La mort de la democràcia

Vladimir Putin –en una imatge de 2011– ha creat un monopoli informatiu | Foto: Kremlin.ru

La democràcia no desapareix en un dia. Tanmateix, es pot erosionar poc a poc, esvaint-se com un castell de sorra. Això és el que li ha passat a la democràcia a Rússia en els darrers vint anys. Des de la dècada dels noranta, el règim polític rus ha explorat en moltes ocasions els límits de la democràcia: des de la dissolució del Parlament a frau electoral.

Molts acadèmics vinculen l’augment d’aquesta política antidemocràtica a Rússia amb la naturalesa de la seva economia basada en recursos naturals. Altres estudis destaquen altres aspectes com l’habilitat del règim per incorporar la corrupció en el dia a dia, el passat rus com a imperi i el neoimperialisme que actualment caracteritza aquest país. Desafortunadament, no parem suficient atenció al paper que juguen els mitjans de comunicacions en el desenvolupament de règims autoritaris, tant en els primers dies com un cop aquests ja estan consolidats. Identifico aquí quatre etapes d’aquesta erosió democràtica a Rússia en les quals els mitjans de comunicació han jugat un paper crucial.

Primer cop de Putin: el control televisiu

Primera etapa. Després d’arribar al poder, el futur líder autoritari Vladimir Putin va buscar establir el seu control sobre els mitjans de comunicació més importants d’aleshores: la televisió i la ràdio. Era l’època anterior a la incontrolable irrupció d’Internet. Quatre dies després d’esdevenir president de Rússia, l’any 2000, Putin va enviar la policia a assaltar les oficines de l’empresa propietària del canal de televisió líder del país en termes d’informació –NTV–. Vladimir Kara-Murza, fill d’un dels periodistes més reconeguts de la cadena, recorda com “la NTV va caure sota control governamental després d’una llarga campanya d’un any on es van desplegar tots els recursos de l’Estat per posar la cadena rebel de genolls”. Des d’aleshores, el canal pertany a la companyia de propietat estatal Gazprom, que extreu i comercialitza tant gas com petroli.

Durant els primers tres anys de la seva presidència, Putin va agafar el control de totes les cadenes de televisió nacionals que cobrien la política nacional. “L’últim mitjà privat va ser forçat a deixar d’emetre per ordre del ministre d’Informació de Putin al juny de 2003, sota l’argument oficial que ‘els interessos dels espectadors’ van reclamar aquest pas”, escriu Kara-Murza. Prendre el control de les estacions televisives nacionals va ser el primer moviment polític important per Vladimir Putin.

Aquesta presa de poder televisiu va afectar la cobertura política a Rússia. Durant anys, els estàndards de periodisme, així com la pluralitat d’opinions, han disminuït al país, tal com apunta l’edició 2017 de l’estudi Freedom of the Press elaborat per Freedom House, una ONG amb seu a Washington que promociona la democràcia, la llibertat política i els drets humans.  Aquesta mateixa entitat també argumenta que la televisió a Rússia, “que continua sent la principal font d’informació, de vegades exerceix com a eina de propaganda pel govern”. Això vol dir que l’audiència a Rússia no te gairebé accés als punts de vista de l’oposició a la televisió.

La resta de mitjans, també

Segona etapa. Després del control dels principals canals de televisió, es va continuar prenent el control d’altres mitjans de comunicació d’informació política importants al país. Diferents ràdios i diaris van ser gradualment forçats, o bé van haver de canviar de propietari o tancar. Els seus periodistes van ser convidats a buscar feina a un altre lloc o a deixar el país. El resultat va ser una proporció aclaparadora de mitjans de comunicacions sota control governamental cobrint temes segons la visió del Govern. Actualment a Rússia “el debat polític significatiu es limita a webs de notícies, alguns programes de ràdio i un grapat de diaris”, alerta Freedom House. Un quants mitjans, els quals romanen privats i sense dependència de les elits governants, van optar per una estratègia de cooptació per evitar una possible pèrdua del negoci.

En paral·lel a aquests moviments, Putin ha introduït canvis al sistema polític rus: abolició de les eleccions de governadors regionals, establiment d’un poder vertical que li permet controlar les elits regionals així com la consolidació de les elits empresarials al voltant seu. Aquestes accions li han permès consolidar el seu poder i construir un sistema autoritari a Rússia.

L’opositor polític, Mikhail Khodorkovsky, en una imatge d’arxiu | Foto: Wikimedia

Control mediàtic contra l’oposició

Tercer. El control sobre els principals mitjans de comunicació també va ajudar al que aleshores era l’emergent líder autoritari per apartar del seu camí els seus oponents polítics, alguns d’ells reconeguts líders opositors. Aquesta estratègia va ser necessària per assegurar-se guanyar les següents eleccions sense problemes. Els mitjans de comunicació van ajudar a justificar aquest veto cap a l’oposició argumentant que es reforçava la conversa política nacional. Alguns líders opositors es van veure forçats a deixar el país. Altres, com va ser el cas del magnat petroler Mikhail Khodorkovsky, van ser enviats a la presó. Khodorkovsky era un reconegut seguidor de diferents organitzacions i partits de l’oposició, des dels comunistes fins el liberals. Va estar deu anys a la presó –va ser indultat per Putin al 2013– i gairebé ningú va qüestionar la motivació política del seu empresonament. Finalment, algunes persones, més tossudes, com l’exvicepresident Boris Nemtsov, van ser expulsats de l’escena política mitjançant el seu assassinat. Aquests assassinats han ajudat els règims a mantenir els seus líders al poder. I envien també un missatge inequívoc a la població crítica. Els organitzadors i estrategs d’aquests assassinats d’alt nivell romanen sense nom.

Evitar els aspectes crítics

Quart. Els mitjans de comunicació russos més clàssics i establerts cobreixen aquests esdeveniments tràgics, així com molts altres assumptes, silenciant les qüestions crítiques i sovint utilitzen un estil de cobertura periodística escandalós, extrem i divisiu, típic dels tabloides occidentals. Els especialistes dels mitjans russos han practicat aquesta cobertura de l’escàndol durant anys. Un tipus de cobertura que ha derivat gradualment en una màquina de propaganda d’estil tabloide. Aquesta màquina va ser utilitzada de manera intensiva per manipular l’opinió pública en moments difícils pel govern rus, com la guerra a Ucraïna l’any 2014, quan les tropes russes van envair aquest país. Els mitjans controlats per l’Estat van cobrir el conflicte utilitzant apel·lacions a les emocions i l’orgull ètnic i d’identitat de l’audiència, tal com apunta una investigació elaborada pels periodistes Samuel Greene i Graeme Robertson.

Aquesta ha resultat una estratègia molt lucrativa pel lideratge polític del líder rus. La prova és que aquells que van veure més els informatius de les televisions estatals van incrementar al 2014 el seu suport a Putin. Per contra, els ciutadans que es van informar majoritàriament a través de mitjans independents es van mostrar menys predisposats a votar-lo.

Com a resultat de la magnitud del control sobre la televisió i altres mitjans importants per part de les elits governants, silenciant l’oposició i la promocionant la propaganda a l’estil dels tabloides, molta gent a Rússia viu en una bombolla mediàtica on l’opinió ja està preconfigurada. Molt sovint aquests ciutadans estan convençuts que el seu país només pot sobreviure si el seu líder es manté al poder.  Això ha contribuït a la desil·lusió de la població envers els partits de l’oposició.

En aquest article no pretenc dibuixar paral·lelismes. Tanmateix, sembla que les fases descrites han traspassat fronteres i s’han convertit en quelcom comú a d’altres països actualment. A països com Hongria, Turquia, Filipines o Polònia la democràcia s’erosiona lentament mentre els seus executius soscaven la llibertat de premsa i tracten de controlar els mitjans que els critiquen. Alguns d’aquests governs també eliminen tot contratemps que es troben en el seu camí amb l’objectiu de marginar la oposició. Fins i tot el president dels Estats Units, Donald Trump, ha estat acusat en diferents ocasions d’atacar els mitjans, als quals defineix com “partit de l’oposició”, fins el punt que els va arribar a qualificar com “els éssers humans més deshonestos sobre la Terra”.

La democràcia és fràgil. I els Governs antidemocràtics sovint aprenen com les democràcies s’erosionen amb exemples com el de Putin a Rússia. Així, les noticies des d’aquest país ens haurien de recordar dels perills del control en forma de monopoli de la majoria de mitjans. I és, també, un recordatori de com els mitjans controlats poden fàcilment aplanar el camí cap a una no-democràcia.

Escriure a Report.cat

Aliaksandr Herasimenka

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *