Contra el discurs de l’odi

Steve Bannon Trump
Steve Bannon, cap d’estratègia i conseller principal de Trump | Foto: Michael Vadon

A Catalunya han sortit simultàniament dos observatoris que pretenen identificar, analitzar i combatre els discursos xenòfobs, racistes i islamofòbics que es produeixen en diversos mitjans i xarxes socials. I és que el context actual convida a la creació d’aquest tipus de plataformes ja que l’auge de l’extrema dreta a Europa, per una part, i la victòria de Trump, de l’altra, han posat en el centre del debat aquest tipus de missatges així com les estratègies per aturar-los.

Però abans de continuar, cal que ens preguntem: hi ha discurs d’odi en els mitjans catalans i espanyols? Aquesta era la pregunta que volien respondre els impulsors del primer Observatori del Discurs d’Odi als Mitjans, elaborat i impulsat pel Grup de Periodistes Ramon Barnils amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona i que es va presentar el 20 de març.

Per contestar aquesta pregunta, primerament van acotar el concepte, ja que encara no hi ha cap definició globalment acceptada. Una de les més reproduïdes és la de la Recomanació 97(20) 1997 del Consell del Comitè Europeu de Ministres on s’afirma que el discurs de l’odi “es pot entendre que cobreix totes les formes d’expressió que difonen, inciten, promouen o justifiquen l’odi racial, la xenofòbia, l’antisemitisme o altres formes d’odi basades en la intolerància”.

La definició és prou extensa per incloure una multitud d’estratègies i intensitats en el missatge, i de fet valora més la intencionalitat que el missatge en sí. D’aquí la dificultat dels experts a identificar-los. En comptades ocasions els mitjans arriben a l’extrem de la Ràdio RTMA, (l’emissora de Ruanda que al 2003 va ser condemnada per incitar i participar en el genocidi de 1994 amb frases com “les tombes encara no estan prou plenes”, sinó que ara les estratègies són molt més subtils i per tant més difícils de detectar.

Poques denúncies oficials

SOS Racisme certifica la dificultat de detectar aquestes pràctiques. L’organització fa anys que inclou en el seu informe anual del Servei d’Atenció i Denúncies (Said) un apartat dedicat els mitjans de comunicació. Tanmateix el nombre de casos que arriben és percentualment molt baix. Aquest any només un 1%, (el 2015 eren un 5%), del nombre total de denúncies rebudes eren sobre mitjans de comunicació. L’organització creu que això es deu el fet que no busca per si mateixa casos sinó que necessita que un actor extern denuncií per ells i que la majoria de població desconeix que aquestes pràctiques són denunciables.

A més a més, de tots els incidents notificats aquest any, a SOS Racisme un 80% finalment no van ser denunciades oficialment. “Rarament tenen recorregut”, confirmen des de l’organització, on apunten que la falta d’opcions fa que molta gent no faci el pas. “Hi ha la sensació que no val la pena”, afegeixen. Sí que transmeten una queixa al Consell de la Informació de Catalunya (CIC) i al Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) i aquests es posen en contacte amb el mitjà en qüestió. Tanmateix, sense denúncia formal els resultats són escassos.

Però la creació de l’Observatori del Discurs d’Odi als Mitjans busca canviar aquesta dinàmica. El Grup Barnils ha decidit no esperar que els arribin denuncies, sinó anar directament els mitjans per buscar pràctiques que fomenten el racisme, la xenofòbia, la islamofòbia, l’antigitanisme i la catalanofòbia. I a partir d’aquí elaborar una sèrie de recomanacions per identificar-les i contrarestar-les.

Mitjans assenyalats

Per començar van escollir vuit diaris digitals amb una forta ideologia de dretes, com són Alerta Digital, Baluarte Digital, Dolça Catalunya, La Gaceta, Libertad Digital, Mediterráneo Digital, OK Diario i Periodista Digital. Aquests mitjans van ser escollits perquè, “tot i ser mitjans relativament marginals en relació a les dades de tràfic, alguns d’ells tenen un impacte a les xarxes socials gens menyspreable” i, per tant, segons els impulsors de la plataforma, no es pot infravalorar la seva capacitat de generar opinió.

Com es va dir el dia de la presentació de l’observatori, la victòria de Trump i la influència que mitjans com Breitbart van tenir en la campanya electoral nord-americana no es pot menystenir. Breitbart, així com els mitjans seleccionats per l’Observatori, és un diari d’extrema dreta que havia estat llargament ignorat pels mitjans “grans”, que el veien com un mitjà marginal i només apte per fanàtics. Tanmateix, avui en dia un dels seus editors, Steve Bannon, és cap d’estratègia i conseller principal del president electe.

La sobtada importància que ha pres ara aquest mitjà ultra –cal recordar que de les seves pàgines va sortir la falsa acusació de què Obama havia punxat les línies telefòniques de Trump, informació que aquest va retuitejar– ha fet reflexionar a molts professionals sobre l’estratègia seguida fins ara. La reflexió és que la idea d’ignorar-los com a petits reductes radicals sense importància no és eficient, ja que impedeix generar eines per contrarestar les seves tàctiques.

Estratègies per propagar l’odi

La primera selecció de notícies de l’Observatori del Discurs d’Odi als Mitjans es va fer del 9 de gener al 9 de febre i en total es va trobar 308 informacions que parlaven de temes relacionats amb la immigració, l’islam, el gitanisme i la cultura catalana. D’aquestes, un 71% incorrien en alguna forma de delicte d’odi. Cap d’elles, però, incitava directament a la violència (el que s’hi acosta més és un cas en què es felicitava a un campió de Kick boxing per “rebentar a quatre musulmans que intentaven violar a dues dones”), però sí que van incloure aquestes informacions dins de vuit estratègies definides dins el discurs d’odi dels mitjans.

Aquestes van des dels insults cap als col·lectius afectats com als seus suposats defensors (Alerta Digital definia  Merkel com “la fulana sebosa de Soros”), a la reproducció acrítica dels discursos d’actors racistes (com quan La Gaceta obria una peça amb les declaracions de l’arquebisbe emèrit de Pompeia (que va dir que  “en deu anys tots serem musulmans per culpa de la nostra estupidesa”) sense mencionar en el titular qui les havia dit.

Altres estratègies són l’ús d’imatges que propaguen estereotips o la barreja d’opinió i informació a les notícies, com quan, per exemple, Dolça Catalunya, sobre la condemna als ultres que van atacar el centre cultural Blanquerna l’11 de setembre de 2013, titulava: “Quatre anys per allò de la Blanquerna? I per la salvatjada a les noies de la selecció?”.

‘Pescar’ noticies favorables

Els periodistes que van elaborar l’informe es van mostrar sorpresos que la majoria de notícies es trobessin a la secció d’internacional. Això, segons ells, es deu a l’estratègia de fishing o pesca, que significa seleccionar entre totes les notícies internacionals només les que justifiquin el teu missatge.

Així, per exemple, el portal ultra Mediterráneo Digital publicaven la següent notícia: “Musulmans executen una nena i una dona embarassada”, sense explicar al titular que havia passat d’Afganistan i que els atacants eren un grup de talibans. Aquesta estratègia, conjuntament amb la decisió de destacar la nacionalitat de l’agressor només quan forma part de certs grups, així com la recerca de notícies que vehiculen la victimització dels “actors-nosaltres” (identificats per aquests mitjans com a la població blanca autòctona) ajuden a crear un clima en el qual s’associa certs fragments de la població amb la violència, fet que augmenta la sensació de pànic de la ciutadania.

El fishing és l’estratègia més difícil de detectar, ja que les notícies poden ser reals, el seu efecte no és immediat sinó acumulatiu i es necessita analitzar un diari durant un cert període de temps per poder-lo identificar. També, creuen els impulsors de l’estudi, és l’estratègia que, potser per ignorància o per descuit, és més fàcil que els mitjans “grans”” també cometin. Per exemple, després dels atemptats de Londres un periodista de la BBC va assegurar que els mitjans de comunicació no haurien de donar-li més importància a aquests atacs que els d’un criminal normal i corrent, i que al donar-los tota aquesta repercussió el que estem fent és “deixant-los guanyar”.

 

 

L’associació musulmà-terrorista

Una altra dada de l’informe és com alguns temes es relacionen sempre amb uns suposats actors. Així, s’ha comprovat que en un 37% de les notícies es connecta el terrorisme, la delinqüència i les violacions amb persones immigrades, refugiades o musulmanes. Que apareguin en una mateixa notícia, afirmen, crea un efecte de “proximitat dels temes”.

Un exemple d’això és el fet que aquests diaris ultres poques vegades usen els mots ‘islamista’ o ‘terrorista’, ja que els seus lectors els han associat tant amb la paraula ‘musulmà’ que ja no els són necessaris. Aquest fenomen i la pujada de la islamofòbia preocupa tant a l’Institut Europeu de la Mediterrània (IEMed) i la Fundació Al Fanar, amb el suport de la Fundació Tres Cultures, Casa Àrab i Fundació Euroàrab, van decidir fa pocs dies impulsar el seu propi observatori, que porta per nom Observatori de la islamofòbia en els mitjans.

L’Observatori té un objectiu diferent que l’altre ja que bàsicament la seva idea és analitzar diaris generalistes i descobrir quines pràctiques periodístiques alimenten l’estigmatització dels musulmans. “No busquem atacar els periodistes, sinó donar-los eines per fer millor la seva feina”, explica Lourdes Vidal, una de les promotores del projecte. En una primera fase analitzaran sis mitjans escrits (La Razon, El Mundo, La Vanguardia, El País, el diario.es i 20 minutos) tot i que esperen ampliar la mostra més endavant. Els primers resultats de l’observatori se sabran a la tardor d’aquest any i emetran un seguit de recomanacions.

Imatges fora de context

D’aquesta manera es volen evitar situacions com la que va passar en la cobertura dels atemptats de Londres del 22 de març, quan una fotografia del fotògraf freelance Jamie Lorriman, on es veia una dona amb vel caminant el costat d’una de les víctimes va ser utilitzada per diversos mitjans com a prova de la “indiferència” dels musulmans davant l’atemptat. Mediterraneo Digital, per exemple, va posar la imatge en un tuit on es podia llegir: “no fan falta paraules”.

La gran repercussió mediàtica de la imatge ha obligat tant el periodista com a la vianant a fer declaracions per explicar que, evidentment, sí estava afectada pels successos. A més, tal i com especifica la pàgina dedicada a caçar mentides a la xarxa Snopes.com, diverses fotografies de persones blanques en actituds similars també van ser preses el lloc dels esdeveniments sense que aixequessin cap crítica.

La imatge d’una musulmana passant davant d’una de les víctimes de l’atemptat de Londres va alimentar discursos ultres. Autor: Jamie LorrimanLa imatge d’una musulmana passant davant d’una de les víctimes de l’atemptat
de Londres va alimentar discursos ultres | Foto: Jamie Lorriman

Ignorància i falta de seguiment

Lourdes Vidal destaca que en aquest i molts altres problemes no es poden atribuir a una mala praxi del professional en qüestió, sinó més aviat una qüestió de falta de perspectiva a l’hora d’interpretar el missatge. Un altre problema que es troben sovint és la falta de coneixement dels periodistes: “Molts no saben definir què és el salafisme, ni com es diferencia del wahhabisme. De fet, alguns els usen com a sinònims”, explica.

Aquesta ignorància, apunta, era normal quan es parlava poc d’’aquests temes, però en l’actualitat “molts periodistes en parlen sense entendre’ls”. Segons Vidal, aquests errors ajuden a l’associació musulmà/terrorista que l’extrema dreta utilitza. Per pal·liar-ho l’IEMed vol elaborar una guia i un minidiccionari dirigit als periodistes. “Primer observarem els errors més habituals i després explicarem com arreglar-los”, afirma.

Una altra cosa que aquest observatori vigilarà és el seguiment que es fa de les notícies. “Moltes vegades només surt el moment de la detenció però després no se segueix el cas”, assegura Vidal, que recorda, per exemple, l’assumpte dels “11 del Raval”. El 2008 catorze ciutadans pakistanesos van ser detinguts. Es sospitava que preparaven un atemptat imminent al metro de Barcelona. Posteriorment, tres d’ells van ser posats en llibertat i la resta condemnats. La notícia va ser portada de tots els diaris. El 2015 una investigació d’El Periodico va demostrar que el judici s’havia basat amb un testimoni que va mentir. Tot i que diversos parlamentaris van demanar la reobertura del cas, l’atenció mediàtica va ser molt menor. “Els periodistes han de ser més conscients de les conseqüències de les seves accions”, conclou Vidal.

Possibles estratègies

Un aspecte on coincideixen els dos observatoris i SOS Racisme és el fet que el primer pas és definir i identificar el discurs d’odi. “Necessitem combatre’l”, va explicar Moha Gerehou, periodista del diario.es i membre de SOS Racisme durant la presentació de l’Observatori de la islamofòbia en els mitjans. “No n’hi ha prou en dir això està malament”, va afegir. Segons Gerehou, el més important és crear  narratives alternatives que “fugin del binomi botxí/victima” que s’utilitza amb alguns col·lectius determinats. “No pot ser que les persones negres espanyoles només apareguin als mitjans quan són víctimes de racisme o quan cometen un delicte”, va criticar.

Aquest tipus de cobertura crea una imatge distorsionada de la realitat, explica Gerehou, que va descriure com sempre que l’invitaven a alguna xerrada acabava explicant la mateixa anècdota de quan la policia el “va parar perquè sí” i va reflexionar en el sentit que és important denunciar aquests fets, però que no n’hi ha prou amb això. “Necessitem ampliar el nostre ventall”, va afegir.
Altres recomanacions van en l’estil del bon periodisme, revisar bé les fonts i no deixar-se precipitar pel “periodisme de carrera”. També es va proposar reflexionar com el missatge pot ser interpretat i afinar-lo. D’altra banda, tant SOS Racisme com IEMed també van parlar de la gran feina feta a Catalunya en la cobertura d’històries d’immigrants, de com el mot ‘il·legal’ ha quedat pràcticament abolit i de les campanyes en contra la violència de gènere. Per això creuen que una feina similar en el seu àmbit pot donar uns grans resultats i convertir els mitjans en “barreres” contra el discurs de l’odi.

Escriure a Report.cat

Ester Dachs

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *