Les presons de la premsa

Periodistes turcs protesten per empresonament
Un grup de periodistes turcs demanen l'alliberament dels seus col·legues empresonats | Foto: Hilmi Hacaloğlu - VOA (Wikimedia)

Cap a les quatre de la tarda del 9 d’abril de 2002 la policia turca entra a la casa d’Hatice Duman i l’acusen d’estar implicada en dos robatoris. Redactora en cap de The Leap, el diari de referència d’un partit comunista turc actualment il·legal el MLKP, finalment és acusada de pertànyer a un grup terrorista i és empresonada de per vida a Gebze. Duman és una de les 250 persones que apareixen a la llista de periodistes empresonats el 2018.

Segons les dades de Comitee to Protect Journalists (CPJ), organització que vetlla pels drets dels periodistes arreu del món, el 2018 ha sigut el tercer any consecutiu que la xifra arriba als 250 o la supera, a més de ser l’any que més dones han estat empresonades.

Tot i el descens del 1996 al 2000, l’augment d’empresonaments ha estat progressiu a partir de l’inici del nou mil·lenni, essent els darrers tres anys els més crítics.  Turquia és el país amb més periodistes darrere els barrots: un total de 68 15 dones i 53 homes, tots membres d’algun mitjà de comunicació. El segueixen la Xina (47), Egipte (25), Aràbia Saudita (16) i Eritrea (16). En total, aquests cinc països reuneixen el 70% del total de periodistes engarjolats el 2018.

“La Xina, Turquia, Aràbia Saudita, Egipte o Iran son les majors presons del món pels periodistes professionals en aquests moments”, corrobora Malena Mangas, cap de premsa de Reporters Sense Fronteres-Espanya. “Vietnam, afegeix en aquests moments, és horrible: estan condemnant a llarguíssimes penes de presó a blocaires independents”.

Les dades, alarmants pel seu increment en els últims anys, son superiors si es tenen en compte els periodistes no professionals, com en el cas del cens de RSF. El seu balanç del 2018 va ser de 348 periodistes empresonats, on més de la meitat eren periodistes ciutadans i/o internautes. “A molts llocs del món on no existeix la premsa independent o el control és ferm, ells i elles contribueixen a fer que el públic disposi de visions més plurals i diferents de la ‘versió oficial”, explica Mangas.

Sense freelance

En el cas del país otomà, tots i cadascun dels periodistes empresonats a les cel·les turques s’han enfrontat a càrrecs contra l’estat. Una de les dades més reveladores és la inexistència dels freelance. Recep Tayyip Erdoğan ha il·legalitzat desenes de mitjans de comunicació des del fallit cop d’estat de 2016, i els periodistes turcs retinguts son el seu fruit.

Igual que a la resta de països que apareixen a la llista, a Turquia la gran majoria dels professionals treballaven en mitjans digitals, més difícils de localitzar per la censura d’Erdoğan i que ho tenen més fàcil per difondre les seves informacions, seguits de la premsa escrita. L’única excepció és Eritrea, on es van empresonar 15 periodistes de premsa escrita i un provinent de la televisió.

“La vigilància massiva emparada per la ‘seguretat nacional’, la desinformació, la percepció dels periodistes com a enemics… causen un debilitament de la llibertat de premsa en les democràcies i genera una crisi de credibilitat. El terreny digital ha amplificat aquesta situació”, contextualitza Mangas.

Hong Kong: en el punt de mira

Les reiterades protestes dels ciutadans de Hong Kong contra el projecte de llei d’extradició del 2019 del govern xinès han fet posar en el punt de mira les accions contra els periodistes, un dels col·lectius més pressionats i amenaçats davant d’una desestabilització política. Els 47 periodistes empresonats a la Xina, tanmateix, reflecteixen la persecució de la minoria uigur a la regió de Xinjiang. Les Nacions Unides han acusat Beijing de vigilància massiva i de detencions de més d’un milió de persones sense un judici.

El control de la premsa és encara més visible després de l’anunci del Departament Central de Propaganda del Partit Comunista de la Xina, que al setembre informava d’un futur examen de lleialtat al president que hauran de fer els periodistes per obtenir o renovar les seves acreditacions, segons South China Morning Post.

Si la Xina es considera un país poc transparent, no és el més opac. Segons la responsable de RSF, Eritrea és impenetrable, totalment inescrutable. “Des de setembre de 2001, el president Isaias Afeworki ha tret del mapa la incipient premsa independent que hi havia i va acabar amb tots els periodistes a la presó. Tenim al suec-eritreu Dawit Isaak empresonat des de llavors. No sabem ni on és, però seguim reclamant la seva llibertat”, denuncia Mangas.

Delictes contra l’estat, violació de la censura, difamació, insults ètnics o religiosos o la publicació de notícies falses son alguns dels càrrecs als quals s’enfronten els i les periodistes empresonats arreu del món. Les sentències contemplen des de la posada en llibertat fins a la pena de mort. Aquest últim cas és el de Mohamed Cheikh Ould Mohamed, un blocaire maurità que fou arrestat el gener de 2014 i va romandre dins d’una cel·la condemnat a mort fins al passat 22 de juny de 2019, quan va ser posat en llibertat a conseqüència d’una mobilització internacional a favor de la llibertat del periodista de Mauritània. En la majoria de les detencions a periodistes, els acusats encara estan pendents de sentència.

Escriure a Report.cat

Laura Navarro

Un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *