“Si hi ha espai per entronitzar-los a l’Olimp dels herois, ha d’haver-hi espai pel periodisme”. Les recents morts de grans figures com Kobe Bryant, icona de la NBA, o de l’actor Kirk Douglas han posat un nou debat sobre la taula al sector periodístic: on col·locar els passats de violència sexual dels nostres líders als seus obituaris? Idoya Noain, corresponsal d’El Periódico a Nova York des de fa gairebé dues dècades, ho té clar. “Un obituari és un retrat de la persona que ha mort des que neix fins als seus últims dies; per tant, s’ha de mencionar tot”, afirma.

Kobe Bryant, la llegenda del bàsquet, va perdre la vida en un fatídic accident d’helicòpter el passat 26 de gener, juntament amb la seva filla Gianna Maria de 13 anys. Mentre el món sencer plorava la mort d’un mite esportiu en tràgiques circumstàncies, la polèmica que es va viure a la redacció del Washington Post va desplaçar el focus d’atenció a l’acusació d’agressió sexual cap a Bryant del 2003. 

“Si amb tota la normalitat del món es mencionés aquest fet com un altre episodi de la seva vida, no hauria d’haver-se creat aquest gran debat”, reflexiona Noain. “Vam haver d’escriure sobre el tema perquè el Washington Post va fer fora a una de les seves periodistes per compartir un enllaç que recordava els fets del 2003, per la qual cosa va ser amenaçada de mort”, explica la corresponsal. El silenci al voltant d’aquests grans mites per part dels mitjans fa que augmenti aquesta aura d’impunitat que envolta als homes rics i famosos.

“Quan els periodistes ens referim a aquests episodis com ‘ombres’ li traiem rellevància a un tema molt seriós com és la violència sexual”, explica la periodista esportiva Gemma Herrero. I és que una societat cada cop més conscienciada amb els casos d’abús o assetjament sexual beu d’uns mitjans de comunicació encara amb la funció de vigilar als més poderosos, siguin actors o esportistes. “Aquestes persones al convertir-se en ídols esdevenen referents i representen uns valors”, explica Ana Bernal-Triviño, periodista i professora de la UOC. “Hem d’explicar el que fan perquè aquelles generacions més joves, més enllà d’admirar els seus èxits professionals, no idolatrin la seva vessant humana”, conclou.

El periodisme després del MeToo

El mateix debat al voltant de Kobe Bryant ha passat amb Kirk Douglas que al 2012 va ser acusat, per mitja d’un bloc, d’haver atacat sexualment a l’actriu Natalie Wood als anys cinquanta. Un debat, doncs que no és nou. L’any 2016 els obituaris de l’icònic cantant David Bowie van remoure discretament unes poques consciències. Algunes veus valentes van alertar de l’absència del seu historial sexual amb menors d’edat, com Lori Mattix a qui va desvirgar als anys setanta. Mattix tenia 14 anys i ell 25 així que, tot i ser consentides, aquest tipus de relacions sexuals estan tipificades com a violació, segons recordava en el seu moment la columnista Angelina Chapin al Huffington Post.

“Mentre celebrem la brillantor de Bowie, hem de ser conscients de les diferents formes en que ell i altres celebritats masculines abusen del seu poder”, escrivia Chapin al 2016. “Quan tractem a les figures públiques com divinitats, estem permetent la perillosa dinàmica a través de la qual els homes famosos abusen de dones i nenes”, concloïa. Quatre anys més tard, la seva reflexió ressona en les redaccions de mitjans arreu del món.

Kirk Douglas -acusat d’haver abusat de Natalie Wood- amb la seva esposa Anne Buydens en una imatge d’arxiu | Foto: John Mathew Smith

Bernal-Triviño, experta en comunicació feminista, coincideix amb Chapin. “Tot el que sigui embrutar determinats aspectes d’un ídol mou tota una estructura i esquerda aquesta imatge idíl·lica”, assegura. “Per la permanència del mite s’obvia del relat aquella vessant que posaria en perill el seu prestigi”, afegeix la docent. Fins i tot, als obituaris de Chuck Berry, icona del rock and roll, condemnat a dos anys de presó per haver traslladat a una jove de 14 anys a través de les fronteres estatals per finalitats ‘immorals’, només hi havia elogis. Berry va morir al març del 2017 entre aplaudiments i homenatges però a l’octubre d’aquell mateix any dues paraules van irrompre disposades a acabar amb aquest tipus d’impunitat.

Me too, tuitejava l’actriu Alyssa Milano. Així animava a les dones de tot el món a compartir les seves experiències d’assetjament sexual després que les acusacions contra el productor Harvey Weinstein sacsegessin Hollywood. Dits acusadors contra homes poderosos a tots els nivells ocupaven els titulars i s’expandia la condemna social cap als presumptes assetjadors. “Abans dins els mitjans ni tan sols hi havia un debat intern sobre el tractament que se li havia de donar a aquest tipus de notícies”, recorda Herrero.

La sensibilitat sobre la violència sexual de les grans celebritats ha augmentat. “No només el MeToo ha suposat un canvi, el fet que les xarxes socials siguin un altaveu que permeti tenir veu a qui no en solia tenir intensifica el soroll”, reflexiona Noain. “És innegable que si Kirk Douglas hagués mort abans del MeToo no s’hagués reprès el debat sobre l’acusació que planejava sobre el seu cap que ni la família de la víctima (l’actriu Natalie Wood) ha confirmat”, conclou Noain des de Nova York.

El cas de Douglas és un clar exemple de com el periodisme avança per un costat mentre les xarxes socials ho fan per un altre, ja que la falta de proves en l’acusació va fer que pràcticament cap mitjà esmentés la polèmica en el seu obituari. “Com a periodista, aquest moment de masses i anonimat a les xarxes t’obliga a anar amb peus de plom”, afegeix Noain. La sobre-vigilància a aquestes plataformes té la seva vessant negativa. “A mi em van insultar i linxar quan vaig escriure un article d’opinió sobre el passat reconegut de violència sexual de Kobe Bryant”, reconeix Herrero.

Altaveu per les víctimes

“Els periodistes, com els historiadors, tenim la responsabilitat d’explicar el que ha passat sense convertir-nos en jutges”, reflexiona la periodista esportiva. Noain coincideix amb Herrero. “Allunyades de la opinió o l’especulació, les periodistes hem de registrar els fets”, afirma. “Entenc que pot ser dolorós però és la nostra feina”, afegeix en referència a les circumstàncies tràgiques de la mort de Bryant. Al cap i a la fi, el periodisme persegueix aquesta motivació idealista de denunciar les injustícies i escoltar a qui ningú escolta.

El gran poder econòmic de figures com Bryant, Berry o Bowie es tradueix en un monopoli mediàtic del relat en casos que precisament han estat perseguits per la justícia. Pel que fa a Kobe, Noain ho té clar: “ell ha tingut la oportunitat com a personatge públic de parlar i recuperar la seva reputació però la seva víctima no. Aquí la situació no és equilibrada”. Per això, Bernal-Triviño insisteix que el focus periodístic ha d’estar “sempre sobre les víctimes” ja que el “problema és que elles no representen una autoritat” com l’acusat. “Sempre pensem més en el mal que se’ls hi causa a ells, i no en el que ells causen”, conclou aquesta experta de la UOC.

En temps d’immediatesa i sobre-vigilància a les xarxes, la responsabilitat del periodista és clau. “Cal que parem un moment a reflexionar si donem aquestes informacions i com les donem”, reflexiona Noain. “Si els mitjans opten per no informar sobre aquestes acusacions, cal que tinguin un argument suficientment sòlid per justificar aquesta omissió”, admet. El periodisme es deu a la societat, a la ciutadania i, sobretot, a les víctimes com a altaveu de les persones sense veu. Herrero recorda el rol de servei públic pel qual va néixer la nostra professió. “Cada una des del nostre petit lloc al món pot fer alguna cosa per canviar-lo”, conclou.