La victòria contundent de Giorgia Meloni en les eleccions legislatives a Itàlia és una notícia històrica. La ultradreta ha guanyat per primer cop uns comicis en aquest país. El discurs populista, racista, xenòfob i homòfob ha arribat al poder d’un país europeu a través d’una periodista baixeta, rossa i d’aspecte familiar que ha sabut guanyar-se al públic i que a partir d’ara governarà amb majoria absoluta al Parlament.

Les contínues aparicions de Meloni, líder de la formació neofeixista Germans d’Itàlia, a la televisió així com el seu èxit en haver sabut vendre el seu partit com una formació de centredreta han ajudat molt a la seva popularitat, patent en els mítings dels últims dies. Però, si la clara vencedora dels comicis no hagués conquistat els mitjans de comunicació, hauria obtingut els mateixos resultats electorals?

Cobrir o no cobrir

Des del Col·legi de Periodistes de Catalunya s’expressen en la mateixa direcció. “Nosaltres sempre hem apostat pel que sabem fer: periodisme. S’ha d’informar, però de manera crítica i intentant evidenciar, com s’hauria de fer amb qualsevol partit, de les falsedats. S’ha de cobrir de manera molt preparada i poder qüestionar i contrastar informació. Fer periodisme amb majúscules”, subratllen. “Quan un partit polític es converteix en una opció política majoritària d’un país i aquesta opció política té moltes possibilitats de governar, però ningú en parla… seria com a menys, curiós”, diu Francesco Rodella, actualment corresponsal italià per l’agència de notícies ANSA a Madrid. “Aquest no seria el debat sinó el com cobrim aquesta realitat”, afegeix.

“Un periodista no pot decidir no cobrir cert acte perquè li sembla molt perillós. El que ha de fer és cobrir la informació i deixar que siguin els mateixos lectors els que treguin les seves pròpies conclusions” afirma categòricament Luis Ayllón, portaveu de l’Associació de Premsa de Madrid (APM). “Els periodistes no podem vetar als partits polítics de la mateixa manera que ells ens veten a nosaltres (Vox té prohibida l’assistència de certs periodistes i mitjans a alguns dels seus actes i rodes de premsa). Si parlem de llibertat d’expressió, no podem ser nosaltres els primers que la restringim”, prossegueix.

El president de Vox, Santiago Abascal, amb la líder de Germans d’Itàlia

Manca de contrast i xarxes socials: el gran còctel

Cobrir aquest tipus de partits, implica contrastar el que comenten i “això cada vegada és més difícil: costa molt més desmentir les coses i moltes vegades la societat es fia més de les xarxes socials que dels mitjans”, considera Ayllón. Aquest periodista, que ha passat per diversos mitjans com Europa Pressi ABC, creu que la falta de temps no pot ser una excusa per no contrastar la informació, encara que el ritme actual ho dificulta molt. “Tant, que si ho penses, el fact-checking és gairebé una professió a banda. I més en l’era de les fake news”, reflexiona.

Francesco Rodella sí que està d’acord, però, en què la gent creu en les xarxes socials molt més sovint que en periodisme. I considera que això hauria de convidar a una reflexió i una anàlisis de com s’exerceix la professió i que la gent no li atorgui tanta fiabilitat. Pel que fa a les xarxes, aquest corresponsal anomena “ingenuïtat col·lectiva” a l’enamorament que vam tenir tots quan vam tenir accés a Internet i a les xarxes socials de forma massiva. “Ens vam pensar que hi trobaríem informació veraç, lliure, democràtica, horitzontal i professional i amb el temps ens hem adonat que hi ha subjectes interessats que creen i escampen notícies falses de forma deliberada”, conclou.

Per això, el Col·legi de Periodistes organitza cursos per a joves a on, des de la mateixa aula, se’ls hi ensenya com informar-se, contrastar informació i a quina font acudir. Els hi proposen una dieta comunicativa, informativa i saludable.

Mitjans o actors polítics?

Gabriel Colomé –professor titular de Ciència Política de la UAB, fundador i director del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya i regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC entre el 2011 i el 2015– és molt més crític: “Havíem quedat que els mitjans de comunicació eren el quart poder que controlaven els poders públics. Això ha desaparegut. Quan veus les portades dels mitjans veus que estan fent política. La pregunta no és si els mitjans han de cobrir o no notícies. La pregunta és si els mitjans s’han convertit en actors polítics”. I la resposta? “Sí”, afirma Colomé. “Han deixat de fer la funció més important que és el control sobre l’espai públic i el del govern. No és un problema de desmentir o no la informació. Abans compraves un diari en funció del què pensaves, però en aquell diari en paper, aplicaven els criteris bàsics del periodisme, no jugaven a favor d’un partit o d’un polític. Hem perdut les línies mestres que van construir el periodisme, que s’ha convertit en un activista polític”, conclou.

El corresponsal italià surt a la defensiva. “Em sembla una mica exagerat generalitzar-ho a tots els mitjans de comunicació. Al llarg de la meva carrera he estat en diferents mitjans (grans, petits, escrits, radiotelevisats…) i cada un té la seva pròpia dinàmica”, assegura Rodella, que fa referència a les possibles dinàmiques que poden sorgir segons les línies editorials, la mida del mitjà i segons la secció on treballis. “No està bé generalitzar. Per això nosaltres, els periodistes, hem de tenir un paper actiu: hem de transmetre millor el treball que fem perquè no hi hagi aquest tipus d’opinions”, assevera.

Colomé, però, ho té clar. “Els mitjans de comunicació li han donat espai a Meloni perquè ha sigut una candidata d’una opció política a la qual han votat gran part de la societat italiana”. Els mitjans no l’han fet famosa perquè segons Colomé “tothom sap i sabia qui és i d’on venia i què representa aquesta senyora”. “El problema –afegeix– és que hi ha gent que pensa que Meloni oferirà les solucions que necessiten”. Per la seva part, Rodella té clar el punt fort de la nova primera ministra italiana. “Per l’experiència directa que he tingut amb Giorgia Meloni, a qui vaig entrevistar fa un any, ella sap manejar molt bé la dimensió mediàtica”, assegura.