Diu que va fer-ho per diners. A la introducció del llibre Nam, una ferotge història oral i coral de la guerra del Vietnam, que publica ara en castellà l’editorial Contra, l’escriptor Mark Baker afirma que, un cop acabat el conflicte, va entrevistar més de cent cinquanta homes i dones que hi havien estat, metges, infermeres i militars dels EUA, que hi havien lluitat, perdut amics, atès mutilats o comés tota mena d’atrocitats, i que va fer-ho, només, per diners. Perquè es guanya la vida com a escriptor. Però tot seguit afegeix, és clar, que no és tan senzill.

El també escriptor nord-americà Tim O’Brien, que a diferència de Baker, que va viure-ho com a estudiant des del moviment contestatari, sí que va combatre al Vietnam, diu que cada soldat experimenta una guerra diferent i que, quan s’acaba, és com si hi hagués hagut un milió de guerres, o almenys tantes com soldats.

Aquesta és justament la idea que vertebra Nam (publicat als EUA el 1982): que cadascun d’ells té una peça del puzle. De fet, Baker sosté que el llibre no revela “la veritat sobre el Vietnam”, però que la suma de totes les veus ens hi acosta. I afegeix una frase roent, que blinda els testimonis i encén el debat amb benzina: “Els aspectes apòcrifs d’aquests relats tenen més de recurs metafòric que d’engany”.

A Nam t’hi trobes l’imaginari que hem mitificat gràcies a pel·lícules com Apocalypse Now, Full Metal Jacket, Platoon, etcètera (les dues primeres comptaven amb l’assessorament de Michael Herr, autor de l’altre gran crònica sobre el tema, Despatxos de guerra): rock’n’roll, amistat, jungla, arrossars, humitat, avorriment, helicòpters, drogues, napalm, i l’aventura malgrat tot. I també t’hi trobes inventariades quasi totes les atrocitats que van cometre-hi els soldats, explicades en primera persona, en una polifonia afinada pel narrador expert que és Baker. I el resultat és un enfilall de testimonis curts, de cinc línies, mitja pàgina, una pàgina sencera, tres com a màxim, servits a un ritme picadíssim, ta-ta-ta-ta-ta, com una metralladora: una tràgica epopeia de veus anònimes que repèl i alhora fascina malgrat el pas del temps. L’1 de novembre de 1955 –és a dir, es compleixen 65 anys– el govern dels Estats Units va establir un comandament únic per les tropes d’Indoxina, el que es coneix com l’inici del conflicte.

La guerra de Vietnam va ser el primer gran conflicte cobert pels mitjans |  Foto: Doan Công Tinh/Patrick Chauvel Foundation

Nanos i delinqüents, tots al sac

Aquí, quan diem soldats volem dir nanos de divuit anys, encara tendres, i també delinqüents que s’allistaven per evitar la presó. I per atrocitats entenem per exemple el que allà en deien convertir-se en “doble veterà” violant i, tot seguit, matant una dona vietnamita. O la tècnica d’interrogatori de llançar un presoner des d’un helicòpter, en ple vol, perquè un altre presoner cantés, i després, igualment, llançar-lo també a ell. O gaudir, fins al punt que es fotien calents i tot, del fet cru de matar (“en comparació, estar col·locat no és res”). Sentir-se poderosos, armats com anaven, sentir-se déus, de tanta impunitat. Mataven sense pestanyejar, diuen, senzillament perquè ja no consideraven persona a l’ésser humà que tenien davant.

No és un llibre per a estómacs delicats. Hi ha escenes grotesques. Però resulta honest: quasi tots es mostren penedits, angoixats, devastats. Botxins i alhora víctimes d’una guerra tèrbola, que va convertir-los en quelcom pitjor que un monstre: en éssers humans perpetrant monstruositats.

L’escriptor Kiko Amat diu al pròleg que Nam “parla de classe social com cap altre llibre sobre guerra, i en aquest sentit va ser (i continua sent) revolucionari”. I detalla que van enviar-hi “l’escòria” (soldats “d’usar i llençar”), que dels dos milions i mig d’allistats, el 80% eren de classe treballadora, i que d’aquests, un de cada quatre vivia per sota el llindar de la pobresa.

A l’hora de la veritat, alguns testimonis van fer-se enrere, però Baker afirma que la majoria sentien l’obligació de contar-ho amb la màxima precisió “per honorar els amics caiguts i els ideals trencats”. Un recorda que als nouvinguts, per endurir-los i evitar que “es caguessin de por” quan entressin en combat i veiessin morts, els obligaven a esberlar el cap d’un cadàver a puntades de peu, fins que en sortís el cervell. Un altra parla dels “trofeus”: collarets que es confeccionaven amb les orelles que tallaven als enemics morts. Els oficials els animaven a fer-ho. Orelles, nassos, penis, i de les dones, els pits. Si no ho feies, pensaven que no eres de fiar, diu. No hi ha res més antibel·licista que un relat bèl·lic, i aquest tros de llibre n’és una prova punyent i virtuosa.

Tràiler de l’aclamada sèrie La guerra de Vietnam

La guerra que (sí) van explicar-nos

Si ara volem descobrir les entranyes d’aquell conflicte, podem veure, per exemple, l’aclamada i recent –la PBS la va emetre per primer cop el 2017– sèrie de televisió La guerra de Vietnam, de deu capítols i dirigida pel reconegut documentalista Ken Burns, amb entrevistes amb 79 testimonis d’aquell conflicte, tant de soldats com d’opositors. Però no sempre va ser tan fàcil.

La del Vietnam va ser la primera (i l’última) guerra en què els periodistes, armats amb càmeres de televisió i micròfons, van poder ficar el nas on van voler per mostrar l’horror i el dia a dia del conflicte. Tecnològicament, la televisió i la ràdio estaven en un molt bon moment. Ara som en una altra etapa, molt més avançada, però aleshores tot començava a ser veritablement portàtil i portable: quasi tot es va poder retransmetre en directe. (Anys després, el cinema faria la resta i acabaria de fixar la iconografia que tots coneixem: des de Nascut el 4 de juliol fins a la bala que li mossega el cul a Forrest Gump.)

Hi havia la mort, és clar, i hi havia l’escruixidora realitat de totes les guerres, però també hi havia l’aventura. El fotoperiodista francès Patrick Chauvel ho resumeix així, al reportatge La guerra que (sí) nos contaron (Alicia G. Montano y Susana Jiménez Pons, TVE, 2013): “Anàvem amb helicòpter a 250 km/h, sobre la jungla, amb música, amb baralles… i després tornàvem i ens n’anàvem amb les noies al bar. I després, al combat. Al principi, jo era totalment inconscient del veritable drama que tenia lloc al meu voltant, igual que molts soldats joves. Però ràpidament, la guerra, que és molt forta, et fot un cop de puny a la cara”.

Al mateix reportatge, Jonathan Schell, del New Yorker, recorda que aquesta llibertat de (la) premsa va durar el que va trigar el govern dels EUA a adonar-se del seu error. Segons Schell podien entrar on volguessin, volar amb els soldats i dormir a les bases, fins i tot cobrir operacions. I això, diu, era degut a les bones relacions de la premsa i l’exèrcit durant la Segona Guerra Mundial. Però quan les notícies que arribaven als Estats Units van fer que l’opinió pública s’oposés a la guerra, aquella llibertat de (la) premsa va esclatar-los a la cara. I les coses ja no tornarien a ser mai més com abans.

El periodista Patrick Radden Keefe obre el seu monumental No diguis res (Periscopi, 2020), una història real sobre el conflicte nord-irlandès, basada també en anys d’investigació i en més de cent entrevistes, citant el novel·lista Viet Thanh Nguyen: “Totes les guerres es lliuren dues vegades, la primera al camp de batalla; la segona a la memòria”. Vet aquí de què estem parlant.