brusi, va estar al capdavant del Diario de Barcelona un total de vint anys: des del 1821, quan va quedar vídua, fins al 1841, quan va morir. La seva història la coneixem avui gràcies a un llibre que és novetat editorial: Eulàlia Ferrer, editora y librera, de Marta Ortega (Edicions de la Universitat de Barcelona, 2021).

Miguel Canals Elías-Brusi ja afirmava a La Casa Brusi y el Diario de Barcelona 1885-1957 (Ajuntament de Barcelona, 2010) que sens dubte Eulàlia Ferrer –de la qual no se’n conserven imatges– “pot ser considerada la primera dona periodista del país”. Potser aquesta afirmació sigui poc exacta, o així ho considera Marta Ortega, que al seu llibre recull la reflexió de Canals, però la matisa: “La qualificació de primera dona periodista del país no és sostenible en el sentit estricte del terme, ja que no tenim proves que composés, escrivís o preparés les notícies del diari. Però sí que queda demostrat el seu exercici en les funcions d’editora i directora i, per tant, va ser pionera en aquest camp”.

Ens trobem, doncs, probablement no pas amb la primera periodista, però sí amb una de les primeres editores i directores de diaris –si no la primera– a Catalunya i a l’estat espanyol. I no precisament d’un diari qualsevol, sinó del conegut com El Brusi, segurament el diari més important de la història de Catalunya i un dels primers d’Europa.

Autònoma i segura

“El Diario de Barcelona es va deixar de publicar el 1994 després de dos-cents anys d’història, però molta gent recorda encara aquell diari, conegut popularment com el Brusi. Aquest nom venia d’un dels seus editors més importants, Antoni Brusi, que se’n va fer càrrec a la primeria del segle XIX. El que no és tan sabut és que en aquella mateixa època hi va haver una dona que també hi va tenir un paper clau: la seva esposa, Eulàlia Ferrer Ribot”. Així comença l’article que signa Agnès Rotger a la revista Sàpiens dedicat a aquesta pionera. No és l’únic mitjà que s’ha fet ressò d’aquesta figura: en trobareu articles, també, a la revista Barcelona Metròpolis i al mateix Diari de Barcelona, actualment gestionat des de la Universitat Pompeu Fabra com una plataforma digital multicanal elaborada pels estudiants de periodisme.

Poc a poc Ferrer va fent-se un lloc el record i la memòria d’una dona pionera que, això sí, va actuar sempre de forma conservadora. “No planteja batalla a les representacions polítiques i socials que se li imposa ni trenca motlles, sinó que intenta aconseguir els objectius donant tombs i aprofitant les escletxes del sistema”, explica Ortega al seu llibre. I és que, tal com afirma aquesta professora i investigadora, cal no oblidar que el Diario de Barcelona va ser “l’eix de la premsa burgesa” a l’època.

El que està clar és que el conservadorisme de Ferrer no li treu ni una gota d’importància, òbviament. I que, a diferència del que era habitual a l’època “no és una figura passiva que es deixi arrossegar pels esdeveniments, sinó que ordena, dirigeix i intervé en nom propi i amb plena autonomia i seguretat en sí mateixa”. I el que està clar, també, és que si avui coneixem profundament aquesta figura és gràcies a la feina d’investigació i de divulgació de la professora Marta Ortega i d’aquest llibre que acaba de sortir publicat.

eulalia ferrer Capçalera de l’històric Diario de Barcelona, del qual Eulàlia Ferrer va portar-ne les regnes.

Capçalera de l’històric Diario de Barcelona, del qual Eulàlia Ferrer va portar-ne les regnes

Trencant l’estereotip

“Jo vaig arribar a Eulàlia Ferrer llegint sobre Antoni Brusi, marit i primer director d’El Diario de Barcelona”, explica Ortega quan li demanem els motius que la van dur a escriure el llibre. “Però diversos indicis em van fer pensar que potser l’Eulàlia tenia molta més rellevància i podia ser un personatge de més profunditat que el que semblava a simple vista, la qual cosa em va fer anar a buscar als arxius, on no m’esperava que hi hagués tanta documentació”, recorda.

Explica Ortega que, en principi, a l’època, quan la dona d’un editor enviudava, era considerada com un personatge de mera transició entre dos titulars: entre el marit difunt i entre el fill que en resultava hereu o bé el nou marit, que es feia càrrec del negoci. “Si tenien mitjans suficients per mantenir-se per elles mateixes, les dones continuaven en el negoci fins a la majoria d’edat del fill, això si no es veien obligades a casar-se de nou per tenir així un mestre llibreter que portés el negoci”, afirma.

No va ser aquest, tanmateix, el cas d’Eulàlia Ferrer, que es va posar al capdavant de l’empresa familiar durant vint anys, fins la seva mort. “El cas d’Eulàlia pot ser pres com a referent per trencar amb aquesta idea que totes les llibreteres i editores eren simples titulars i, per tant, diguem-ne, personatges de palla, de transició, que titulaven però no gestionaven”, explica Ortega.

Revisar discursos

En aquest sentit, el llibre també és interessant perquè obre la porta a noves troballes. “Hem de revisar també els discursos i el model d’investigació, perquè igual que s’ha trobat el cas d’Eulàlia, pot haver-hi altres dones en les mateixes circumstàncies en aquest camp de la impremta i l’edició”, diu Ortega, que explica que la seva mirada s’emmarca en un canvi de tendència en el model d’investigació els darrers anys. “Hi ha hagut una invisibilització de les dones al llarg de la història, també per la historiografia actual, que ha començat a canviar de registre en els darrers anys”, reconeix.

Si bé és cert que, efectivament, es poden trobar nous casos com el d’Eulàlia Ferrer, i que cal abandonar els clixés amb què els investigadors i investigadores s’apropen a la documentació, donant per fet que el de l’edició era al segle XIX (i no només!) un món d’homes on les dones no hi tenien cabuda en cap cas, segurament el d’Eulàlia Ferrer sigui, realment, un cas prou únic a l’època. O almenys això sembla desprendre’s de les paraules d’Ortega quan explica les particularitats que van permetre que Ferrer es posés al capdavant del Diario de Barcelona i de la resta de negocis familiars. “Es va poder permetre no tornar-se a casar per continuar en el negoci perquè tenia mitjans suficients per sostenir-se per ella mateixa, i a més coneixia el negoci perquè venia de família llibretera. I encara una altra raó, que és que ella havia treballat colze amb colze amb el seu marit des que es van casar, el 1799, fins la mort d’Antoni Brusi, el 1821. I això tampoc no era habitual”, reconeix.

Sigui com sigui, el d’Eulàlia Ferrer és un nom que avui cal conèixer i reivindicar en la història de l’edició de diaris i, de retruc, del periodisme a casa nostra.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *