La salut mental dels periodistes

Els periodistes pateixen trastorns que sovint no es detecten. Foto: Arxiu Capçalera
Els periodistes pateixen trastorns que sovint no es detecten | Foto: Arxiu Capçalera

Quan l’huracà Katrina va carregar contra la costa de Louisiana i els residents de Nova Orleans van col·lapsar les autopistes per fugir, John McCusker ho va viure en directe. Fotògraf del Times-Picayune durant més de dues dècades, McCusker va vagar per les fangoses aigües en un caiac durant dies documentant la destrucció. Com molts dels habitants, havia perdut la seva casa i tots els seus béns.

La feina de periodista pot ser dura, tant si ets un reporter que viu fets excepcionals com si ets un reporter de ‘vida plana’. Els esdeveniments acostumen a passar-nos factura.

El 8 d’agost de 2006, gairebé un any després de documentar el trauma col·lectiu del Katrina, McCusker va ser vist conduint erràticament per la ciutat. Quan la policia l’aturà, va demanar als agents que acabessin amb la seva vida. “Mateu-me, mateu-me”, va repetir. Llavors va fer marxa enrere i va conduir xocant contra vehicles i senyals. Quan la policia el va enxampar de nou, el van reduir amb una pistola paralitzant. McCusker només recorda haver despertat lligat a un llit.

Aquesta i altres històries les explica el Huffington Post en una sèrie d’articles sota el títol A Mental-Health Epidemic in the Newsroom  on il·lustren els problemes de salut mental que poden arribar a patir els periodistes exposats a condicions extraordinàries per raó de la seva feina.

Observadors que no es deixen observar

És difícil trobar dades específiques sobre periodisme i salut mental. Als Estats Units, “la investigació d’aquest assumpte es va iniciar a mitjans dels noranta, i els periodistes són reticents a divulgar informació sobre si mateixos. Un estudi de 2001 va trobar que més del 85% pateix traumes relacionats amb el treball. Una altra investigació mostra que entre el 4 i el 28% pateixen trastorn d’estrès post-traumàtic durant les seves carreres, i fins a un 20% han passat per la depressió. Encara que els símptomes psicològics, com malsons, regressions, insomni i ansietat, no arribin a ser patològics, constitueixen un peatge”, explica l’article del Huffington.

El més normal és xocar amb una de les creus de la cultura de la professió que no està escrita, però sí és comunament assumida: “nosaltres som els observadors, no l’objecte de l’observació”.

David Handschuh estava fent fotos pel New York Daily News quan la torre sud del WTC es va desplomar l’onze de setembre, a Nova York. El fotoperiodista corrobora el paper d’observador en el reportatge del Huffington Post en dir que “els periodistes són soldats. No ens disparen la major part del temps, però som testimonis de coses que fan els éssers humans normals, racionals. I ens quedem gravant i dient la veritat”.

Potser en una època daurada pagava la pena ser periodista. Ara s’ha esvaït fins i tot el prestigi social de la professió. El Huffington Post cita un recent anàlisi, realitzat als Estats Units, que establia la jerarquia dels 200 treballs més comuns pel portal especialitzat CareerCast, segons el qual el de “reporter periodístic” ocupa l’últim lloc. Els fotoperiodistes (lloc 195) i els editors (137) tampoc destaquen en aquest rànquing. “Donada la precària economia del ram, hi ha poca seguretat en l’ocupació, especialment pels que treballen en publicacions impreses. Les ocupacions en els diaris han disminuït un 40% (Estats Units) durant la última dècada. L’Oficina d’Estadístiques Laborals preveu que els llocs de treball per a periodistes, corresponsals i analistes de notícies es reduiran un 13% per al 2022”, sentencia el Huffington Post.

Els periodistes tampoc són populars. En una enquesta del Pew Research Center de 2013, els professionals de la informació es van situar just per davant dels advocats en la percepció pública de la contribució de la professió a la societat nord-americana. “Respecte de les valoracions fetes quatre anys abans (2009), els periodistes pateixen el pitjor retrocés. La proporció de l’opinió pública que pensa que els periodistes contribueixen molt a la societat va caure un 10%, passant del 38% (2009) al 28% (2013)”, apunta l’estudi. Unes dades que segurament són extrapolables a Catalunya i d’altres indrets.

L’estrès, necessari

Les persones –també els professionals del periodisme– necessitem l’estrès, un mecanisme ancestral d’adaptació i supervivència. Aquest instint bàsic i primari s’activa al cervell (amígdala), que segrega cortisol, hormona que ens predisposa fisiològicament per a fer front al perill, repel·lir un atac i, en definitiva, sobreviure.

Actualment, el nostre cervell és ‘enganyat’ per estímuls-amenaça (de baixa intensitat, normalment), el que provoca estat d’ansietat (o prevenció). L’excés de prevenció de manera sostinguda en el temps ens aboca –periodistes inclosos– a patir trastorn d’ansietat generalitzada (TAG) i estrès crònic (elevada presència de cortisol, fàcilment detectable a la saliva).

Des del punt de vista de la prevenció, ens cal donar sortida als estímuls que generen estrès, o no n’hi ha solució de continuïtat (almenys que sigui saludable). El cercle viciós comença per l’estrès, es complementa amb la fatiga i la mala qualitat del son, que provoca, entre d’altres problemes, dificultat de concentració. Si aquest estat patològic es va retroalimentant sense que el periodista pugui posar-li fi, és quan apareixen la depressió i altres malalties mentals.

Una bona manera de combatre l’estrès és reconèixer que la nostra professió en pateix. La Canadian Association of Journalists (secció Toronto) promou seminaris i activitats per a “desestigmatitzar el tractament de la salut mental en els mitjans”. Al cap i a la fi, la salut mental forma part d’un concepte integral de salut de les persones, i no hauria de ser un tabú.

Un 85% pateix traumes relacionats amb la feina. Foto: Sergio Ruiz / Arxiu CapçaleraUn 85% pateix traumes relacionats amb la feina | Foto: Sergio Ruiz / Arxiu Capçalera

Deixar enrere la ‘motxilla emocional’

La desconnexió de la feina en acabar la jornada és necessària per a la qualitat de vida. Depenent de factors individuals, els periodistes estan subjectes en major o menor mesura a perllongar l’estrès de la feina fora del seu horari laboral. En termes col·loquials, diríem que són persones que s’emporten la ‘motxilla’ a casa, i en aquesta motxilla metafòrica hi ha una càrrega nociva d’escombraries emocionals.

D’altres, en canvi, vivim comunament bombardejats pel discurs feixuc del ‘jo interior’ que ens esgota portant-nos per un bucle de pensaments que, en el millor dels casos, només condueix a la càrrega mental; en d’altres, al pessimisme, escepticisme, negativitat…

Un article no pot solucionar problemes d’estrès-ansietat que requereixen intervencions metòdiques i cròniques, però sí divulgar alguns consells, publicats a la Harvard Business Review, per deixar l’estrès del treball tancat a la sala de redacció, almenys fins a la següent jornada, o per posar fi a pensaments que ens prenen com a ostatge. De no fer-ho, les conseqüències s’acarnissaran amb nosaltres i el nostre entorn (família-amics).

Sortosament la majoria dels periodistes no estem sotmesos a experiències com les relatades al principi, per la qual cosa minimitzem el risc de patir estrès post-traumàtic. Però les ‘vides planes’ (o amb poca perspectiva) de les redaccions, gabinets de premsa, ‘freelance’, etc. també comporten cabòries i malestar mental, dels quals no hem de subestimar els seus efectes sobre la nostra salut mental a mig i llarg termini.

Tolerància zero amb l’estrès

L’estrès és un símptoma. Per tant, caldrà intervenir en les seves causes amb patrons de comportament saludables. Aquests són alguns exemples;

-Associar el treball a determinats moments i llocs, i no permetre que s’excedeixin aquests límits. Diversos estudis mostren que aproximadament un 50% de les persones s’emporten feina a casa i que la incidència d’interferències entre el treball i la vida és més gran entre aquells que tenen ocupacions amb més autoritat i pressió. És obvi que si el treball entra a la llar o àmbit privat, també ho faran les tensions associades a l’entorn laboral.

Per a les persones que treballen a casa (teletreballadors) és fonamental desterrar l’hàbit de fer servir el portàtil al sofà o al llit. Per poder desconnectar, la persona ha de treballar en un espai determinat. Així, quan surti d’aquest espai de treball, podrà entrar automàticament en un context mental diferent del laboral.

-Posar fi a l’abús de dispositius mòbils. Aquests dispositius són autèntics lladres de temps que, d’altra banda, generen pressió i estrès, alhora que dificulten la desconnexió. Els estudis indiquen que un usuari mitjà pot revisar el seu telèfon més de quaranta vegades al dia, i arribar a passar gairebé cinc hores diàries usant dispositius mòbils. D’aquí que un 30% dels usuaris consideri als seus telèfons intel·ligents com una “cadena” a la qual estan units per una relació contradictòria d’amor-odi.

-És convenient comptar amb mòbils diferents per al treball i l’ús personal, deixant el telèfon d’empresa apartat (fins i tot apagat) les nits i els caps de setmana. Igualment, els experts recomanen no mirar el correu electrònic de la feina dues hores abans d’anar a dormir.

-Comptar amb una xarxa social de suport. Està comprovat que el fet de no sentir-se sol implica nivells d’estrès més baixos, ja que la persona veu augmentada la seva capacitat d’afrontar els problemes, alhora que creix la seva autonomia i, amb això, l’autoestima i la perspectiva vital.

-Establir un hàbit horari. El primer que cal fer és fixar un horari improrrogable. Així, en acabar la jornada laboral, es poden seguir les rutines d’oci com anar al gimnàs, ‘running’, meditar, practicar teatre amateur, bricolatge, o el reguitzell de coses que ens diverteixen i que ens ajuden a desconnectar, però que mai fem per manca de temps, decisió o autodisciplina… El que no ajuda –i per tant no és l’opció- és sortir de la feina per anar a fer les tasques domèstiques (doble jornada o doble presència). Per això, l’article de Harvard Business Review recomana “crear un tercer espai”, que vol dir que “cap persona ha de córrer de responsabilitat en responsabilitat sense respirar”.

Síndrome de la vida accelerada

Tots els periodistes tenen pressa i, encara que no sempre estigui justificada, la veritat és que ho somatitzen amb irritabilitat, enuig, nerviosisme i ansietat. Hem vist que ens cal l’estrès, però que també hem de poder pair-ho. Hi ha ‘teràpies’ de xoc contundents per ajudar-nos a “baixar de voltes” en els moments pic. La millor és l’exercici físic (intens però de curta durada).

No cal apuntar-se a una marató (especialment si la forma física no és òptima). L’experta en estrès, Kathleen Hall, recomana tenir una corda a l’oficina (redacció) i saltar. Altres experts recomanen fer flexions per desestressar-se. I és que l’exercici millora l’oxigenació, precursora de l’alliberament d’endorfines (hormones que ens fan sentir benestar).

Alguns especialistes suggereixen els estiraments de ioga (cinc segons) que poden fer-se fins i tot estant asseguts a la cadira de la feina; o concentrar-se en la respiració (fent inspiracions profundes); visualitzar mentalment imatges agradables (els límits els posa la imaginació); relaxar-se inhalant extractes naturals (aromateràpia), etc… Qualsevol cosa abans de despertar-nos lligats al llit en una unitat de psiquiatria, com en John McCusker.

Manel Domene

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *