Desinformació, el virus més nociu

Peu de foto: El coronarivus és l’origen de diferents teories de la conspiració. | Foto: Pixabay
El coronarivus és l’origen de diferents teories de la conspiració. | Foto: Pixabay

El Covid-19 és una pandèmia i infodèmia alhora. I és que la darrera soca coneguda del coronavirus ja es va convertir en una infodèmia (desinformació, notícies falses o informació contaminada), abans de ser declarat pandèmia per l’OMS, sent així un virus de doble efecte.

Fins ara els virus causaven danys a la salut pel seu efecte víric. Amb els coronavirus (i antecessors similars) els virus han desfermat un efecte nociu o viral d’abast mundial sobre la informació. En aquest sentit, Covid-19 s’ha convertit en el virus més viral, del qual encara desconeixem molt pel que fa a la seva faceta vírica, circumstància que augmenta (i atia) la càrrega viral.

Amb la democratització de les tecnologies de la informació i el coneixement (TIC), qualsevol persona es converteix en consumidora i generadora d’informació i, d’aquesta manera, pot crear ordre o caos, informació i desinformació.

Així és com la pandèmia del darrer coronavirus ha degenerat en una epidèmia-pandèmia informativa o ‘infodèmia’. El terme, propi de l’argot de la professió, fa referència a l’híper-informació no contrastada o falsa que apareix en moments crítics, com poden ser els brots de noves malalties. La posada en circulació de notícies sobre un tema preocupant pot provocar situacions perilloses tant per un excés d’informació com pel seu dèficit.

La revolució digital, on com dèiem tothom pot ser receptor i emissor de missatges, ha complicat el fet d’estar informat. Els rumors i les mentides (fake news) es propaguen a través de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria molt més ràpidament del que les autoritats (sanitàries, en el cas que ens ocupa) poden subministrar informació per apaivagar la incertesa.

A l’àmbit de la desinformació, trobem un nivell avançat, més greu en què coneixem com a hoax, també conegut com a ‘virus hoax’, denominació prou esclaridora. El hoax o notícia falsa, fenomen aparegut amb Internet, és una mentida que es difon amb una finalitat concreta, donant-li aparença de versemblança per a enganyar a tots els receptors. Les xarxes socials i whatsapp són els canals ideals per a difondre hoax virals que intoxiquen l’opinió pública.

Això és, ni més ni menys, el que ha passat amb el Covid-19, un virus dual, que sovint està fent més mal per la part viral (desinformació) que per la part vírica (salut).

La imaginació és lliure

La ‘hoax jam’ (melmelada de mentides) creada arran de la crisi del Covid-19 està propiciada per diferents fets, entre altres idees conspiratives com les següents:

Una d’aquestes és la suposada informació que apunta que la Xina hauria creat Covid-19 en un laboratori basant-se en coronavirus anteriors per infligir un càstig al món occidental i enfonsar-lo econòmicament i així, de passada, poder desfer-se de gent gran (majoritàriament homes) de la seva populosa població.

Una altra teoria conspiranoica és que l’origen del virus hauria estat els Estats Units, en el context d’una política decidida d’acabar i guanyar la guerra comercial amb la Xina.

Un tercer exemple de conspiració viral és que hauria estat una decisió d’un lideratge anònim i poderós (plutocràcia mundial), impulsor d’un Nou Ordre Mundial (NWO, per les seves sigles angleses) que hauria decidit practicar una ‘reducció quirúrgica’ i soterrada de la població mundial. És a dir, els rics decidirien eliminar uns quants milions de pobres per convertir el món en un lloc més viable.

Imatge del Covid-19. Foto: Imatge presa per l’exèrcit dels EUA.Imatge del Covid-19 | Foto: Imatge presa per l’exèrcit dels EUA

També corre la teoria que tot plegat s’ha fet per donar versemblança argumental al llibre ‘profètic’ titulat “En los ojos de la oscuridad”, de la dècada dels vuitanta, que parlava del virus ‘wuhan-40’.

Una altra teoria conspiranoica es refereix a la visió dels cristians evangèlics, la de l’acostament dels darrers temps, i ‘l’inici de dolors’, que trobem en tres dels principals evangelis, i que, a Lluc 21:11, apareix sota la cita específica del sorgiment de pestes i altres calamitats, com a precedent de la fi del món (gran tribulació). La teoria evangèlica també proposa l’escalfament global als pols de la terra com l’origen de l’alliberament de virus, desconeguts per a la ciència mèdica, que ara són inerts sota el gel. Per això recorden el cas del virus de la verola, reaparegut recentment a Sibèria.

Finalment, hi ha l’edició i manipulació vírica de laboratori (amb possibles accidents o sabotatges). No podem oblidar l’edició vírica que porta a terme un científic fins ara desconegut, Yoshihiro Kawaoka, viròleg de la Universitat de Veterinària de Wisconsin (EUA), que hauria modificat genèticament, amb intenció terapèutica cal suposar, una soca del virus H1N1 (grip aviar) per a fer-la resistent al sistema immunològic dels humans (i per tant mortal). El fet va ser denunciat pel diari britànic The Independent i posteriorment confirmat pel científic implicat. Qualsevol problema de seguretat del laboratori d’en Kawaoka provocaria una pandèmia mundial que causaria la mort d’un 5% de la població, segons especulacions científiques. Cal tenir en compte que l’alliberament accidental de patògens des de laboratoris és freqüent. El cas més conegut va ser una soca de SARS, que el 2007 es ‘va escapar’ d’un laboratori de màxima seguretat a Pequín. La seva propagació es va poder aturar ràpidament i només va causar nou víctimes mortals.

El Covid-19, doncs, ens està ajudant a descobrir vulnerabilitats de les societats modernes, que acostumem a moure’ns de la por a la incredulitat, circumstància que és tan nociva com l’alarmisme excessiu. Per això el Col·legi de Periodistes de Catalunya va organitzar el passat 4 de març una taula rodona (“El virus de la por”) per valorar si n’estem fent un gra massa de tot plegat.

Imaginari col·lectiu basat en la ficció

La reacció –més o menys histèrica– està influenciada per la imaginació i la por, dues emocions que es retroalimenten mútuament. I, quan es tracta de buscar explicacions hem de fer un cop d’ull a l’univers paral·lel que ha creat el cinema de les darreres dècades i que, per tant, forma part de l’imaginari col·lectiu.

En aquest sentit, existeix una inflació de pel·lícules catastrofistes, truculentes i efectistes que presenten pseudotragèdies derivades d’accidents biològics i virològics. Ja sabem el secret encant que té passar por de tant en tant, però el problema d’aquesta filmografia catastrofista és que promou la nostra credibilitat i tendència a la paranoia. Un recull no exhaustiu de films ha d’incloure una menció, per exemple a:

The hot zone. Títol emblemàtic, basat en el virus de l’ebola.

Contagio. Un virus de ràpida expansió, com el Covid-19.

Virus. Film sudcoreà dirigit per Kim Sung Soo i estrenat el 2013 amb una semblança amb la realitat més enllà de la pura coincidència.

Ceguera. Una pel·lícula postapocalíptica on Bruce Willis investiga una passada catàstrofe planetària que va esdevenir irreversible.

Guerra mundial Z. Virus i transmutació en zombi, un ésser de ficció inevitable en l’imaginari comú, de la mà de Brad Pitt.

Soy Leyenda. Virus del xarampió modificat genèticament, que muta i crea terror cinematogràfic.

Han sigut aquests, i molts altres films de ficció, que han creat un entorn cognitiu alterat i obert que provoca que, a hores d’ara, ens creiem moltes de les teories presentades a través d’un audiovisual, amb una trama creïble, però també amb arguments inversemblants.

Una altra explicació de les reaccions que mostrem és la contemplació d’escenaris aparentment distòpics (imaginaris) però que, en realitat, no ho són i ens causen nerviosisme. La nostra credibilitat i capacitat de ser influenciables han augmentat per evidències recents que mostren com, sovint, la realitat supera a la ficció. Això implica una societat cada cop més histèrica i crispada.

La distòpia vista als films esdevé real quan contemplem imatges com la de la ‘cacera’ d’infectats (o presumptes infectats) a la ‘zona zero’ de Wuhan que, prèviament havien sigut detectats mitjançant drons (que podrien ser un símbol de la telepantalla a 1984, la ficció d’Orwell).

Realitat i ficció, doncs, es confonen. No viuen els xinesos immersos en una societat orwelliana amb milions de ‘telepantalles’, és a dir, modernes càmeres que tot ho veuen? Com pot evolucionar la distòpia social si s’agreuja la pandèmia? Agredirem a qui tingui un accés de tos al metro? Denunciarem a qui amagui un kleenex a la butxaca?

Tràiler de Virus (2013)

Bocs expiatoris

La reacció de molts ciutadans davant la crisi del Covid-19 també busca donar una explicació ràpida i plausible a fenòmens complexos (la immediatesa de la societat de la informació). Per això, si cal, la gent inventa un culpable, un boc expiatori, i es criminalitza la població xinesa o altres ètnies que alimenten teories ‘conspiranoiques’ impossibles.

La reacció més innoble induïda per una crisi sanitària és utilitzar la intoxicació informativa per a influenciar l’opinió pública amb intenció dolosa. En aquest sentit, cal recordar que va circular el ‘hoax’ d’una hostessa de Korean Air que, infectada del virus, presumptament hauria sopat en no menys de sis restaurants de Los Ángeles (dels quals, a més, es facilitava el nom amb intenció perversa). Si la notícia hagués estat confirmada, estaríem davant d’un cas de malalt infectat increïblement voraç que no s’hauria saciat fins haver passat per sis restaurants diferents.

Una prova més, doncs, que a hores d’ara no ens queda cap dubte que el Covid-19 té més potencial viral que víric, sent, per tant, altament perillós.

Manel Domene

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *