Decàleg per a una bona entrevista

decaleg bona entrevista periodisme
L’art de l’entrevista té les seves pròpies regles. | Foto: Steve Halama (Unsplash)

No, no és només posar en marxa la gravadora i fer que qui tens al davant ompli el silenci. Tot plegat és un pèl més complex. Pot semblar una obvietat, sí, però sovint tenim a oblidar-ho.

Pensem un moment en una situació habitual. El teu cap necessita aquella entrevista per obrir la secció de Política, o de Cultura, i has de fer cantar, al preu que sigui, aquell polític, artista, futbolista que Déu ens agafi confessats en aquest cas! o escriptor. És més, has de fer que digui allò que potser ha repetit un milió de vegades en entrevistes anteriors. O arrencar-li allò que t’han demanat els de dalt. Més enllà que sigui legítim cercar una resposta determinada sobre un tema d’interès públic, sovint els periodistes sentim que no li hem tret tot el suc a l’entrevistat, o que no hem viscut la trobada al cent per cent. Que el nostre producte final no llueix o que no es diferencia del d’altres.

Perquè, qui no ha notat a vegades que no acabava d’estar centrat entrevistant algú? O bé s’ha adonat que en el moment de la transcripció, quan ja no hi ha marxa enrere, no ha estirat d’un fil que li tendia l’entrevistat en forma de declaració sucosa?

A continuació us oferim un decàleg per intentar superar aquests obstacles i fer una bona entrevista. Ha estat construït a partir dels consells de periodistes que s’han fet un fart de fer intervius. Agafeu la llibreta i serveixi això com a punt zero del decàleg tranquils, que amb constància i pràctica, tot acaba sortint.

 

1- La importància de connectar amb l’altre

El periodista i Premi Nobel de Literatura, Gabriel García Márquez, Gabo, comparava les entrevistes amb l’amor. “Es necessiten dues persones per a fer-les, i només surten bé si aquestes dues persones s’estimen”, va escriure en un article publicat a El País el juliol 1981 en el qual afegia que, en cas de no haver-hi aquesta estima entre entrevistador i entrevistat, el resultat serà un enfilall de preguntes i respostes. I el que és pitjor, un mal record. O una esbroncada.

Per la seva part, Aurora Antón, periodista i professora i responsable del curs Tècniques i claus de l’entrevista del Col·legi de Periodistes de Catalunya que va celebrar cinc edicions entre 2012 i 2017, el més important és “interessar-se per l’entrevistat i buscar una faceta diferent de la persona”. “Sempre és possible connectar amb l’entrevistat”, sosté, malgrat la possible distància ideològica, social o personal. Els gestos, la manera de parlar, els ritmes de les respostes, els silencis… Conèixer aquestes idiosincràsies de l’entrevistat ens ajudarà a entendre’l i guanyar-nos, per tant, la seva confiança. “Cal observar i sentir, escoltar amb tots els sentits”, proposa Antón.

2- Ves preparat… i disposat a engegar-ho tot arribat el cas

Anar molt preparat és a vegades una espasa de doble fil. Preparar-se un qüestionari, portar documentació que suporti les nostres preguntes i que faci entrar en contradiccions a l’entrevistat, o bé dotar-nos de material tècnic com ara tauletes és recomanable, però també pot ser la nostra perdició. Paul Connolly, un dels periodistes darrere de la sèrie de Netflix Inside the World’s Toughest Prisons, en la qual entrevisten presos als penals més perillosos del món, reivindica en una entrevista a Journalism.co.uk la necessitat d’estar oberts a sortir-nos del nostre preuat guió. “Si estem massa pendents del qüestionari, perdem fils més interessants que es van obrint”, alerta. Quan l’entrevistat diu alguna cosa que no esperem hem d’estar preparats per estirar d’aquest fil que no teníem previst. “Obrir les orelles”, resumeix Connolly, que afegeix que la bona entrevista es caracteritza per provocar una reacció “sorprenent i nova” en l’entrevistat.

“El guió està fet per saltar-se’l”, coincideix Antón, que considera que les preguntes ens porten a respostes “que generen unes altres preguntes, sovint més interessants que les que tenim al qüestionari”. Gabo ja es planyia fa dècades sobre això. “Molts entrevistadors no escolten les respostes per pensar en la pregunta següent”, lamentava.

3- No tens Déu al davant; és una persona com tu

Hi ha entrevistadors, deia Gabo, que pensen que faran l’interviu de la seva vida. Alguns, davant d’aquesta sensació, s’espanten. “El que no saben i és molt útil que ho sàpiguen és que tots els entrevistats amb sentit de la responsabilitat estan més espantats que ells”, assegurava l’escriptor colombià. “Tots som simples humans”, recorda en aquest sentit Antón, que recomana “desmitificar” qui tens al davant.

Molt en la línia del que deia Gabo, Connolly recorda que, sovint, “és més fàcil ser un entrevistador que un entrevistat”. “I això la gent sovint ho oblida”, reconeix.

Així i tot, la por escènica, sigui pel personatge o per l’indret on es fa l’entrevista, pot jugar-nos una mala passada. Jaume Vilalta, professor i periodista, assenyala al seu llibre El reportero en acción que és en aquests moments quan cal “aguantar el tipus” davant de segons quina persona a qui hem de fer una pregunta compromesa. “No pots arronsar-te a la meitat de la formulació de la pregunta perquè t’intimidi la cara del personatge”, subratlla. Sigui qui sigui.

4- La gravadora no ho capta tot

Aquest punt serveix, no tant per a ràdio i televisió, com per a la premsa escrita. Anton recorda aquí les lliçons del professor Lluís Bonada, que recomanava muntar l’entrevista una bona entrevista a partir de les notes que hàgim pres durant la trobada. I és que “el cassette”, tal com pronunciava Gabo el 1996 davant l’Assemblea de la Societat Interamericana de Premsa, no pot ser un “substitut de la memòria”. “La gravadora sent, però no escolta, i repeteix com un lloro”, afegia. Una opinió similar a la d’una altra llegenda del periodisme, el nord-americà Gay Talese, que pensava que la gravadora “empobria” la professió.

En aquesta línia, Antón creu que “transcriure tal qual” significa “no haver estat present” a l’entrevista. “L’entrevista és una obra d’art, no pot convertir-se en una entrevista zàping”, sosté aquesta periodista. Al cap i a la fi, es tracta, defensa Antón, de mantenir una conversa “fluida” amb el personatge per, més tard, reproduir l’essència d’aquesta a partir de les notes que has pres.

Sigui com sigui, gairebé ningú descarta al cent per cent l’ús del magnetòfon, ja que serveix de salvavides i d’element probatori en cas de conflicte o discrepàncies. Això sol passar en les entrevistes polítiques, mesurades al mil·límetre i a on cada paraula es mira amb lupa.

decaleg bona entrevista periodismeEn les entrevistes és tan important anar documentat com saber improvisar | Foto: Sam McGhee  (Unsplash)

5- Si t’equivoques, no t’enfonsis

Per molt que preparem una entrevista, el marge d’error sempre hi és present. Una equivocació en el càrrec, en el nom, o bé en la situació judicial del personatge pot engegar-ho tot en orris. O donar pas a no ensopegar-ne ni una. Perdre’s. Quedar fora de joc. “No hi ha res que et deixi més fora de combat que un entrevistat et digui a l’inici que una cosa que has dit no és correcta”, avisa Connolly.

No obstant això, el periodista irlandès recomana no entrar en pànic. Demanar disculpes immediatament i centrar-se en els aspectes positius de l’entrevista. “Fins i tot els professionals experimentats ho fan”, recorda. Antón opina el mateix: “Ens equivoquem, som humans; reconeixem l’error, demanem disculpes sense fuetejar-nos i seguim endavant”. “Amb humor, si pot ser”, remarca.

6- Millor amb humor i amabilitat que amb agressivitat

I és que l’humor és un alleujament universal de les tensions. “És el nostre aliat”, considera Antón. Això, però, té molt a veure amb la manera de fer de cadascú. Hi ha periodistes més incisius, més tallants, i d’altres que no ho són tant. Un aspecte que no vol dir, tanmateix, que siguin els uns pitjors que els altres o que no estiguin fent la seva feina de manera correcta. La periodista i professora s’adscriu a aquella dita que diu que es cacen més mosques amb mel que amb vinagre. “Cadascú té la seva manera de treballar, però crec que no cal barallar-se”, defensa, i reconeix que “no per ser més incisius o incòmodes traurem més informació”. “A vegades és al contrari”, assevera.

Per la seva part, Connolly recomana canviar de tema en els moments més tensos i deixar l’objecte de l’ofensa per a un altre dia. Però com diu la dita, tants caps tants barrets. Hi ha qui sosté, per contra, que si sortim contents i somrients amb l’entrevistat és que no hem fet una bona entrevista.

7- No ho oblidis mai: ets l’intermediari d’un missatge 

Els periodistes som intermediaris d’un missatge d’interès públic. Antón advoca per tenir sempre presents els espectadors, lectors o oients, als quals hem de “proporcionar les respostes que necessiten escoltar”. Això, sovint, té a veure amb la complexitat del missatge. A aquest respecte, Vilalta, en el seu llibre, defensa que si el personatge exposa conceptes complicats, nosaltres com a periodistes “podem reinterpretar” allò que ha dit de manera “més clara” i demanar-li que ens validi el resum. Per a Connolly, “l’entrevistador brillant” es col·loca al darrere i, malgrat controlar la situació, deixa que parli l’entrevistat fins al punt de no saber que està revelant informació que no pensava que diria.

8- Que no fugin d’estudi: tu portes el control de la situació

Els entrevistats poden optar per fer servir tàctiques d’evasió per no respondre les preguntes més incòmodes. El cas més clar però no l’únic és el del polític que respon allò de “el que ha de saber realment és”. Hi ha polítics de tot el ventall ideològic que excel·leixen en aquest aspecte, les entrevistes dels quals no solen aportar gaire al debat públic. Per tant, en cap cas hem de deixar que marxin per les branques. Repreguntar o rescatar la pregunta inicial que no hagi estat resposta és determinant per completar una bona entrevista.

Això no impedirà, tanmateix, que l’entrevistat pugui passar a ser hostil davant la nostra insistència. Per a aquests casos, Connolly recomana ser professional i no caure en les provocacions. No prendre-s’ho a la valenta.

9- L’hora dels adéus 

“El més difícil d’una entrevista no és saber per on començar-la, sinó per on acabar-la”. Paraules de Gabo, que va escriure a Radar el 1997. No és cap menudesa saber com podem donar per finalitzada una conversa. I és que posar fi a una entrevista és un art en si mateix.

Connolly, com a les millors pel·lícules, és partidari dels comiats ràpids, “curts i directes”. Antón, per la seva banda, considera que un periodista ha d’acabar una entrevista “amb moltes preguntes”. Si és el cas, no patiu, perquè aquest serà el mateix efecte que l’escrit causarà en el lector, que després de llegir l’entrevista voldrà saber més d’aquell personatge.

10- Sigues autèntic. Tingues seguretat en tu mateix

Al cap i a la fi, aquesta fórmula serveix per a tot. “L’entrevistador ha de controlar sempre la situació”, assenyala Connolly. Antón, per la seva banda, fa una crida a ser “autèntics” i “confiar” en la manera de fer de cadascú.

 

Com hem vist, no hi ha una única manera de fer entrevistes, d’enfrontar-se a la tasca de seure davant d’algú per fer-li preguntes. Amb tot, és un gènere proper a la ficció i adjacent a la literatura. “Una nova forma d’art”, com proclamava Jim Morrison, cantant de The Doors, que pensava que l’autoentrevista era “l’essència de la creativitat”. D’acord, però que mai no falti un periodista a l’altra banda de la taula per seguir fent preguntes. Que d’això es tracta.

Escriure a Report.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.