Cory Doctorow Toronto (Canadà, 1971) –periodista, activista digital i autor del llibre Mierdificación (Capitán Swing, 2024)– ha portat fins a la capital catalana aquest cridaner concepte que es resumeix com el procés de degradació de les plataformes digitals que han acabat apropiant-se d’Internet. La visita de Doctorow s’ha produït en el marc de la primera Trobada Internacional pels Drets Digitals organitzada per l’Ajuntament de Barcelona i el Mobile World Capital i que el passat 14 de maig va tenir lloc a la Llotja de Mar. En aquest espai s’han reunit veus rellevants del pensament tecnològic més influents en l’àmbit mundial. El Report ha mantingut una conversa amb aquest professional de la informació canadenc sobre l’estat actual de la Xarxa.

Vostè ha creat el concepte merdificació. A què es refereix exactament?

Bé, és una paraula vulgar que vaig inventar perquè la gent es preocupi pel que altrament és una qüestió molt abstracta, com és la política tecnològica i, específicament, per què les plataformes han empitjorat tant. Les plataformes són la forma endèmica d’Internet; no podem fabricar cadascú els nostres propis servidors web o ser el nostre propi proveïdor de serveis d’Internet. Sempre necessitem aquests intermediaris, però abans solien ser bons. Solien servir a la gent i ara només se serveixen a elles mateixes. Això és el que la merdificació busca respondre.

Dins d’aquest procés d’empitjorament d’Internet i les seves plataformes parla de tres fases. Quines són?

En el meu llibre descric aquestes tres fases de la decadència d’una plataforma. En la primera, és bona per als usuaris finals i els fidelitza. Com quan Facebook deia «ei, no us espiarem i només us ensenyarem les coses que vau demanar veure». Però també sabia que, un cop estiguéssim tots a Facebook, ens costaria marxar perquè ens tenim com a «ostatges» els uns als altres. Estimes els amics, però no aconseguiu posar-vos d’acord ni en quin joc de taula jugar el cap de setmana, així que no us posareu d’acord per marxar de Facebook. En la segona fase, la plataforma, com que sap que no pots marxar fàcilment, empitjora les coses per a tu per millorar-les per als seus clients comercials. De nou amb Facebook van començar a portar editors i els van dir «si poses un extracte del teu web i un enllaç, l’ensenyarem a gent que mai no va demanar veure’l i tindràs un flux de trànsit gratuït». I van dir als anunciants: «En realitat sí que estem espiant aquesta gent, i si ens doneu una mica de diners, els dirigirem anuncis».

Però vostè afirma que els anunciants també queden atrapats. Com és possible?

Exacte. No és només que la plataforma sigui lleial a les empreses i cruel amb els usuaris; la plataforma és un abusador d’igualtat d’oportunitats que ve per les empreses i els usuaris finals per igual. Així que les empreses passen a dependre de nosaltres, nosaltres depenem els uns dels altres, i la plataforma també els treu tot el valor en la tercera fase. En aquesta veus que els preus de la publicitat pugen molt. La fidelitat de la segmentació baixa, el frau publicitari explota i els editors han de posar extractes cada vegada més llargs a Facebook perquè se’ls ensenyi fins i tot a la gent que s’hi va subscriure. Mentrestant, no et recomanaran res si t’atreveixes a posar un enllaç al final del teu extracte, perquè diuen que l’enllaç podria ser «maliciós», però el que vol dir és que l’única manera de guanyar diners és fent servir el corrupte sistema publicitari de Facebook.

Aleshores, qui acaba guanyant?

Al final, tot el valor va a parar als inversors i els executius, i no queda gairebé res per als usuaris finals i les empreses. Només el just per mantenir-nos a tots atrapats. Aquest és l’equilibri en què ens trobem ara.

Podria posar exemples de plataformes que s’han anat degradant?

Empreses tan diverses com Uber, Amazon, Facebook, Google i Apple han trobat maneres d’extreure tot el valor disponible mentre ens mantenen tancats en plataformes que fonamentalment ens resulten molt desagradables i activament danyoses. Google, per exemple. El 1998 va crear el millor motor de cerca que el món havia vist. Tots ens vam emocionar i vam començar a utilitzar-lo. Google va arribar a tenir més del 90% de quota de mercat mitjançant una combinació d’excel·lència tècnica i adquisicions anticompetitives. Van comprar la majoria dels seus competidors. Sense les adquisicions de Google, no tindrien una infraestructura mòbil, ni publicitària, ni de vídeo.

Parlem de YouTube. Va ser una adquisició, donat que el seu propi servei de vídeo va fallar. Gairebé tot el que Google fa internament, sense excepció, falla. Però Google va xocar contra un mur el 2020. Havien saturat el mercat amb una quota del 90% i els ingressos van deixar de créixer. Això va ser catastròfic a Google. Qualsevol gran empresa amb un historial de creixement l’ha de mantenir o el mercat de valors castiga el seu preu. Quan el Departament de Justícia dels EUA va demandar, amb èxit, Google per monopoli, van publicar els memoràndums interns on s’observa una lluita entre dos grups d’empleats. Per una part, els «homes dels ingressos», liderats pel tecnòleg en cap, Prabhakar Raghavan, que a més està a càrrec dels ingressos per cerques. El seu pla per augmentar el creixement dels ingressos era fer que les cerques fossin pitjors.

Què pretenien empitjorant les cerques?

Si has de buscar més d’una vegada per trobar el resultat que busques, cada vegada que busques de nou, ells obtenen més ingressos publicitaris. A això es va oposar Ben Gomes, un tipus prototípic de Google que portava a l’empresa des de sempre i que estava a càrrec de la tecnologia de cerca. Ell estava horroritzat, no podia suportar la idea d’empitjorar el producte. Però l’única raó que podia donar per no fer-ho era que «estaria malament», no que no seria rendible. D’altra banda, saben que no han de preocupar-se pels competidors perquè han comprat o subornat cada competidor significatiu. Google li dona a Apple més de 20.000 milions de dòlars l’any perquè no entri al mercat de les cerques. Així que Raghavan diu «Guanyarem diners» mentre que Ben Gomes diu «Em posaré trist». I l’empresa decideix: «Suposo que guanyarem diners». Per això des del 2020 les cerques són molt pitjors. No és perquè no sàpiguen com fer-les bones, és perquè saben que no tens on anar.

Què ha passat amb els polítics en aquest procés? En la seva conferència va assegurar que les grans tecnològiques ens estan espiant. Quin és el grau de preocupació que hem de tenir al respecte?

La vertadera culpa no recau en la gent que dirigeix les empreses ni en la gent que fa servir els seus productes. Els que dirigeixen les empreses són gent horrible i els usuaris són estafats, però les persones la feina de les quals és defensar-nos són els nostres legisladors. I els nostres legisladors, repetidament, durant els últims vint-i-cinc anys, han pres decisions polítiques que han tingut el resultat previsible de crear el que anomeno l’era en què tot es converteix en merda.

Com de malament ho ha fet la classe política internacional?

Un exemple seria la tolerància de la Comissió Europea davant les fusions anticompetitives. Quan Facebook va comprar Instagram, el director financer de Mark Zuckerberg no entenia per què gastaven mil milions de dòlars en una empresa de dotze empleats. Zuckerberg li va enviar un correu electrònic a mitjanit dient: “Sé que creus que és rar, però has d’entendre que la gent gaudeix més fent servir Instagram que Facebook, i quan se’n van a Instagram, no tornen. Així que hem de comprar-los per eliminar un competidor”. Això és el més semblant a una confessió de culpabilitat i, tanmateix, la Comissió va veure aquest memoràndum i va aprovar la fusió amb la condició de «no compartir dades». Després van compartir les dades i van dir: «Quin problema hi ha? Ja som més grans que la Unió Europea». Aquesta va ser una conseqüència previsible. La mala notícia és que aquestes empreses són ara tan grans que són molt difícils de regular, però la bona notícia és que almenys sabem com hem arribat fins aquí.

Arribats a aquest punt, què poden fer els usuaris per lluitar contra la merdificació?

No pots lluitar com a usuari. Les eleccions de consum tenen molt poc impacte en la política. El que podem fer és lluitar com a ciutadans. Aquí a Espanya teniu Xnet; a Europa hi ha EDRi (Iniciativa Europea pels Drets Digitals) i l’Electronic Frontier Foundation, per a la qual he treballat durant vint-i-cinc anys. Involucrar-se en aquests grups és com es lluita contra això. Les teves eleccions de consum personal no marcaran la diferència.

Creu que la gran majoria dels usuaris en som conscients?

Crec que la gent està molt enfadada. Ho veus un cop i un altre. Allà on hi ha un polític disposat a fer alguna cosa contra el poder corporatiu, hi ha un augment massiu de suport popular. Hi ha ganes de fer alguna cosa. I hem vist l’aplicació de les lleis de competència a la UE, Espanya, França, Alemanya, Regne Unit, Canadà, Austràlia, Japó, Corea del Sud i fins i tot a la Xina. Arreu del món hi ha frustració amb l’oligarquia. Un polític que tingui la valentia i la previsió d’unir tots aquests grups sota la bandera de lluitar contra l’oligarquia tindrà un moviment polític enorme al darrere.

El primer i més important que has de saber sobre la tecnologia és que res no és inevitable. Els caps tecnològics volen que pensis que no hi ha alternativa, que no pots parlar amb els teus amics sense que Mark Zuckerberg t’escolti. Però com fem servir la tecnologia i com funciona està absolutament sota el nostre control. Nosaltres decidim quines tecnologies fem servir i com les utilitzem. Qualsevol que digui que no pots tenir un telèfon en el qual confiïs sense que Apple decideixi quin programari fas servir, o que no pots buscar a la web sense que Google t’espiï, està mentint. T’estan venent alguna cosa, és una mentida.

És possible assolir una Internet lliure a curt o mitjà termini?

Crec que Internet canviarà significativament en els pròxims anys perquè els Estats Units, sota la influència de Trump, han convençut la gent que ja no pot confiar en l’Internet actual. No només aquestes empreses ens roben i ens espien, sinó que són el braç del trumpisme, de la seva política exterior i domèstica. Quan Trump i Microsoft treuen els comptes d’Internet del jutge que signa una ordre contra Benjamin Netanyahu perquè això enfada Trump, és un toc d’atenció per a qualsevol polític que es preocupi per la sobirania. Necessiten una nova Internet, perquè si poden tancar els comptes d’oficials d’altres governs quan els desagraden, no necessiten tancs per robar Groenlàndia a Dinamarca; simplement poden desconnectar Dinamarca.