A grans mals, remeis imaginatius

L’educació mediàtica és clau per lluitar contra les mentides als miitjans. | Foto: NeONBRAND (Unsplash)

Podem estar discutint eternament si la profusió de notícies falses, les famoses fake news, és una mera variant de la mentida de tota la vida o un fenomen realment nou. En tot cas, és l’assumpte que més ha propiciat darrerament que el món mundial s’interessi per algun assumpte relacionat amb l’ètica informativa. I, encara que només sigui per això, benvingudes siguin les fakes news, les llufes, o com se’n vulgui dir.

A principi de 2018 la Comissió Europea va posar en marxa una comissió d’experts per tractar de la qüestió. És una de les iniciatives rellevants que les altes instàncies polítiques han pres per mirar de fer tallafocs a l’incendi devastador de la desinformació. Dos mesos després, el març, la comissió va treure l’informe A multi-dimensional approach to desinformation (Una aproximació multidimensional a la desinformació), a partir del qual la Comissió va fer pública la comunicació Tackling on line desinformation: a Europe an approach (Abordant la desinformació en línia: un enfocament europeu).

Aquests documents successius fan de manera prou rigorosa una diagnosi de l’abast del fenomen de les fake news i estableixen les possibles línies d’actuació per abordar-lo. Una d’elles és la legislativa. Alemanya va ser pionera en aquest àmbit i ja el juliol del 2017 va aprovar una llei que obliga a eliminar en menys de 24 hores els continguts falsos de Facebook, Google o Twitter, així com els que es considerin amenaçadors o que incitin a la violència o als delictes d’odi. A altres països de la Unió Europea s’estan discutint projectes de lleis, que no acaben d’arribar a bon port perquè de seguida sorgeixen les temences, més que justificades, que no es trobi la manera de separar bé el gra de la palla i que, en crear mecanismes per limitar les notícies falses, s’estigui posant en joc la llibertat d’informar. Exactament això és el que pensa la comissió d’experts sobre aquesta via, la legislativa.

Les receptes proporcionades per la Comissió Europea són dues. Una, el periodisme de qualitat. L’altra, l’educació mediàtica. D’aquesta manera és solemnitza el que fa temps que es la conclusió de debats i taules rodones sobre la matèria. Se li donen voltes i voltes a l’assumpte i algú acaba dient: “les úniques formules per pal·liar el problema de la informació falsa són, d’una part, refermar les bones pràctiques periodístiques i, d’una altra, l’educació de la ciutadania”. Fem doncs una breu reflexió sobre les dues.

Vigilants desbordats

Com es pot promocionar realment la qualitat periodística? Hem de reconèixer que els que hem estat històricament defensors dels diversos mecanismes d’autorregulació professional (codis, consells de premsa, defensors dels lectors i espectadors, etc.) ara sovint ens sentim aclaparats per dues realitats innegables.

D’una part el fet que força mitjans que en altres temps eren punts de referència pel que fa a la qualitat informativa ara s’han convertit en pastura ideològica forçats per les imposicions dels seus amos directes o remots. De vegades ens fem creus com periodistes que havien mantingut un capteniment ètic exemplar ara se’ns apareixen com autèntics lacais dels seus patrocinadors polítics o bancaris.

L’altre motiu per al  desànim és veure com els instruments que havien contribuït poc o molt a preservar els principis ètics de la professió ara es veuen desbordats pel cabdal imparable de la mentida i la irresponsabilitat. Llegim que el 2022 circularan per la xarxa més notícies falses que verídiques. Què pot fer davant d’això, per exemple, el Consell de la Informació de Catalunya al que arriben amb prou feina una vintena de queixes a l’any? Com poden competir els antics “guardaagulles” de les redaccions amb la dictadura algorítmica que impera cada cop més a Internet? Què s’ha fet d’aquell “gos vigilant” del poder, que veiem més i més mesell respecte al poder contra el qual abans bordava? No hi ha solucions màgiques. L’únic que ara per ara podem fer és continuar defensant a mort els principis bàsics, la veritat, l’equitat, la llibertat i la responsabilitat.

Educació mediàtica

La segona recepta és l’educació mediàtica. La degana del Col·legi de Periodistes sol dir que és incomprensible que famílies i escoles hagin prestat darrerament tanta atenció a la dieta alimentària i que no es preocupin almenys amb la mateixa intensitat de la dieta mediàtica dels infants i dels joves.

Ho podem dir d’una altra manera: les exigències dels consumidors són prou grans com perquè s’organitzi un bon sacramental si un dia apareix una sargantana dins d’una ampolla de llet i, en canvi, sembla que ningú s’aixequi iradament davant de totes els dracs, serps i monstres de totes les mides que solen campar-se-les pels mass media, per no parlar de les xarxes socials.

El que internacionalment es coneix com a media literacy  (alfabetització mediàtica) és una eterna assignatura pendent al nostre país. Quan dic assignatura no m’estic referint a una matèria estructurada com ho són les matemàtiques o les ciències naturals. Hauria de ser una activitat de caràcter transversal que tingués un encaix clar i ben definit a totes les escoles i instituts.

Ara que als cercles educatius es parla tant del treball per projectes, ¿què millor que un projecte que serveixi tant per aprendre els llenguatges i els codis propis de la comunicació social com per suscitar actituds crítiques davant dels continguts dels mitjans?

Ara se’n torna a parlar força, de la necessitat d’educació mediàtica. Hi va haver una foguerada en aquest sentit a finals dels setanta, com a reacció als presumptes perills de la televisió, etiquetada com la ‘caixa tonta’, i n’hi torna a haver una altra ara davant de la malaltia de la pantallitis  que afecta els adolescents. Sembla evident que la preocupació per l’educació mediàtica no hauria de ser tan sols de caràcter reactiu, sinó mantinguda de forma sostinguda i sostenible. Però, com deia al començament respecte a les fake news i l’ètica informativa, benvinguts siguin determinats mals si serveixen per buscar-hi remeis fiables i permanents.

Salvador Alsius

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *