El desembre, el Report.cat va publicar un reportatge que portava per títol “El conflicte més mortífer” sobre l’elevat nombre de periodistes morts en la guerra entre Israel i Hamàs i les dificultats d’informar des de Gaza. Lamentablement, tres mesos després, el títol del reportatge encara és vigent i el nombre de periodistes morts a Gaza ja ascendeix a noranta-cinc, tot i que algunes fonts l’eleven fins a cent vint. Són les veus silenciades que han deixat de ser els ulls del món, que ja no informen del que succeeix a La Franja.

Amb la voluntat de fer-los un tribut i conèixer de primera mà sota quines condicions treballen els professionals de la informació de la zona, el 6 de març el Col·legi de Periodistes va organitzar a la seu central de l’entitat l’acte “Veus Silenciades” –que es va poder seguir per streaming– i que va comptar amb els emotius i contundents testimonis de la periodista palestina Youmna El Sayed i d’Oren Ziv, fotoperiodista independent a Israel.

Terror constant

La Youmna El Sayed és periodista des de fa vuit anys i en aquesta guerra ha estat la corresponsal d’Al Jazeera a la Franja pels seus canals en anglès. És també mare de quatre fills. Aquest equilibri físic i mental –entre ser periodista, ciutadana de Gaza i mare– ha estat un pes molt dur de suportar. “La meva família, els veïns i la gent que estimo em tenien por perquè els que portàvem l’armilla i el casc de premsa érem objectius militars, érem una amenaça”, va admetre en la seva entrevista des d’Egipte, país on recentment s’ha traslladat. La col·legiada Andrea López-Tomàs, conductora de l’entrevista, agraïa l’honestedat i la claredat amb la qual compartia la seva història. Ella també coneix de primera mà la situació informativa que pateix perquè ho ha cobert com a corresponsal per El Periódico a Beirut.

El novembre Reporters Sense Fronteres denunciava davant la Cort Penal Internacional els crims de guerra comesos contra els periodistes i els experts de les Nacions Unides feien un comunicat on assenyalaven que els deliberats atacs contra la premsa indicaven una estratègia de les forces israelianes per obstruir i silenciar la informació. El Sayed ho confirmava durant la seva entrevista. “Va passar en moltes ocasions. Allà on hi havia un periodista hi havia un atac”, va explicar. De fet, ella va rebre trucades amenaçadores i ho va viure amb un terror constant perquè la seva feina posava en risc a la gent que estimava.

El Sayed va informar des del terreny durant setanta-un llargs dies i va presenciar un bombardeig a escassos metres d’on es trobava, unes imatges que van fer la volta al món. No va deixar mai d’informar, i al mateix moment vivia com una ciutadana més, transportant tot l’equip de producció i les poques maletes que tenien, desplaçant-se allà on l’exèrcit israelià els indicava. L’escassedat d’aliments, d’aigua, de son, els continus bombardejos i les condicions infrahumanes a les quals estaven exposats dia rere dia eren un repte molt difícil de gestionar. “Va haver-hi moments que vaig realment sentir que no era capaç de continuar, però sempre hi havia aquesta motivació que em feia continuar. Necessitava amplificar aquestes veus, ensenyar al món el que passava, ser la veu de totes aquestes persones”, va reconèixer. A més, el fet d’informar en llengua anglesa va ser una càrrega afegida per a ella. Era de les poques periodistes que retransmetia al món internacional el que succeïa i, per tant, la seva cobertura es va convertir en un deure moral i ètic.

Els ponents de l’acte que van participar en l’acte del 6 de març al Col·legi | Foto: CPC

Repressió i censura extremes

L’absència de la premsa internacional a Gaza ha dificultat l’accés a la informació. Només han pogut accedir a la Franja a través de tours organitzats pel mateix exèrcit israelià. D’altra banda, la premsa tradicional israeliana no mostra la realitat del que passa. Oren Ziv és fotoperiodista israelià que ha treballat amb mitjans internacionals com The New York Times, Al Jazeera i Vice i que actualment treballa per la revista + 972, un dels pocs mitjans crítics amb el govern central i sensibles amb la causa palestina.

Des de Barcelona l’entrevista va ser moderada per P.J Armengou, col·legiat i corresponsal independent a Jerusalem que coneix aquesta situació de ben a prop. Com a molts informadors desplaçats a la zona, l’atac de Hamàs del 7 d’octubre els va agafar per sorpresa i des d’aleshores s’ha vist immers en jornades de feina eternes.

