Invisibilitat olímpica

L'atletisme femení només té repercussió mediàtica un cop cada quatre anys | Foto: Wikimedia

Les dones estan subrepresentades als mitjans de comunicació. Aquesta és la conclusió d’un estudi que forma part de la campanya On són les dones que el 28 de juliol es va presentar al Col·legi de Periodistes de Catalunya per reclamar més presència del sexe femení als mass media. A l’acte també es va presentar un manifest on es denuncia que “sent les dones el 51% de la població, als mitjans la proporció és marcadament inferior de manera continuada i consistent”. L’estudi –que ha calculat les opinions femenines als diaris, ràdios i televisions i que s’ha anat publicant en un bloc– certifica que la presencia d’opinadores als mitjans no supera el 25%.

Però si en l’àmbit de l’opinió la desproporció és flagrant, quan es parla de la presencia d’esportistes als mitjans aquesta és encara més escandalosa. Així, Clara Sainz de Baranda, professora de Periodisme i Comunicació Audiovisual a la Universitat Carlos III de Madrid, en la seva tesi doctoral Mujeres y deporte en los medios de comunicación. Estudio de la prensa deportiva española (1979-2010) demostra que les dones només apareixen en un 5% de les informacions.

L’estudi de Baranda consta d’un exhaustiu anàlisi de les principals capçaleres esportives durant quatre dècades. Als diaris de Madrid s’observa un retrocés en les informacions protagonitzades per dones en les últimes dècades. Així, Marca passava del 5,6% l’any 1979 al 4,22% el 2010; i As, del 7,72% en 1979 al 4,45% el 2010. En canvi, als diaris catalans aquesta presència va a l’alça ja que Sport passà del 2,63% el 1979 al 3,3% el 2010; i Mundo Deportivo, del 2,5% el 1979 al 5,05% l’any 2010.

Ona Carbonell

Ona Carbonell, una de les poques esportistes amb visibilitat mediàtica | Foto: Pierre-Yves Beaudouin.

Un altre estudi de Baranda, (Las mujeres en la prensa deportiva: dos perfiles), analitza la imatge que la premsa esportiva espanyola transmet de les dones i com aquesta ha evolucionat en el mateix període de temps que en la seva tesis. L’autora hi distingeix dos perfils de dones: les pròpiament de l’àmbit esportiu (jugadores, entrenadores…) i, d’altra banda, les anomenades ‘convidades’ (familiars, parelles, famoses i aficionades, etc).

Les conclusions mostren un augment de la presència d’aquestes últimes al llarg del temps produint-se, doncs, un increment de la invisibilitat de les dones vinculades a l’àmbit esportiu. Baranda reconeix que “quantitativament tenen més presència les que són de l’àmbit esportiu (un 86,8%) però, qualitativament, la dona ‘convidada’ té molta més importància per la grandària de les informacions, fotografies, tipus de pàgines que ocupa…”.

Excepció cada quatre anys

Una manca de visibilitat que en els propers dies canviarà, tot i que serà un miratge puntual que es dóna només cada quatre anys. “Les dones que practiquen esport semblen invisibles. No apareixen en els mitjans. No venen. I, si no vens, no existeixes. Només durant els Jocs Olímpics és possible seguir l’esport femení en els principals mitjans de comunicació, o bé quan una dona guanya una competició d’altíssim nivell”. Nieves Ucendo, autora del llibre La mujer deportista en los medios (Distrito Olímpico 2001), defineix d’aquesta manera el paper de les esportistes als mitjans.

“Des dels Jocs Olímpics de Londres ­–l’any 2012– tinc la percepció que tots hem guanyat una mica de sensibilitat i no només fem cas quan hi ha una medalla. Què passa amb l’Ona Carbonell durant l’any? I amb la Mireia Belmonte? Sense estar-hi excessivament a sobre, tinc la sensació que cada cop apareixen més informacions de noies als mitjans. Ara bé, continuem una mica encallats ja que només en parlem quan passa una cosa molt grossa. Evidentment això és gairebé sempre en uns Jocs Olímpics i, puntualment, alguna coseta més”, reconeix Natalia Arroyo, exfutbolista, entrenadora i periodista de l’Ara, entre altres mitjans.

Arroyo també assegura que amb el seu canvi de rol professional –d’esportista a periodista– s’exigeix a ella mateixa la normalitat que sempre ha reclamat. “No pot ser que no es parli d’esport femení, però quan es faci, que no sigui amb el to negatiu de sempre: reivindicant que no cobren, que compaginen estudis i esport… el to victimista. S’ha de normalitzar i tractar les competicions femenines des de la perspectiva esportiva”, afirma.

La periodista, però, assegura que en certs moments un s’adona que “tot parteix d’un plantejament condescendent. Sempre s’acaba parlant dels homes de Luis Enrique i de les noies de Xavi Llorens, per exemple. Això ja diferencia de manera clara el rol que atorgues a l’esportista del qual parles. Aquest enfocament implica gairebé sempre saber si té parella, si és mare, si té fills… sempre anem a la via familiar per parlar d’algunes atletes. Evidentment que impacta que una dona competeixi immediatament després d’un embaràs. És noticiable, però no ha de ser la peça central de la notícia”.

Roda de premsa sense periodistes

La invisibilitat de l’esport femení va viure un moment trist el passat 27 de maig quan l’Athletic Club es va veure obligat a suspendre la roda de premsa de Joseba Agirre, entrenador del primer equip femení i líder de la Lliga, després que cap periodista acudís a la convocatòria. Ningú.

Twitter Athletic

Athletic Bilbao Femeni

La plantilla de l’equip femení de l’Athletic Club | Foto: Miathleticcom

L’altra cara de la moneda es va donar en el partit de futbol de competició europea entre els equips femenins del FC Barcelona i el PSG. El diari Sport obria l’edició amb el partit en portada: “Aquella portada fa feina, fa bé i ajuda al fet que es trenqui el rècord d’aficionats en un partit. És una portada que celebro. Però, el ‘hoy también juega el Barça’ parteix d’una visió paternalista, com de concessió. L’esport femení necessita l’empenta de les redaccions a l’hora de dedicar-li peces, esforç per a parlar-ne cada cop més i anar en direcció de la normalitat. No fa falta fer una portada en segons quin moment. Cal fer-la quan la mereix. Però després també ha de tenir continuïtat, i amb naturalitat”, afirma Arroyo.

Portades de l’Sport i el Marca dedicades a l’esport femení.

El peix que es mossega la cua

El problema és que l’esport femení no mobilitza masses. Els mitjans no es fan ressò dels esdeveniments esportius. I, per tant, la informació no arriba. La invisibilitat és una realitat. Però, qui són els responsables? Aquesta qüestió és el peix que es mossega la cua. “Si no canvia la manera de donar la retransmissió o les informacions, no enganxarem aquella dona que tindria ganes de consumir esport però que necessita sentir que es deixa de sexualitzar la dona com a figura esportiva”, lamenta Arroyo.

La periodista admet que cada cop és més crítica: “S’ha de fer millor la feina, però amplio la mirada perquè no sembli que com a dona estic a la barricada reclamant coses que potser no són justes, en el sentit de ser realistes del potencial que té l’esport femení; per tant, el que li correspondria. No li correspon la pàgina 37 actual, allà als baixets i sense foto, però tampoc sempre una portada. I en algun moment de tot aquest procés, jo que he estat a dins, m’he trobat sempre un discurs excessivament errat, mal enfocat, que anava a reclamar-li a les grans capçaleres una portada, quan això no és real”.

Malgrat que no en coneix la fórmula, Arroyo es planteja com fer més visibles les peces que tracten l’esport femení? “Clicant la notícia, que en molts casos ni les mateixes esportistes consumeixen. Pel meu context domino certs portals de futbol femení que fan molt bona feina, però la gent no mostra interès. Ni les mateixes jugadores. I aleshores medites i penses: ‘si el públic que hauria d’estar motivat en aquest contingut és mandrós per consumir-lo, què li hem de reclamar a qui no sap res de nosaltres?’”, es pregunta.

Escriure a Report.cat

Alex Hernando

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *