La primera directora d’un diari en català

anna murià
Anna Murià en una imatge de l’any 1992. | Foto: Toni Catany

Corria el 21 d’abril de l’any 1904 quan en Maginet i la Nita van engendrar la Niteta. La Nena, com també l’anomenaven, amb deu anys ja va sucumbir al “vici d’escriure”, i un parell d’anys més tard va enviar un conte a El Patufet, que no li van publicar.

S’ha d’esperar un temps, concretament fins al 16 d’octubre de 1926, per veure el seu primer article a La Dona Catalana, subtitulada Revista de Modes i de la Llar, dirigida pel seu pare, Magí Murià, periodista i cineasta. Ell va ser responsable, del doblatge de Draps i ferros vells, el primer film en català de la història en el qual va actuar l’actriu Margarida Xirgu. La mare, Anna Romaní, havia exercit de cosidora i, en casar-se, va assumir el paper de mestressa de casa.

Anna Murià prosseguí les seves col·laboracions a mitjans de comunicació. A partir de 1930 a La Nau, dirigida per Antoni Rovira i Virgili; i el 1931 a La Rambla, on parlava de temàtica considerada femenina com a La Dona Catalana, però amb un caire menys conservador. D’altra banda, demostrà tenir clars els principis periodístics. “Vull ésser imparcial. Ja que aquesta qüestió té dues parts, farem que parlin totes dues i així afinarem la balança”, va escriure. També tractava temes socials com els sense sostre. En aquest sentit, va cloure un article reclamant aixopluc “però de seguida, perquè aquest hivern -el primer hivern de la República!- ningú a Barcelona hagi de dormir al ras”.

Paral·lelament, treballà com a administrativa en diverses empreses i entitats, era activista social i política, i conreà literatura. La seva primera novel·la, Joana Mas, es va publicar el 1933 i la portà en la seva maleta cap a l’exili.

L’estroncament d’una trajectòria

Uns anys abans, quan va esclatar la Guerra Civil, Murià treballava a la Institució de les Lletres Catalanes. “Portava l’arxiu de premsa, cada dia la revisava, retallava tot el que parlava de literatura i ho arxivava”, va recordar a Mari Chordà i Isabel Segura en una entrevista el 1985.

Durant la guerra, continua existint vida cultural en la República. Ella mateixa exposà opinions abrandades en defensa de la revolució, de les que anys més tard en matisaria l’ímpetu juvenil. El 1936 va entrar com a redactora al Diari de Barcelona (El Brusi), confiscat per convertir-se en l’òrgan d’Estat Català, partit on Murià estava vinculada. Després l’abandonaren i reconvertiren el Diari del Comerç en el Diari de Catalunya, que Murià va dirigir durant 1937. D’aquesta manera es convertí en la primera periodista directora d’un mitjà de comunicació en català. El juliol de 1936, María Luz Morales ho havia estat de La Vanguardia, però en castellà. I un segle abans Eulàlia Ferrer del Diario de Barcelona, tot i que sembla que ella no havia fet aportacions periodístiques, tal com s’explica en un article al Report.

Murià afirmava que, sent directora, per superar la censura de l’època va decidir deixar d’emprar la paraula separatista i la va substituir per independentista. El canvi va funcionar fins que es van adonar que volia dir el mateix. En tot cas, la mare de l’encunyament del mot independentista, tan utilitzat en la darrera dècada, és ella.

Murià va publicar a diverses capçaleres, com Mirador amb un conte; a Meridià amb narracions; a Companya amb cròniques del front i relats; i a Catalans també amb contes.

A principis de 1939 era palpable que la situació aniria de mal en pitjor, i el 22 de gener, el dia abans de marxar a l’exili amb un grup de la intel·lectualitat catalana, entre ells els pares d’Anna Murià, a la Institució de les Lletres Catalanes van cremar tots els arxius. «No vam deixar res que pogués comprometre els qui es quedaven. […] L’endemà, a les sis del matí, sortíem del capdamunt del Passeig de Gràcia en un camió de càrrega”, recordava. En aquella fugida, de dones escriptores només consten Anna Murià i Mercè Rodoreda, bones amigues. Aquella nit, els Murià van pernoctar a Girona, a casa de Carles Rahola.

Dedicació a l’univers Bartra

El castell de Roissy en Brie, a menys d’un centenar de quilòmetres de París, acollí gran part de la intel·lectualitat catalana refugiada. El 3 d’agost arribà el poeta Agustí Bartra. Ell afirmava que la seva obra era prioritària, ella ho va acceptar. «Jo també tenia activitats personals, interessos i ambicions; només podia renunciar-hi si l’home valgués el sacrifici”, va escriure. Per ella el va valdre, es van unir el 26 d’octubre (tot i que algunes fonts parlen del 6). Com esmenta Montserrat Bacardí, la principal biògrafa de Murià, veiem la seva figura a través de la Crònica d’Agustí Bartra, l’obra amb la qual ella es va consagrar al poeta.

Anna Murià amb el seu marit, l’escriptor Agustí Bartra

El 30 de gener de 1940 van salpar cap a República Dominicana, on van viure un temps. Allà l’anomenaven “la Diosa blanca”. Després van passar per Cuba i, finalment, s’establiren a Mèxic, on viurien diverses dècades. Durant aquests trenta anys lluny de Catalunya,  Murià va exercir d’esposa, mare d’en Roger i l’Eli, i va exercir de traductora de francès i anglès, però el “vici d’escriure” la portava a conrear narracions i publicar ressenyes i articles a revistes de l’exili com Germanor, Lletres, Pont Blau, Catalunya o La Nova Revista. “Fa temps que m’he adonat que la literatura és una cosa més seriosa del que em creia i, per tant, em limito als treballs periodístics”, assegurava. El 22 de maig de 1949 va rebre l’acreditació de la Fédération internationale des journalistes.

Darrers anys: etapa reflexiva

El 1970, Murià i Bartra tornen finalment de l’exili i a l’any següent s’instal·len a Terrassa.  Allà ella es limità a la família, que anava creixent i la van fer àvia. El 1982 mor Bartra i Murià es va consagrar a preservar la memòria del seu espòs. Va escriure un dietari de gemecs anomenats Monòlegs de solitud fins a afirmar que ja n’hi havia prou de gemegar i començà una sèrie de textos del 1984 a 1992, publicats pòstumament sota el títol Reflexions de la vellesa, on afirmava: “El periodisme és un gènere literari, com la narrativa, l’assaig, la literatura infantil, la de viatges…” .

En la seva viudetat havia renunciat a la projecció pública. Es volia centrar a vetllar per la seva salut i escriure en privat, però el 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2001 va convertir-se en col·legiada d’honor del Col·legi de Periodistes de Catalunya

Continuava col·laborant en revistes i diaris com Tretzevents, Serra d’Or, Cavall Fort, Oriflama, La Vanguardia, l’Avui, El 9 Nou de Terrassa i L’Actualitat. El seu darrer article, a El 9 Nou, el va publicar quan complia 97 anys.

Després de tota una vida de fortalesa, vivor i bondat, deixava d’escriure i de llegir. Llega per la posteritat, vuit obres de narrativa per adults, cinc de narrativa infantil, cinc assajos, i una prolífica obra periodística. El seu arxiu el deixà a la ciutat de Terrassa, on va morir el 27 de setembre de 2002, als noranta-vuit anys.

Tal com va versificar el mateix Bartra, Anna Murià fou “ferro i bondat”, però durant molts anys va estar a l’ombra del seu marit. Potser per això, tot i ser una de les escriptores més longeves de la literatura catalana, encara és desconeguda pel gran públic. A inicis d’aquest any, Comanegra va editar Sota la pluja, un recull dels seus contes. Vint anys després de la seva mort, la seva lectura ens pot acostar a una figura que cal continuar reivindicant.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *