Quan la ficció supera el periodisme

Juan Moreno der spiegel claas relotius
Juan Moreno, el periodista freelance que ha destapat el 'cas Relotius', en una vídeo publicat per Der Spiegel

La premsa alemanya ha implosionat després de descobrir que una de les seves joves promeses del periodisme era, en realitat, un estafador. Claas Relotius era un reconegut periodista del setmanari Der Spiegel, amb el que havia guanyat el guardó a periodista de l’any de la CNN i, fins a quatre vegades, el premi més important del periodisme alemany. Tota aquesta reputació va rebentar, però, quan el mateix diari va publicar un extens reportatge explicant el frau del periodista, que havia escrit fins a 60 articles pel mitjà.

La mentida es va descobrir quan Juan Moreno, freelance espanyol criat a Alemanya i col·laborador de Der Spiegel, va ser enviat a cobrir amb Relotius la caravana de migrants a la frontera sud dels EUA. Moreno ja sospitava del seu company però, després d’algunes incongruències en l’esborrany de l’article conjunt, va posar-se en contacte amb la redacció de Der Spiegel. Inicialment, els responsables de la redacció no es van creure les acusacions i Moreno fins i tot va patir per si aquelles acusacions afectarien la seva carrera (va arribar a perdre vuit quilos fruit dels nervis), però després de diverses investigacions, la història de Claas Relotius es va anar desmuntant ja que persones que apareixien en els seus articles afirmaven no haver-lo vist mai i nombroses dades es contradeien.

der spiegel claas relotius sagen was istPortada de Der Spiegel del passat 22 de desembre amb el reportatge sobre el cas Relotius

El setmanari alemany de referència ha entonat el mea culpa després que la investigació interna, encara oberta, demostrés com Relotius havia manipulat correus electrònics i falsejat fonts de tota mena. Posteriorment, el 22 de desembre de 2018, Der Spiegel va publicar una edició especial amb la portada vermella, on s’hi podia llegir “Sagen, was ist” (Digues el què és) i, al llarg de 23 pàgines, es detallava com Relotius havia aconseguit enganyar a tota la redacció, inclòs el departament de comprovació de dades i documentació, on treballen una seixantena de persones.

Aquest escàndol, emmarcat en el debat permanent sobre les fake news, no és nou. Casos semblants al de Relotius s’han vist en la premsa en nombroses ocasions, des de molt abans de l’arribada d’internet.

El nen addicte a l’heroïna que mai va existir

Un dels casos més coneguts en les grans mentides el periodisme és el reportatge Jimmy’s World (El món d’en Jimmy), publicat el 1980 al Washington Post per Janet Cooke. El reportatge guanyador d’un Pulitzer va trasbalsar la capital nord-americana amb la història d’en Jimmy, un nen de vuit anys addicte a l’heroïna. En l’article, la reportera explicava l’entorn del menor, on els seus pares -també drogodependents- li administraven directament l’heroïna.

jimmy's world washington postArticle Jimmy’s World (1980) tal com apareixia a la portada de The Washington Post

El cas d’en Jimmy va arribar als serveis socials de la ciutat, que no van trobar mai el nen. Ben Bradlee, periodista del Watergate i editor executiu del Post en aquell moment, va decidir investigar a Cooke, que més tard va reconèixer haver-se inventat la història. Cooke va retornar el premi Pulitzer i, després de la seva dimissió, el diari va publicar una llarga carta de disculpa.

El 2005, Bradlee va parlar de l’ètica periodística en una entrevista a la CNN, on va afirmar que, malgrat els errors i les negligències dels reporters, els editors han de supervisar aquests comportaments que erosionen la credibilitat dels mitjans.

L’error que va desemmascarar al mentider

Un altre gran diari tocat pels escàndols és el New York Times. El 2003, el jove Jayson Blair, de només 26 anys, s’havia convertit en una de les joves figures de la redacció, però el plagi d’un article del Sant Antonio Express-News el va delatar.

La ‘dama gris’ del periodisme va obrir una investigació interna sobre els articles de Blair, on va descobrir que el periodista ni es desplaçava al terreny per escriure els seus articles sinó que ho redactava tot des del seu apartament a Nova York i s’inventava els suposats viatges als llocs dels fets. El periodista feia creure als seus editors que recorria el país –des de Maryland fins a Texas– a la recerca de la notícia i, a més, utilitzava contactes locals per aconseguir fotografies sense moure’s de la ciutat dels gratacels.

Segons la investigació del diari, es va descobrir que més de la meitat dels articles que Blair havia publicat (36 de 73) contenien informació falsa o inventada. Després de la dimissió de Blair, el diari va fer públiques unes disculpes explicant com, des de feia mesos, tenien sospites sobre el periodista i que finalment l’havien aconseguit enxampar.

Una invenció que traspassa fronteres

El mateix New York Times es va veure immers en un altre cas d’invenció el 2001, dos anys abans de l’escàndol de Jayson Blair. En aquest cas, el periodista Michael Finkel va publicar al diari el reportatge Is Yousef Malé a slave? (És Yousef Malé un esclau?) sobre un nen sotmès a l’esclavitud a l’Àfrica.

En el reportatge, Finkel narrava la vida d’un adolescent que havia estat venut com a esclau en plantacions agrícoles de Costa de Marfil. La història va arribar més enllà dels lectors nord-americans i Save The Children va enviar voluntaris per buscar el protagonista de l’article. La sorpresa, però, va ser que el noi no existia i que el que apareixia a la fotografia no es deia Yousef Malé ni era esclau. El mitjà creu que el personatge de Yousef Malé va ser una invenció a partir de diversos testimonis locals. Michael Finkel no ha tornat a col·laborar amb el New York Times, però va seguir dedicant-se a la informació i, sobretot al fotoperiodisme, fins al punt que va guanyar el National Magazine Award el 2008 per un reportatge sobre la Malària.

L’elaborada mentida de Glass

La mentida més ben treballada va ser ideada pel jove nord-americà Stephen Glass, que va publicar a The New Republic un reportatge sobre un hacker adolescent que suposadament havia signat un contracte milionari amb l’empresa tecnològica Jukt Micronics després d’haver aconseguit hackejar el seu sistema de seguretat. La història titulada Hack Heaven (1998), però, va resultar ser falsa.

Un periodista de la competència va decidir indagar en el reportatge de Glass i, dies després, la revista Forbes va destapar la gran mentida. Tots els testimonis eren inventats, igual que les empreses i noms que hi apareixien. No hi havia cap rastre de les fonts esmentades. Per evitar ser desemmascarat, Glass va idear tota una xarxa de webs i telèfons per intentar demostrar que la seva història era real. De res va servir, però, ja que finalment va acabar confessant i va sortir a la llum que havia falsejat 27 dels 41 articles publicats. La història de Stephen Glass va arribar a la gran pantalla el 2003 amb la pel·lícula Shattered Glass. (El preu de la veritat)

Denunciat pels seus testimonis

En els darrers anys també s’han conegut casos a mitjans tan reputats com a The Guardian. El 2016, el rotatiu britànic va publicar un article de disculpes i esmena després de comprovar que un dels seus col·laboradors freelance, Joseph Mayton, havia inventat testimonis i entrevistes.

joseph mayton the guardianArticle de disculpes publicat per The Guardian el maig de 2016

Mayton va ser denunciat per nombroses persones que declaraven no haver parlat mai amb ell. Després d’una investigació interna, el diari va veure que no podia contrastar moltes de les dades i fets aportats per Mayton. The Guardian va decidir esborrar fins a 13 articles de Mayton i declaracions que no va poder comprovar.

Aquests són alguns dels casos més sonats on la ficció ha superat el periodisme i, de passada, ha sacsejat els fonaments d’algunes de les capçaleres més prestigioses del planeta. Uns escàndols que, en temps de postveritat, demostren més que mai la importància de contrastar les fonts però, també, la necessitat de disposar de mecanismes interns que permetin descobrir als farsants disfressats de periodistes que es passegen per algunes redaccions.

Escriure a Report.cat

Irene Riart

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *