Laura Saula / Sandra Balagué

«Escric perquè m’agrada escriure i perquè m’agrada fer una mica d’agitació, indignar a alguns i provocar una satisfacció a d’altres». Amb aquestes paraules es presentava el periodista, escriptor, assagista i traductor Just Cabot (1898-1961) en un dels seus escrits. Un esperit que encara avui ressona, cent vint-i-cinc anys després del seu naixement.

Nascut el 4 de maig del 1898 a Barcelona, Just Cabot és, segons el seu biògraf Valentí Soler, el periodista més intel·ligent i ben informat de la Barcelona dels anys trenta. O com també diria l’escriptor coetani Rafael Tasis, un mestre de periodistes. Un talent que, com tota la generació de periodistes d’aquella convulsa època, va acabar silenciat per l’exili.

Cabot inicia la seva carrera periodística el 1922 i en pocs anys es fa un lloc en el panorama intel·lectual del seu temps. És redactor a l’Esport Català (1925) i a partir del 1929 és redactor en cap de La Publicitat. També és col·laborador a La Nau, L’Opinió, La Nova Revista, Gaseta de les Arts, L’Esport Català, El Be Negre o Revista de Catalunya, entre d’altres. Però si per alguna cosa destaca la seva carrera, és per haver estat el director del setmanari Mirador entre 1932 i 1936. Era el Setmanari de Literatura, Art i Política de la República i un dels periòdics més destacats dels anys trenta del segle passat.

El llegat de Mirador

Just Cabot va dirigir aquest rotatiu durant vuit anys i hi va exercitar la ploma com ningú. «Va ser un mestre de periodistes perquè, gràcies al gran sentit de la llengua que posseïa, era capaç d’agafar un article que gairebé no s’entenia i en un moment fer-ne una peça impecable», explica Soler, l’únic estudiós que ha dedicat esforços en aquest país a fer memòria d’aquesta personalitat.

Entre els prop de dos-cents articles que Just Cabot va escriure a Mirador, en destaca un que trobem especialment significatiu, no només perquè constitueix un rotund al·legat antibel·licista que el defineix força, sinó també perquè hi ressonen certs paral·lelismes amb el que acabarà essent la seva pròpia vida i trajectòria.

L’article, que Cabot publica l’agost del 1936, es titula Un gran europeu: Erasme de Rotterdam i constitueix una lloança d’aquesta figura clau del Renaixement. Una personalitat que, salvant les distàncies, té un cert aire a la del propi Just Cabot. I és que Cabot va ser un home culte i molt intel·ligent. «Tenia una memòria prodigiosa», afirma Soler. «Si ell deia una cosa, podies pujar-hi de peus. Ho havia llegit tot», explica.

Doncs bé, a propòsit d’Erasme de Rotterdam, i en el que podria resultar un primer paral·lelisme –el de l’oblit injust–, escriu: «Erasme ha estat en tot temps posat en el primer rengle entre els humanistes del Renaixement. Però ni a Holanda, on nasqué; ni a Suïssa, on morí; ni a cap dels grans països europeus on sojornà aquest gran viatger, ha estat commemorat gaire solemnement el seu aniversari».

Fa somriure també, per la similitud amb la seva pròpia persona, com es refereix Cabot més endavant a Erasme de Rotterdam: «Amb tot, enmig d’aquest món convuls (…) encara és més indicat de recordar aquest home, al qual tocà de viure en temps també tempestuosos, i posà tot el seu prestigi al servei de la pau d’Europa i del domini de la intel·ligència».

I, encara, un tercer paràgraf que escriu a propòsit del de Rotterdam i que ens ressona quan pensem en Just Cabot: «Aquest gran cosmopolita del reduït món d’aleshores, que no era estranger en cap país civilitzat, és d’aquells homes que, a despit de la gravetat dels esdeveniments, no renuncien mai a ésser ells mateixos. Esperit crític i sagaç (…), sacrificarà sempre tots els avantatges materials per a conservar la seva independència».

Just Cabot amb la seva esposa, Rosita Catelucho, a l’exili a París

Llibertat de judici

I és que, en aquest darrer sentit, afirma Soler que Cabot va ser «un periodista amb una absoluta llibertat de judici» mentre va poder exercir la professió lliurement a Catalunya en temps republicans. «Aquest país ideal, pel qual treballaven Cabot i el seu entorn periodístic, s’anava gestant a la Catalunya republicana, en aquella Barcelona cosmopolita i culturalment avançada que la Guerra Civil esborrà i el franquisme soterrà i perseguí persistentment», escriu Soler.

A més de l’esmentat article sobre Erasme de Rotterdam, destaca entre la producció periodística i literària de Just Cabot els assaigs que publicà a Revista de Catalunya sobre Stendhal, Balzac, Villiers de l’Isle-Adam, D’Annunzio, Maurras i Kuprin, o l’entrevista que va fer a Salvador Dalí a Barcelona, enmig dels Fets d’octubre de 1934, o els cinc articles que dedica a Josep Pla, o un altre on parla de l’escàndol de l’estraperlo i de la implicació del rei Alfons XIII en aquest afer. I és que, com afirma  Soler, «la seva ploma no defuig mai el compromís amb la veritat». En aquest sentit, el seu biògraf recorda amb quins termes s’hi referia Domènec Guansé, que digué això de Just Cabot: «Cabot adorava la intel·ligència en la literatura, en l’art, en la política. La petulància ostentosa, la matusseria, l’impudor, l’irritaven, li feien remuntar, per reacció, els àcids més corrosius a la ploma o als llavis».

Periodisme crític

A les pàgines de Mirador, Just Cabot transmet una «intel·ligència lúcida, una crítica independent, una ironia demolidora, un catalanisme liberal i un cosmopolitisme arrelat a un país», tal com diria Quim Torra en l’acte d’homenatge que el 2011 se li va fer a l’Ateneu Barcelonès. Una entitat amb la qual Cabot estava molt vinculat. Ell va ser un dels intel·lectuals que va defensar la necessitat de fomentar la novel·la catalana. Tot i això, també va escriure sobre autors estrangers, sobretot francesos, com Balzac o Stendhal, així com Goethe i D’Annunzio.

Tot aquest ideal de país en què treballaven Cabot i el seu entorn periodístic, en una Catalunya republicana i una Barcelona amb esperit cosmopolita, és escapçat amb l’arribada de la Guerra Civil. Segons Valentí Soler, el cas de Cabot és la metàfora perfecta d’una doble tragèdia: “»La del periodisme català republicà i la d’una Catalunya que ja no fou possible. Tant l’un com l’altra en sortiren vençuts, exiliats i anorreats per una repressió permanent i un implacable programa de desmemòria».

Exili a París

Tota aquesta edat d’or del periodisme català, on sobresurten noms com Pere Calders, Teresa Pàmies, Eugeni Xammar, Gaziel, Carles Soldevila o Tísner, s’acaba amb l’exili. En el cas de Cabot, la seva destinació és París, on arriba el febrer del 1939. Segons explica l’historiador Eliseu Trenc i Ballester a Epistolari de Just Cabot a Maurici Torra Balari (Marges, 2012), és a la capital francesa on Cabot «troba el clima literari que havia somniat tota la vida».

Un cop a la capital francesa, Just Cabot «ja no es plantejarà mai més de tornar a treballar a Barcelona», explica Soler. «Es negarà rotundament a retornar a Catalunya i haver d’escriure sense llibertat i obligatòriament en castellà i sota el jou de la censura. Mogut per un imperatiu moral, tria el silenci públic com a «única solució decent», afegeix aquest estudiós.

És així com a França, refugiant-se entre els llibres i les cartes amb els amics, queda silenciat. Els primers anys d’exili viu molt precàriament, com la majoria dels refugiats catalans. Tot i això, de seguida col·labora com a redactor i compaginador a El Poble Català, diari finançat per la Generalitat i dirigit per Met Miravitlles i Rafael Tasis.

Durant aquests anys també es dedica a editar alguns llibres catalans de l’exili, segons es desprèn de la seva correspondència. I, a més, s’associa amb Víctor Hurtado i Lluís Montanyà per obrir la galeria d’art Mirador a la Place Vendôme, negoci del qual Cabot se’n desentén a finals de 1950. Dos anys més tard es casa amb Rosita Castelucho, la família de la qual té una botiga d’articles per a pintors al Boulevard Montparnasse. És en aquest mateix espai que Cabot hi afegeix una llibreria amb ell al capdavant. Es tracta de la Librairie Espagnole et Latino-Américaine, que durant molts anys és la llibreria hispànica més completa de París.

Un intel·lectual respectat

Per la seva part, segons Trenc i Ballester, Cabot és «un home de tertúlies, gran conversador i un aglutinant de la colònia intel·lectual i artística catalana de París». També col·labora a la Revista de Catalunya l’any 1947 i participa en el món de la bibliofília escrivint el prefaci d’un recull de poesies d’Alexandre Plana, antic col·laborador seu a Mirador, mort l’any 1940. A més, és membre del consell directiu de l’Associació Cultura Catalana, entitat independent de qualsevol partit polític que es crea el 1945, quan finalitza la Segona Guerra Mundial. L’objectiu és proposar entre l’elit intel·lectual una gran varietat d’activitats, com els Jocs Florals.

De l’etapa de l’exili, s’ha recuperat tota la seva literatura epistolar en el llibre de Valentí Soler El periodisme silenciat: Just Cabot: Vida i cartes de l’exili (1939-1961) (A Contra Vent, 2008).

Però, quina és la importància històrica i real d’algú com Just Cabot? O, dit d’una altra manera, per què va ser un periodista tan destacat durant la Segona República? Segons Valentí Soler, «Cabot era un personatge respectat per gent de tot l’espectre polític i literari. La seva importància rau en el prestigi que tenia com a intel·lectual».

Lector voraç, explica Soler que Cabot fou un periodista tot terreny que tant es «prodiga en la interpretació a base de reportatges o de les iròniques notes de la secció Mirador indiscret, com fa argumentació i assaig cultural a través de la secció de crítica literària». Va ser, doncs, un autèntic periodista cultural, però també un excel·lent cronista de l’actualitat cívica i política.

Just Cabot va morir a l’exili, a París, l’any 1961. Del 1939 fins l’any de la seva mort tornarà a Barcelona fins a cinc cops, però només de visita, per veure alguns amics. Mai més, doncs, tornarà a treballar a Catalunya. En un article necrològic de Josep Maria de Sagarra, aquest el recordava com «una de les intel·ligències més lúcides i singulars» i una personalitat gràcies a la qual el setmanari Mirador «esdevingué la publicació més sensible i més civilitzada que hi ha hagut a Barcelona en tot el que va de segle XX».