La tarda del 26 d’abril la sala d’actes del Centre de Cultura Contemporania de Barcelona (CCCB) va obrir les seves portes a amants del continent africà –i curiosos en general– per oferir una taula rodona sobre les corresponsalies a l’Àfrica. A l’acte, hi van assistir els periodistes Tania Adam, Xavier Aldekoa, Samuel Aranda i Gemma Parellada, –moderats per Pere Ortín, periodista i director de l’Altaïr Magazine– que van debatre sobre la comunicació i, més concretament, sobre com s’exerceix el periodisme al continent africà.

Aquest acte, emmarcat en una campanya anomenada ‘Making Àfrica’, pretén donar llum a moltes de les preguntes que periodistes, fotògrafs i en general qualsevol curiós, s’han fet en algun moment sobre com és el dia a dia dels que cobreixen informacions des d’un terreny tan divers i alhora genuí com Àfrica.

La precarietat laboral que assola tot el nostre país ha repicat als mitjans de comunicació amb més força que enlloc. Aquest fet, unit a la curiositat de qualsevol jove periodista, la digitalització de la informació i les possibilitats de viatjar gastant menys diners que uns anys enrere ha fet que cada cop més joves decideixin creuar les fronteres a la recerca d’altres realitats. I, a l’hora de marxar, Àfrica és un dels continents estrella per a buscar i esprémer noves possibilitats. Potser és així per la seva proximitat amb l’Estat espanyol, per l’encant de la seva gent o, simplement, per la virginitat que, encara avui, es desprèn de la seva terra. I és que les històries voleien sobre el continent africà com un eixam d’orenetes desbocat i, per alguns periodistes, posar-se una motxilla a l’espatlla i saltar a caçar-les es converteix en alguna cosa més que un repte o una feina: una passió.

“Cal anar més enllà de la zona de confort”

Aquest és el cas de Xavier Aldekoa, periodista barceloní de 35 anys que amb només 20 ja va trepitjar per primer cop el continent africà. Aldekoa ha plantat el seu trípode en quasi totes les regions del país i, des de fa més de set anys, resideix a Johannesburg (Sudàfrica), on a banda de la casa hi té, segons les seves paraules, una part d’ell mateix.

Recentment ha publicat un llibre sobre el país, “Oceano África”, i té una vasta experiència sobre el terreny havent cobert països tan diversos com Somàlia, el Congo, Angola, Mali, Zimbabwe i un llarg etcètera. “Sovint cal anar més enllà de la zona de confort”, admetia Aldekoa sobre els seus inicis.

Xavier Aldekoa, corresponsal a l’Àfrica de La Vanguardia   Foto José Luís Gómez Galarzo

Aldekoa va explicar que el més important a l’hora de treballar en un terreny com el que ofereixen moltes regions africanes, “és intentar ser just i honest amb la realitat per a transmetre-la als lectors d’una manera adequada”. Tot i els problemes a l’hora de comunicar aquesta realitat a una ciutadania molt allunyada de les dificultats i contextos de la regió, es va mostrar ferm en la seva tesis: “El corresponsal ha de traduir la realitat africana a un país concret, per això és tant important que ho faci donant-ho tot, ja que d’aquelles històries la gent crearà una imatge mental del que és Àfrica”. Així mateix, considera imprescindible que un continent com Àfrica tingui corresponsals d’altres països ja que els serà més fàcil fer arribar la realitat africana als seus països d’origen, sovint amb un contextos molt diferents.

Un altre periodista resident a Johannesburg, també convidada a parlar sobre Àfrica, va ser Gemma Parellada. Aquesta catalana de 34 anys va trepitjar aquest continent per primer cop quan només en tenia 23, amb molt poca experiència, moltíssima il·lusió i cap mitjà que li fes de paraigües.

Parellada va recordar que en el seu primer viatge anava sola, dormia a terra i hi havia dies en què tan sols menjava cacauets. No sabia si cap mitjà s’interessaria pel que hi trobaria, però estava segura que hi havia moltes històries per a explicar i molt poca gent fent-ho. Així doncs, amb molta feina i persistència, va aconseguir fer-se un nom dins el periodisme internacional. Actualment col·labora per a mitjans com Catalunya Ràdio, la CNN, el Mundo o HBO, entre d’altres.

“Ser dona no és cap entrebanc”

Parellada també va explicar que, si bé és cert que hi ha poques dones fent de corresponsals al continent africà, existeixen moltes llegendes urbanes pel que fa a la perillositat de les corresponsalies per al col·lectiu femení. “Mai he tingut cap problema rellevant fent periodisme a l’Àfrica més enllà d’alguns fets puntuals, com ara que un líder islàmic es negués a mirar-me als ulls i preferís dirigir-se al càmera per no haver de parlar amb mi”, afirmava. També va assegurar que veu el masclisme molt més potent pels carrers de Barcelona que quan és a l’Àfrica i que allà “ser dona no és cap entrebanc rellevant a l’hora de treballar com a periodista”.

Coincidint amb Parellada, Aldekoa va explicar que en moltes societats africanes només les dones poden accedir a certs cercles i rituals. D’aquesta manera, tenir accés a algunes converses sobre temes sentimentals és una fita impossible per a un home. En aquests casos, sens dubte, les periodistes ho tenen més fàcil a l’hora d’estar presents en certes esferes íntimes, com els rituals on només intervenen dones i nens, on és molt difícil que un home pugui accedir-hi.

Parellada també va destacar que un dels principals problemes del continent africà és la generalització que en fa Occident. La periodista explicava que això provoca que en l’imaginari col·lectiu es vegi amb els mateixos ulls realitats tant diferents com Ruanda, Burkina Faso o Mali. “Cal deixar de parlar de l’Àfrica per començar a parlar de regions o països”, es lamentava. Així doncs, segons ella és absurd el que passa en alguns mitjans europeus. “No té sentit que competeixin els temes de goril·les amb els del coltan, ja que són problemàtiques diferents de regions també molt diferents”, va concloure la periodista sobre les dinàmiques de les empreses periodístiques occidentals.

“Molts periodistes s’escuden en les ONG”

La taula rodona també va comptar amb la presència de Samuel Aranda, reconegut fotoperiodista de 37 anys guardonat amb diversos premis com el World Press Photo,  l’Ortega y Gasset i el FotoPres, entre d’altres.  Aranda va parlar de la problemàtica de la majoria d’ONG sobre el terreny. En aquest punt es va centrar especialment en UNICEF, organització que, segons ell, “tan sols és allà per a fer diners i aprofitar-se del dolor de la gent”, comentaris que van obrir un nou debat al voltant de les ONG occidentals a l’Àfrica. També va referir-se als problemes que sorgeixen a l’hora de publicar continguts extremadament crítics a mitjans espanyols o europeus. Aranda, que actualment treballa pel New York Times, va explicar que als mitjans de comunicació dels Estats Units hi ha molta menys censura i que això facilita molt la feina a l’hora d’investigar i treure continguts més “sensibles” o molestos per determinades organitzacions. Segons Aranda tot rau en un problema de criteri: “No hi ha morbositat versus ètica, perquè l’Àfrica és plena de realitats que s’han d’explicar, algunes dramàtiques i altres no tant”. També es va lamentar que molts periodistes s’escudin en les ONG per a moure’s sobre el terreny, ja que això, segons el fotoperiodista, n’adultera les informacions que després arriben a Occident.

Tania Adam durant la seva intervenció | Foto José Luís Gómez Galarzo

Manquen recursos, sobren notícies

En aquest punt, Parellada va afirmar que la problemàtica de tot plegat sempre és el finançament. “Les organitzacions d’ajuda humanitària necessiten finançament. És per aquest motiu que volen mostrar la imatge més fosca o dramàtica de l’Àfrica”, assegurava. Però aquest no és l’únic problema. Xavier Aldekoa també va assenyalar com a principal focus la crisi dels mass media i els minsos diners que dediquen a les corresponsalies. Segons ell, això ha provocat que alguns periodistes necessitin moure’s i sobreviure sobre el terreny de bracet de les ONG i, si bé a priori és pràctic, provoca que els continguts que traslladin posteriorment a Occident siguin parcials i fragmentats. “Això fa que després les informacions arribin molt desdibuixades”, es lamentava, coincidint amb Aranda.

En aquest punt del debat va intervenir Tania Adams, fundadora, editora i directora creativa de Radio Africa Magazine. Adams és una gestora cultural de 37 anys amb una àmplia experiència dins el món de la comunicació i la cultura. Les seves arrels africanes l’han mantingut sempre unida a l’Àfrica, fet pel qual va decidir especialitzar-se en tota mena de projectes culturals relacionats amb aquest continent a través d’algunes entitats com la Fundació Interarts, el Centre d’Estudis Africans i Interculturals de Barcelona o la Fundació Intermón Oxfan, entre d’altres.

Adams va explicar que un dels principals problemes sobre la visió que tenim d’Àfrica és que es tendeix a veure-la amb una certa condescendència i superioritat moral, fet que hauria de canviar. “Sembla com si Europa i Occident fossin el seu germà gran”, afirmava, indignada. Aldekoa també va afegir que cal un canvi en la mirada que Occidental té d’Àfrica, ja que “és un continent del que es pot aprendre molt i com a societat ens aniria molt bé intentar-ho”. El corresponsal va posar d’exemple un embús de cotxes; com a Occident la gent reacciona enfadant-se, criticant i odiant al cotxe del davant encara que ni sigui culpa seva i com, en canvi, reaccionen a qualsevol país africà; amb paciència, un cert punt d’estoïcisme i molt sentit de l’humor.

En aquest sentit, Parellada va puntualitzar que no només ens en cal aprendre, sinó que també cal visibilitzar tant els seus problemes com la seva filosofia de vida. “Els conflictes de l’Àfrica són oblidats perquè els expliquem malament. No hi ha falta de recursos, sinó de criteri a l’hora d’explicar-ne els problemes”, afirmava. Un dels principals problemes és que “els corresponsals a l’Àfrica som un grup molt limitats de persones explicant una realitat immensa i molt complexa”, va concloure. Aldekoa, reaforçant les opinions de Parellada, va deixar clar que “no hi ha molts corresponsals sobre el terreny i, qui hi és, ho fa per compromís real. Més que corresponsals el que hi ha a Àfrica són corresponsables”. El periodista va parlar de la importància de totes aquelles persones que anteposen la informació a les seves necessitats, que creuen en el continent, en la seva gent i, sobretot, en la importància de transmetre-ho als seus països d’origen.