L’hora del periodisme responsable

Il·lustració que, des de la primera edició, utilitza el Simposi de Lleida.

Lleida s’ha consolidat com la cita ineludible el 3 de maig, Dia Mundial de la Llibertat de Premsa. El Simposi, que aquest any versarà sobre “La llibertat de premsa i el periodisme responsable” i que està organitzat per la Demarcació de Lleida del Col·legi de Periodistes i la Universitat de Lleida, enguany tindrà lloc els dies 2 i 3 de maig a l’edifici del Rectorat d’aquesta universitat. El Simposi arriba ja a la quarta edició, en un moment en que la professió està sent durament atacada i, a la vegada, és més necessària que mai.

Des de l’últim simposi hem viscut dos grans reptes informatius que han estat portada a nivell mundial: els atemptats de Barcelona i Cambrils, i la insòlita situació política que viu Catalunya. Dos reptes de primer ordre informatiu que han encès virulents debats. També han anat acompanyats dels necessaris dubtes ètics i deontològics, afegits als que qualsevol bon periodista ja té diàriament quan aborda qualsevol tema.

Deia Ryszard Kapuśiński que “els cínics no serveixen per aquest ofici”. Parlava dels periodistes que valoren el que fan, persones “serioses” i “humanes”, conscients doncs de la responsabilitat que comporta la seva feina i, per tant, de la necessitat d’exercir-la des del compromís ètic i personal, des de l’honestedat i el rigor, sabedors també que es poden cometre errors. Precisament, al periodisme responsable es dedicarà el IV Simposi de Lleida. Perquè la professió està seriosament amenaçada. I només s’hi pot respondre fent més i millor periodisme.

La llibertat de premsa, al punt de mira

Els atacs a la llibertat de premsa s’han generalitzat els darrers temps, no només a Catalunya i a Espanya, també a Europa i als Estats Units. Paradoxalment, al país que va inscriure la llibertat de premsa a la primera esmena de la seva Constitució, l’atac a la premsa s’ha banalitzat fins a l’extrem. Estem veient amb com tot un president de la primera potència mundial assenyala, desacredita i insulta mitjans de comunicació i periodistes amb tota impunitat perquè no li agrada què pregunten o com expliquen les coses.

Trump ha marcat el camí per a altres dirigents, que han deixat de fer rodes de premsa o les han reduït, s’han allunyat dels periodistes i es comuniquen directament (i unidireccionalment!) amb els ciutadans. Una manera de donar falsa aparença de proximitat però, en el fons, es bunqueritzen i eviten preguntes que consideren inconvenients. Una tendència que han copiat dirigents catalans i espanyols sense cap mena de complex. Com si les fotos penjades a Instagram o les compareixences sense preguntes a través d’una pantalla suplissin el necessari exercici de rendició de comptes davant de la ciutadania per donar explicacions.

A la premsa, no només se la ignora. Se l’assenyala i se la persegueix. I no només a Turquia. A Eslovàquia, per exemple, on el primer ministre ha atacat durament la premsa; el 28 de febrer, Jan Kuciak, de 27 anys, va ser assassinat amb la seva parella poc abans de publicar un article sobre els vincles de la màfia italiana amb les elits polítiques. A Malta, assassinaven la periodista Daphne Caruana Galizia, el passat 16 d’octubre, segons el seu fill, amb la complicitat del Govern. I, a Hongria, poc després de la reelecció de Viktor Orbán, dos mitjans crítics han estat silenciats, com ha denunciat la Federació Europea de Periodistes, que ha reclamat reiteradament que es protegeixin els periodistes.

Però no cal anar a casos tan extrems per veure com la llibertat de premsa està en el punt de mira. Els periodistes s’han convertit en el blanc de les crítiques despietades d’algunes forces polítiques, com els ultres a França, per exemple. Porten anys denunciant que se’ls ignora i denigra. Una estratègia de victimització que han copiat en altres latituds europees. Quan no agraden les preguntes, doncs es fa el buit als periodistes, després es denuncia que s’és víctima d’un boicot, i s’ataca els mitjans. Primer, amb campanyes de desprestigi i notícies falses; després amb insults, directament. I s’acaba per demanar que els tanquin.

Cenyir-se als fets i a les xifres, a les anàlisis qualitatives i quantitatives del que realment diuen o no diuen els mitjans deixa de ser important quan es vol desprestigiar-los. Només importen els relats fabricats per acabar amb aquells mitjans que no veuen ni expliquen el món de la mateixa manera. És el sinistre camí de l’autoritarisme i la mort de la llibertat de premsa. Silenciar les veus discordants matant els missatgers.

Manifestació al 2016 contra la persecució de la premsa a Turquia | Foto: pikiran-rakyat.com

Antídots per un periodisme en crisi

Tampoc podem ignorar que dins mateix del periodisme hi ha factors que l’estan posant en risc. No es tracta simplement d’una crisi de model de negoci, sinó d’una crisi més profunda, de l’ofici en si. Reprenent les paraules de Kapuśiński, quan reivindica periodistes “humans”, també reconeix que es cometen errors. I s’han d’afrontar.

La degradació de l’ofici no només s’està produint a nivell econòmic i empresarial, també a nivell professional. I hem de treballar per posar-hi remei. Al simposi de Lleida, tindrem l’ocasió de fer autocrítica col·lectivament i posar en comú quines estratègies i quines eines poden millorar l’exercici del periodisme i, per tant, enfortir la professió. Perquè, ni tot està tan podrit com alguns pretenen fer veure, per evitar l’escrutini públic d’una premsa que volen menystinguda i ignorada; ni res és tan idíl·lic com d’altres pretenen, per amagar les vergonyes de l’ofici.

El simposi serà una ocasió perfecta per fer aquest exercici d’introspecció i abordar des de l’anàlisi seriosa, serena i rigorosa el tractament que fem dia a dia d’aspectes complexos com la diversitat, el tractament de les víctimes, o la responsabilitat del periodista davant del conflicte.

I ho farem acompanyats d’acadèmics, experts i col·legues periodistes que han esdevinguts referents per a tota la professió com ho va ser Kapuśiński. Anys enrere parlava del periodisme com “d’una professió que requereix una lluita continua i un estat d’alerta constant (…) la conquesta de cada trosset de la nostra independència exigeix una batalla”. Una batalla que passa per defensar els valors essencials que aporten a la societat els mitjans de comunicació. La qualitat, la independència, la universalitat, la diversitat i la rendició de comptes són els que enumera la Unió Europea de Radiodifusió (UER) quan parla dels mitjans públics, però no haurien de ser-ne patrimoni exclusiu.

Periodisme responsable versus manipulacions i fake news

Des del Col·legi de Periodistes s’ha apostat sempre per l’autoregulació. En la defensa de la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, a l’hora de regular, “menys és més”. Al mateix temps, s’ha reclamat reiteradament que s’aturin les pressions i agressions. I s’ha treballat per reclamar respecte i responsabilitat. Aquesta lluita per l’empoderament de les redaccions ha permès fer avenços significatius que reforcen la independència dels professionals.

Des de l’últim simposi, i per segona vegada, en diversos mitjans de comunicació destacats no s’han fet els anomenats “blocs electorals”, i la informació de campanya s’ha fet sense temps ni ordres preestablerts, quedant demostrat empíricament que la millor garantia de pluralisme no són les cotilles sinó que els professionals puguin treballar lliurement.

Un altre avanç molt remarcable és que –seguint l’exemple de grans mitjans com la BBC– cada cop més mitjans públics escullen els seus màxims responsables a través d’un concurs públic de mèrits i no per afinitat ideològica amb els partits en el poder. Els cas més recent, després de Barcelona i Badalona, ha estat el de la segona ciutat de Catalunya: l’Hospitalet de Llobregat. També el Congrés dels Diputats va canviar la llei per dotar de més independència a RTVE, però els partits han estat incapaços de desbloquejar-ne la renovació de la cúpula.

A la CCMA, el canvi legislatiu treballat en les anteriors legislatures ha tornat a quedar encallat per la dissolució del Parlament. Hi ha doncs, molt camí per córrer i eines a posar en marxa per dotar els mitjans i els seus professionals de més llibertat (direccions escollides per mèrits, contracte programa, reglament de funcionament, estatut de redacció, consell de redacció, llibre d’estil). De tot plegat, en parlarem a Lleida, en un simposi organitzat conjuntament per professionals i acadèmics. Un any més, ha de servir per reflexionar serenament sobre la professió i com enfortir-la, sense caure en idees preconcebudes ni trinxeres. Només un periodisme seriós i responsable podrà guanyar-se el respecte i la confiança de la ciutadania i sobreviure a llarg termini al soroll de les fake news i la resta d’amenaces.

Carles Prats

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *