Imaginaris estereotipats

mitjans lgtbi elite
Una imatge de la sèrie Élite, que visibilitza al col·lectiu LGTBI

Quin percentatge representa el col·lectiu LGTB a la nostra societat? És impossible de saber, però segurament és superior al que està representat a la ficció espanyola. El 27 de gener, l’Observatorio de la Diversidad en los Medios Audiovisuales donava a conèixer el seu informe anual segons el qual aquest col·lectiu tan sols representa el 6,2% dels personatges de les sèries i pel·lícules espanyoles. I a més, caldria veure quants d’aquests personatges representats són protagonistes en les seves respectives ficcions. També s’ha de destacar que la representació dels diferents membres del col·lectiu no es dóna de la mateixa manera ni amb el mateix percentatge. Això ho veiem a partir de les conclusions presentades en aquest article, que provenen de l’adaptació d’un treball d’un treball de fi de grau de l’autor en el qual s’analitzen fins a nou sèries còmiques televisives de l’estat espanyol. Aquestes sèries han estat produïdes i emeses en els darrers deu anys i contenen personatges del col·lectiu LGTB, on són protagonistes. En aquesta investigació s’han analitzat els estereotips més comuns al que el col·lectiu es veu sotmès en diverses ocasions.

La televisió, determinant

És indubtable que la televisió és un dels mitjans de comunicació més influents en la configuració d’un imaginari col·lectiu i en la representació de determinats perfils existents en la societat. A l’estat espanyol, la televisió segueix sent un dels mitjans més consumits amb una penetració del 85,9%, segons els resultats de l’EGM.

La televisió, la pantalla petita, ha estat sempre un mirall de la societat a través de les seves històries i personatges. Segons l’Analisy Group of Media Image (AGMI) -grup de recerca que dedica l’anàlisi del discurs televisiu-, aquest mitjà de comunicació “juga un rol determinant en la construcció del coneixement de la realitat social, i amb ella, de les realitats socials dels individus”, a conseqüència de l’elevat impacte dels seus discursos.

Per tot això, es fa necessari analitzar com aquest mitjà representa el col·lectiu LGTBI i com, a través d’aquestes representacions, el mitjà ha reforçat l’imaginari col·lectiu o ha perpetuat estereotips de discriminació negativa. El periodista i escriptor nord-americà Walter Lippmann, afirmava que els estereotips serveixen per entendre la societat i crear generalitzacions. Segons ell, els estereotips són imatges de la realitat i sense ells no seria possible entendre alguns conceptes. En contra, Ruth Amossy, coordinadora del grup de recerca ADARR -que es dedica l’anàlisi del discurs, la retòrica i l’argumentació- de la Universitat de Tel Aviv, i Anne Herschberg, que va coeditora en cap de la revista Flaubert-centrada en la investigació i a la publicació d’articles d’anàlisi de la realitat- expliquen que “en la mesura que l’estereotip és plantejat com un procés de categorització i generalització, simplifica i defineix el que és real; promovent una visió distorsionada de l’altre que condueix a prejudicis”.

Anormalitat als informatius

Segons Jordi Petit, escriptor català i activista LGTBI, els mitjans de comunicació, ja sigui la premsa com la televisió, han ajudat a normalitzar aquest moviment. L’augment de la visibilitat de persones amb diferents orientacions sexuals, durant les dues últimes dècades i amb tots els gèneres televisius, és innegable. Però, ho fan de forma positiva?

En aquest sentit, Aurora Labio, investigadora i professora a la Facultat de Comunicació a la Universitat de Sevilla, apunta que en moltes de les notícies dels informatius que es refereixen a l’homosexualitat, aquesta és abordada “com un tret anormal que per si mateix constitueix el nucli de la notícia”. L’autora insisteix que, molts cops, en la pràctica periodística trobem informacions que responen a criteris estereotipats i que destaquen l’orientació sexual, fora de l’heteronormativa, com un element diferencial.

En aquesta mateixa línia, Juan Vicente Aliaga, professor de Teoria de l’art modern i contemporani a la Universitat Politècnica de València especialitzat en els estudis feministes, de gènere i queer, assenyala que els reportatges, almenys fins a finals de la dècada dels noranta, presentava el dia de l’Orgull Gai com una celebració ludicofestiva sense caràcter reivindicatiu.

lgtbi mitjans comunicacio la razon festa orgullNotícia al diari La Razón fent referència a la celebració del Dia de l’Orgull

Potenciar l’audiència dels docudrames

Els docudrames apareixen a finals del segle XX i a principis del XXI com un autèntic fenomen sociològic. En aquest gènere televisiu han tingut lloc alguna de les primeres aparicions del col·lectiu LGTBI. Per exemple, l’any 2003, Raquel Morillas i Noemí Ungría es van declarar parella després de passar pel popular programa Gran Hermano. Davant l’impacte mediàtic que va suposar aquesta declaració, Telecinco va decidir introduir una persona transsexual, Nicky, en la següent edició. El programa va convertir la situació amb un joc, ja que havia de revelar-ho a mesura que el concurs evolucionava.

A partir de llavors, la presència del col·lectiu LGTBI ha anat en augment en tota mena de programes de telerealitat. Segons Jesús Generelo, escriptor, realitzador i activista LGTBI, l'”homosexualitat s’ha convertit en protagonista de totes les tertúlies, ja sigui pels conflictes matrimonials d’algunes o per la suposada homosexualitat d’altres”.

En aquest sentit, el tractament que fa aquest tipus de continguts sobre el col·lectiu perpetuen molts dels estereotips. Algunes cadenes de televisió recorren a la presència d’un homosexual per exacerbar l’audiència, encara que Generelo també indica que pot tractar-se d’un procés d’adaptació dels mitjans a una societat plural, on “hi ha diferents maneres d’interpretar la sexualitat”. Aquest fet també el trobem als concursos com Operación Triunfo. En la passada edició va haver-hi diversos comentaris homòfobs i plens de micromasclismes.

Comentaris homòfobs i masclistes d’un concursant d’Operación Triunfo

El fals retrat en la ficció còmica

El col·lectiu LGTBI s’ha vist perjudicat en diferents estrats al llarg de la seva història. I això, irremeiablement, acaba traslladant-se a la seva representació televisiva i, més concretament, en el gènere còmic. La presència d’aquest col·lectiu en la petita pantalla ha augmentat en els últims anys.

Això no obstant, tal com apunta la periodista Laura Real, autora del treball La representación de la homosexualidad en series de televisión del nuevo mileno (Universitat de Sevilla), no només es tracta de la quantitat, sinó també de la qualitat d’aquesta representació; una representació basada en estereotips que apunten a l’estigmatització de tot el col·lectiu.

Pel que fa a l’arquetip dels personatges gais, aquests perpetuen l’estereotip de persona efeminada que manté relacions promíscues en què preval la passió enfront de l’amor. A més, aquestes persones solen exercir oficis o professions estretament vinculades al món femení normatiu lligat a la bellesa o la moda. Precisament, en el cas de Fidel Martínez o Toni Colmenero, de la sèrie Aída, es demostra que, tot i tenir uns estudis vinculats a altres camps, els seus interessos laborals s’acaben decantant per aquest món femení abans esmentat. Dos personatges que evidencien, clarament, el retrat del personatge gai ja identificat per María del Mar Ramírez, professora de la Universitat de Sevilla i membre de l’equip d’investigació de la imatge i la cultura visual en l’àmbit de la comunicació (EIKON). És a dir, la representació d’una homosexualitat hiperfeminada. Un altre exemple són els dos personatges gais de la comèdia La que se avecina, Silvio Ramírez i Fabio Sabatini, que també pateixen aquesta hiperefeminització.

Promiscuïtat i hiperfeminització

Ara bé, tot i que se segueix identificant una forta tendència a relacionar, directament, l’homosexualitat i la promiscuïtat, sembla haver desaparegut l’estigma de vincular-lo, a més, amb una major exposició a les malalties de transmissió sexual. Aquest vincle s’havia reforçat, en l’imaginari col·lectiu, durant molts anys. No obstant això, la desaparició de l’estigmatització no ha vingut acompanyada d’un reforç positiu. És a dir, s’ha passat de relacionar el col·lectiu gai amb la SIDA i altres malalties d’aquest tipus, a ni tan sols, esmentar aquesta característica, ometent la imatge de relacions sexuals segures (promíscues o no) de manera explícita.

Alguns personatges, encara que minoritaris, s’aparten dels estereotips de la promiscuïtat i la hiperfeminització, com és el cas de Chema Gil (Con el culo al aire) i Ernesto Escribano (Doctor Mateo). No obstant això, tots dos segueixen sent representats des del prisma d’altres clixés, com el sofriment, d’alguna manera o altra, per la seva orientació sexual.

La trama general dels personatges gais en les comèdies espanyoles gira, generalment, al voltant de la seva sexualitat, que és presentada com una font constant de conflicte emocional intern, així com, moltes vegades, de conflicte social extern. En l’últim cas, per exemple, s’identifica que tots els personatges gais reben comentaris despectius i vexacions sobre la seva orientació sexual per part de familiars o amics. En aquest sentit, resulta destacable esmentar que els protagonistes no expressen la seva disconformitat cap als insults o les discriminacions i la seva relació amb el seu cercle familiar o d’amistat no varien, interioritzant així que aquests comentaris formen part de la seva orientació.

