Durant dècades, la memòria històrica ha girat l’esquena a centenars de dones que van exercir el periodisme amb rigor, passió i compromís. La seva veu va ressonar als diaris, a les ones, en els cafès literaris i a les redaccions. I, tanmateix, la seva petjada ha estat esborrada, invisibilitzada, silenciada. FEMMEM, Memòries, traces i destins de les periodistes republicanes a Barcelona és un projecte transdisciplinar d’investigació-creació de la UAB que busca oferir un panorama de les dones que van escriure a la premsa de la capital catalana durant els anys de la Segona República. La seva lluita, doncs, és la de posar noms, cognoms i històries a aquelles periodistes que la història ha volgut ignorar.

Alguns exemples són Irene Polo, periodista destacada de la República i gran respectada pels seus companys masculins; o la radiofonista Rosalia Rovira, coneguda com la gran dama de la ràdio, ambdues històries recollies al Report.cat. En aquest últim article, les paraules de Francesc Canosa, director editorial d’Història del Periodisme a Catalunya, (Sapiens, 2016) i coautor, amb Elena Yeste de Dones que surten del paper. Periodistes catalanes que expliquen un país (Editorial Fonoll, 2018), tenen una destacada importància, ja que assegura que “durant els anys de la República hi havia unes dues-centes dones que, d’una manera o altra, es dedicaven al periodisme en diferents estatus”.

Més de cinc-centes firmes

Però la realitat resulta que encara més enllà. “Hem recuperat més de cinc-cents noms de dones que escrivien a la premsa catalana durant els anys republicans”, assegura Esther Lázaro Sanz, la persona al capdavant d’aquesta tasca titànica, una dona polifacètica que aplega ràbia històrica, erudició acadèmica i sensibilitat escènica per fer justícia amb les nostres avantpassades.

Lázaro és doctora en Filologia, especialitzada en literatura dramàtica contemporània, en la literatura i el teatre de l’exili republicà de 1939, investigadora postdoctoral Beatriu de Pinós al Departament de Filologia Espanyola de la UAB i investigadora principal del projecte FEMMEM, que compta amb un equip format per investigadores de diferents disciplines de les Arts, les Humanitats i les Ciències Socials. Guardonat amb una subvenció de Recerca Jove i Emergent, aquest projecte recupera la memòria democràtica de les periodistes barcelonines de la Segona República així com el seu destí després de 1939, tant les que van haver d’exiliar-se o de les que, sense anar enlloc, van ser castigades amb el silenci.

Segons Lázaro, es vol “fer memòria, visibilitzar i recuperar la trajectòria de qualsevol dona, periodista o no, que del 1931 al 1939 utilitzés la premsa com a tribuna pública per explicar les seves passions. Un altre objectiu és recuperar la pista d’aquestes dones després de la Guerra Civil i el tercer és veure la traça que en queda d’elles avui en dia: veure quina és la seva recuperació, el seu llegat, si estan reflectides en el patrimoni”.

Per a fer-ho, han fet un buidatge sistemàtic de més d’un centenar de capçaleres republicanes i han trobat més de cinc-cents noms, “d’una nòmina inicial de vuitanta”, comenta aquesta doctora en Filologia. Malauradament, d’aquests mig miler, tres-cents  noms es queden amb una signatura muda, com una empremta difusa d’un llegat esborrat i que, per tant, no seran objecte d’estudi.

Una època d’avantguarda

Un dels noms que sí que ha prosperat és el de Maria Lluïsa Algarra, la primera jutgessa de primera instància i d’instrucció a Granollers de l’Estat Espanyol i que publicava articles parlant des del vessant del dret femení: divorci, drets socials de la dona, etc. “Una dona que hauria de ser un dels nostres referents i que, malgrat tot, ningú la coneix”, denúncia Lázaro.

Altres articles inclouen firmes de mestres, pedagogues, esportistes professionals, gimnastes, actrius, persones del món de les arts com ballarines, directores d’escena… Com ja es va recollir en el Report.cat, els anys republicans van ser els de l’esplendor de la dona. “Érem l’avantguarda d’Europa en retransmetre maneres de pensar que no diríem pas que formaven part de l’època” explica. “M’encanta que actualment l’esport femení estigui tan de moda i es reivindiqui. Però si vas a la premsa dels anys trenta veus que era el nostre pa de cada dia. Tots els avenços que tenim, ja els teníem. Ara sembla que estiguem fent quelcom nou i és perquè no tenim aquests referents, aquesta memòria, aquesta història reflectida enlloc. Cosa que no passa en les firmes masculines”, denúncia la investigadora principal de FEMMEM.

“El relat que la dona feia periodisme per a dones, centrat en la moda, la llar, la cura dels fills, la infància, sí que existeix i sí que es feia, però no era l’únic. Tenim crítiques de cinema, crítiques teatrals, comentaristes polítiques, advocades i jutgesses fent periodisme des del punt de vista legal, artístic, polític, i de molts altres àmbits. Entre totes, parlen de tots els àmbits de la vida i la cultura d’una manera molt avançada en els anys trenta i, fins i tot, moltes modernitzen els gèneres periodístics, com és el cas d’Irene Polo. Em sorprèn enormement aquesta modernitat”, confessa Lázaro.

“És essencial que ens replantegem com realment va ser la vida durant els anys trenta i que reescrivim el relat segons aquests descobriments: tenint en compte la perspectiva de les dones, que som la meitat”, afegeix. Una tasca molt complicada donades les circumstàncies. “El relat del nostre país està completament viciat per quaranta anys de dictadura que ho arrasen i ho esborren tot”, conclou aquesta investigadora.

República i exili

FEMMEM està integrat per un equip d’investigació de set persones, al qual s’hi sumen col·laboradors puntuals que estiren i amplien el projecte cap a altres vessants com la de l’exili. Aquesta és l’especialitat de Nuria de Orduña, investigadora del projecte que forma part de l’equip assessor del Laboratori FEMMEM a la Sala Beckett. Ella se centra a dibuixar els passos d’aquestes dones de la República que es veien obligades a exiliar-se a un país llatinoamericà i que, tot i anar a un escenari més segur, la seva petjada també s’esborra. “Em centro en Mèxic perquè és el símbol de l’exili de la Guerra Civil per la quantitat d’exiliats espanyols que va acollir. I, quan a vegades s’havia de passar per altres vies abans d’arribar al país llatinoamericà –es podia entrar per Cuba, República Dominicana i, fins i tot, Caracas, Xile o Colòmbia– i o bé s’assentaven a l’Argentina, llavors ampliem la investigació a aquests destins”, detalla.

L’exili no només va ser geogràfic, també fou un exili de memòria, de paraula, d’existència. “Moltes van haver de canviar les seves feines, algunes van tornar a casa, altres van tornar a marxar del país d’acollida i només algunes van continuar escrivint a la premsa mexicana o a la catalana, com oferia la revista Orfeó Català, feta essencialment de firmes catalanes exiliades, o el llibre de poesia de la destacada Maria Enciso”, enumera De Orduña, que en aquests moments està buidant les capçaleres de la premsa mexicana, però també de les universitats mexicanes i espanyoles per “rescatar els noms menys coneguts, els que han quedat més oblidats”.

Aquestes investigadores fan una crida a la participació i col·laboració ciutadana perquè les ajudin a localitzar més llegat històric, ja que s’han trobat que alguna de les dones que investiguen encara podria estar viva. Malgrat els desavantatges i les complicacions metodològiques que impliquen els testimonis orals, Lázaro té clar que quan no es pot avançar més en els arxius, és quan s’ha de parlar amb coneguts, familiars, descendència, companyes de feina…

Resultats transversals

El projecte FEMMEM aspira a donar el màxim de visibilitat i transferència possible als resultats de recerca, pel seu valor inherent, però, sobretot, per la seva incidència i proximitat envers la societat actual i els valors democràtics i de drets que comporten. D’entre les activitats que ja s’han iniciat en el seu marc, destaquen la creació del Laboratori FEMMEM: Dramatúrgies de la memòria, en col·laboració amb la Sala Beckett – Obrador Internacional de Dramatúrgia; la recuperació i publicació d’obres d’autores com María Luz Morales o Irene Polo; un cicle de xerrades, diàlegs i taules rodones; una exposició amb dotze noms recuperats o una enquesta ciutadana.

Altres productes d’aquesta investigació seran una sèrie de pòdcasts a ràdio Fabra, en col·laboració amb la fàbrica de creació Fabra i Coats, de vuit episodis, recuperant vuit noms de dones. “I estem muntant un congrés internacional del 10 al 12 de desembre del qual esperem que en surtin publicacions”, afegeix Lázaro.

Sense referents no hi ha consciència històrica. Sense consciència, no hi ha justícia ni avenç social. Per això la pedagogia que es deriva de FEMMEM és essencial. En aquests moments, estan elaborant un programa de xerrades per a estudiants i muntant una web per oferir la part pedagògica a les escoles. “Això és una tasca que ha de començar des de baix. Per incloure aquestes dones al cànon, a la memòria i al llegat, has de començar per educar a les aules de primària i secundària, i no només des de l’aula universitària”, explica aquesta doctora. Finalment, si pogués fer més coses, Lázaro no dubtaria a crear una producció teatral, un documental i publicar articles i textos inèdits d’aquestes dones que es troben als arxius.

“Aquest projecte és molt important per la recuperació de la memòria històrica, per recuperar la història de les publicacions de les dones, per recuperar la seva trajectòria, el que pensaven, el què passava poc abans de la Guerra Civil. Però sobretot, és una feina cabdal en recuperar la mateixa història dels anys de la República per poder canviar el discurs, per recuperar aquestes vides que tant van fer i que han quedat enterrades en el no-res”, conclou Nuria de Orduña. Perquè la història no és un relat immutable. És una construcció que es pot corregir, ampliar, reparar. El projecte FEMMEM és més que una recerca: és un acte de reparació, de justícia, de dignitat. Perquè la història també és nostra.