En l’entrevista, Ziv explicava que els primers dies de guerra, la repressió i la censura van ser extremes. Ell ha documentat la prohibició de les protestes, la persecució d’aquells que mostraven suport al poble palestí o demanaven un alto el foc. Hi ha hagut detencions de persones que simplement publicaven a xarxes socials missatges de pau o que demanaven la protecció dels menors a Gaza. Fins i tot les protestes autoritzades estan vigilades i es controlen els cartells que entren.

Els mitjans israelians han tingut un pes molt important en la construcció de l’opinió pública. Abans d’aquesta guerra, la premsa israeliana ja no dedicava espais a les veus palestines ni a informar del que passava a Gaza, a Cisjordània o a Jerusalem Est, territoris a escassos kilòmetres de distància. Segons Ziv, l’autocensura que la mateixa premsa s’autoimposa és més greu que la censura del govern o l’exèrcit. Aquest hàbit simplement s’ha agreujat des del 7 d’octubre, l’inici del conflicte. “Mentre que a la premsa europea o als Estats Units les veus palestines tenen presència, aquí no surt res, i aquesta és una decisió dels editors”, va recalcar. Aquesta bombolla informativa genera una població manipulada que només rep una part de la història, que demonitza als ciutadans de Gaza i amplifica la visió i missió del govern. “Una gran part del públic no vol saber que està passant a Gaza, en el seu nom”, va afegir.

Un trauma per sempre

A mesura que el conflicte ha avançat, les necessitats més bàsiques no han estat cobertes, els combois d’ajuda humanitària han estat aturats als punts de control fronterers i només una fracció mínima de tota l’ajuda ha pogut passar. “El moment en què vaig haver de prendre la decisió d’evacuar sentia un gran dolor al meu cor. Estava abandonant casa meva, la meva gent, el lloc des d’on hauria d’estar informant i que més em necessitava”, explicava El Sayed davant d’un públic que, enmig d’un absolut silenci, escoltava el seu testimoni.

El Sayed admet que és afortunada d’estar viva i que la seva família tingui ara un plat a taula. Cada dia recorda que va fer tot el que va poder perquè el sentiment de culpa ho envaeix tot. “Des que vaig marxar he viscut amb aquest sentiment per haver sobreviscut. La meva ment i el meu cor continuen a Gaza, no he pogut digerir ni una mica de tot el que he viscut. El trauma que aquesta guerra ens ha deixat viurà amb nosaltres molt temps, si no per sempre”, va admetre El Sayed, que ha començat sessions de teràpia per intentar navegar a través d’aquest procés.

Des d’Egipte el pare de la Youmna va moure cel i terra durant setmanes perquè ella, el seu marit i els seus quatre fills poguessin sortir de Gaza, ja que, amb passaports palestins i sent periodista, les possibilitats eren mínimes. I així és com també ho han aconseguit altres companys que ara es refugien a l’estranger.

Emissió íntegra de l’acte Veus silenciades que va tenir lloc al Col·legi de Periodistes

Taula rodona i exposició

Durant les dues entrevistes, els integrants de la taula rodona escrivien notes i escoltaven amb atenció. Quatre col·legiats coneixedors del tema van formar el panell: Xavier Giró, periodista, professor de periodisme de conflictes i un dels impulsors del Grup de Treball de Periodisme per la Pau del Col·legi, Josep Gifreu periodista, acadèmic i autor del llibre Ucraïna: la guerra pel relat (Saldonar, 2022), Anna Pruna Galdón, periodista especialitzada en afers socials i política i Joan Palomés, periodista especialitzat en política internacional i membre del Grup de Periodisme Solidari del Col·legi.

Tots ells van fer reflexions sinceres i dures sobre l’estat d’alarma que el periodisme viu a la zona. Els periodistes més veterans de la taula, Xavier Giró i Joan Palomés, feien memòria i no recordaven una situació com aquesta. Josep Gifreu, des d’un vessant més acadèmic, afirmava que Israel ha definit com ha de ser la cobertura d’aquesta guerra: sense mirades internacionals. I, per tant, com exposava Anna Pruna Galdón, el periodisme local és l’únic capaç de revertir aquesta situació, però el preu a pagar és molt alt. L’acte va finalitzar amb la presentació oficial de l’exposició Veus silenciades, un recull de fotografies que honora la memòria dels professionals de la informació morts des del passat 7 d’octubre.

En situacions de guerra, doncs, la informació és poder i qui el té, té més possibilitats de guanyar la batalla mediàtica. A Gaza els periodistes han estat perseguits i s’han tornat un perill per als seus veïns, mentre que a Israel, els periodistes han secundat la por i s’han aplicat l’autocensura. Malgrat la pressió a la qual estan sotmesos, la Youmna El Sayed i l’Oren Ziv continuen exercint com a periodistes i ambdós només desitgen que la seva feina serveixi per fer veure al món el que succeeix, però sobretot perquè la pau retorni.