Lesbianes que semblen homes

Per la seva banda, l’arquetip de les lesbianes ha sofert una evolució. Encara s’identifiquen personatges que subscriuen la descripció de lesbianes normativament masculinitzades, tant en les seves actituds, forma de vestir i els seus aficiones. Un exemple és la Reyes (La que se avecina), una dona que compleix amb el clixé de la lesbiana butch: vesteix amb peces normativament estipulades en homes, com camises de quadres, armilles i pantalons; té aficions vinculades al món masculí, com el futbol, les motos i la cervesa; i els seus moviments corporals són més rígids, a més de tenir una veu més greu i ser més brusca. No obstant això, el seu cas no és generalitzable, ni marca la tendència central, ja que també es troben representacions de lesbianes femenines com Lidia San José (Paquita Salas) o Carol (Pelotas).

Fragment de la sèrie Pelotas on es parla de l’orientació sexual dels personatges

Tot i haver trencat, en part, amb aquest estereotip, aquests personatges apareixen vinculats a altres estigmes, en aquesta ocasió, vinculats al fet de ser dones i no a conseqüència de la seva orientació sexual. Aquesta tendència es veu reflectida, per exemple, en els casos de Dolors Ocaña (Allí abajo), la ja esmentada Reyes (La que se avecina), Noemí Argüelles i Lidia San José (Paquita Salas). Totes elles tenen una situació laboral relacionada amb l’estereotipat món femení, ja que es dediquen a professions vinculades a la cura de les persones, a la venda de productes de bellesa, al cinema i el teatre, etc. A més, cap d’aquest personatge femení ocupa un càrrec de gran responsabilitat.

Pel que fa a la bisexualitat, la seva representació s’identifica, exclusivament, a través de personatges femenins. Totes elles adultes, entre els trenta i els seixanta anys. A més, la majoria té una situació laboral indeterminada i els seus únics recursos econòmics provenen de les seves exparelles masculines heterosexuals, com és el cas d’Araceli Madariaga (La que se avecina). En aquest sentit, cal assenyalar que no hi ha personatges casats o anteriorment casats amb una persona del mateix sexe, de manera que la representació del matrimoni està heteronormativizada.

Trans estigmatitzades

Respecte als personatges trans, de nou la representació es limita als personatges femenins. No s’identifica cap home trans. Com indica Soledad Hurtado, educadora social i experta en estudis de gènere, les dones trans apareixen sota l’estigma de no ser com elles es defineixen. És a dir, no són considerades ‘veritables dones’. Dins el relat, aquesta consideració queda reflectida en les constants humiliacions, insults i referències explícites al seu sexe biològic que reben aquests personatges. Personatges que, cal assenyalar, no són tractats d’acord amb la seva identitat i/o expressió de gènere.

A més, per fer més ostensible que es tracta de dones trans, els personatges són caracteritzats amb gestos masculins, rigidesa en els moviments, tons de veu més greus, etc. Físicament, també presenten trets clarament masculins, com esquena ampla, altures per sobre de la mitjana de les dones, etc. De fet, no existeix una representació fidedigna de les persones trans, ja que aquests personatges són interpretats per persones cisgènere –que s’identifiquen amb el gènere amb què han nascut-, com el cas de l’Alba Recio (La que se avecina), que és interpretada per un actor, Víctor Palmero.

Alba Recio, dona transsexual discriminada per voler formar part de la institució eclesiàstica catòlica

Precisament, en el terreny del físic, es tendeix a presentar la transsexualitat com una cosa purament genital, ja que l’interès de la resta de personatges es concentra a saber si existeix, o no, una operació que ‘completi’ la transició de les persones trans. Aquest interès es tradueix en relacions socials conflictives motivades per la identitat i/o expressió de gènere dels personatges. En la mateixa línia, tampoc es fa una diferenciació clara de les persones transsexuals de les transgènere.

Amb tot això, tot i que la televisió, com diu Jordi Petit, hagi visibilitzat el moviment LGTBI, cal ser conscient que aquesta marca la construcció de les identitats socials dels individus. Per tant, la televisió espanyola té una seriosa responsabilitat si vol que les noves generacions de població se sentin representades i creixin lliures d’estigmes. Perquè és innegable que la televisió tradicional no ha sabut fer visible el moviment lliure dels estigmes. Per sort, les xarxes socials està ple d’exemples divulgatius i educatius sobre el col·lectiu LGTB i també de nous continguts de ficció que integren el col·lectiu com una part més de la trama i no com un tret diferencial.

Vídeo d’un activista LGTB que recomana sèries per al col·lectiu 

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *