Per què ens creiem les notícies falses?

Segons un estudi del MIT, les noticies falses es propaguen més ràpid que les reals | Foto: Robin Worrall (Unsplash)

Estem rodejats d’informacions falses. Les famoses fake news es comparteixen a una gran velocitat i generen tot un debat en la societat –i en la professió periodística– sobre la credibilitat de la informació.

Però, per què tenen tant d’èxit? Un macroestudi de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT)–elaborat per Sinan Aral, Soroush Vosoughi i Deb Royi titulat La difusió de notícies veritables i falses en línia– publicat al març a la prestigiosa revista Science, arribava a la conclusió que es propaguen amb molta més velocitat que les verdaderes senzillament perquè són més atractives que no pas els fets objectius i contrastats. No en va, les noticies falses son tot un desafiament de primer ordre per les democracies de tot el món, van advertir els ponents del Foro Iberoamericano que aquests dies s’ha celebrat a Madrid

Les conclusions del macroestudi –pel qual van analitzar 126.000 històries difoses a Twitter entre els anys 2006 i 2017, amb més de 4.5 milions de tuits d’uns tres milions de persones– apunten que les notícies falses estan millor novel·lades i són més originals que les reals. A més, disparen una resposta emocional més intensa que no pas un tuit normal. Per això, segons els autors de l’estudi, tenen un 70% més de possibilitats de ser replicades. “La falsedat es difon significativament més lluny, més ràpid, més profunda i més àmpliament que la veritat en totes les categories d’informació”, apunten els autors a l’estudi.

Política, sobretot

A més, els autors de l’estudi, assenyalen que la competència amb les mentides es força dura ja que, segons el seu treball, una noticia real ha de ser fins a sis cops més llarga que una de falsa per arribar a 1.500 persones. És a dir, que una fake new d’un únic paràgraf arriba ràpidament a aquest nombre de persones mentre que una de certa ha d’estar molt més elaborada per obtenir la mateixa audiència.

Aral, Vosoughi i Roytambé van detectar que la política és l’àmbit més abonat a les mentides. “Els efectes van ser més pronunciats per notícies polítiques falses que per notícies falses sobre terrorisme, desastres naturals, ciència, llegendes urbanes o informació financera”, asseguren els seus autors.

Les eleccions presidencials als Estats Units o les més recents eleccions al Brasil han deixat clars exemples en aquest sentit. Però això no vol dir que els polítics siguin les úniques víctimes propícies d’aquestes mentides. Ni molt menys. Els ciutadans sovint també en surten malparats.

El passat mes de juliol, un article a El País relatava els problemes que va viure un ciutadà, Francisco Canas, arran d’una noticia falsa –en la que anava inclosa la seva foto– que es va viralitzar ràpidament per les xarxes socials i on se l’acusava d’agredir i robar a una dona de 64 anys d’Algesires, quan no era així. “Es troba en busca i captura. Passa-ho!”, finalitzava el text. La Policia fins i tot va haver de demanar al seu compte de Twitter que la gent deixés de compartir aquella informació falsa. I aquest és tan sols un dels molts exemples sobre les conseqüències de les mentides en ciutadans innocents.

Ja ho deia Spinoza

Malgrat tota la literatura escrita darrerament sobre aquest tema, el cert és que el debat sobre la informació falsa és molt més antic que el generat per les fake newsi la seva ràpida difusió a través de les xarxes socials. En general, però, els experts ens diuen que els humans tendim a creure’ns allò que ens expliquen. Vaja, que som ingenus. Prova d’això és l’estudi (No et pots creure tot el que llegeixes) –tota una referència en la matèria– que al 1993 els psicòlegs nord-americans Daniel Gilbert, Romin W. Tafarodi i Patrick S. Malone van publicar al Journal of personality and social psychology. Els autors de l’estudi van sotmetre a un grup de persones a informacions reals on hi havia algunes dades falses i la conclusió que en van extreure és que en la primera fracció de segon en la qual rebem la informació ens creiem tot el que ens estan dient. Per tant, l’ésser humà acaba sent víctima de la seva pròpia ingenuïtat.

L’estudi partia d’un debat molt antic entre Descartes i Spinoza. El primer suggeria que les persones han de poder comprendre les afirmacions sense creure-se-les mentre que Spinoza defensava, en canvi, que hauria de ser així però que no poden. L’experiment, però, va corroborar la hipòtesis que la compressió de la informació rebuda inclou una creença inicial en la informació compresa. I això, per tant, ajuda a entendre la propagació actual de les fake news. El debat, doncs, ve de lluny i tot apunta que va per llarg…

Escriure a Report.cat

Jordi Rovira

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *