Cent anys d’una veu lliure

Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.
Retrat de Victòria Pujolar feta pel fotògraf Francesc Boix, de qui era molt amiga.

Aquest 26 de juliol es commemoren cent anys del naixement de Victòria Pujolar. Militant antifranquista, pintora i, molt especialment, primera locutora en llengua catalana de Ràdio Espanya Independent (REI), popularment coneguda com La Pirenaica, el de Victòria Pujolar és un nom que cal reivindicar.

Pujolar estava casada amb Federico Melchor, director de Mundo Obrero. El 1959, el Partit Comunista destina Melchor a Bucarest perquè treballi com a redactor a Radio España Independiente (REI), la Pirenaica. Quan fa una mica més d’un any que viu a la capital de Romania, el director de la REI proposa a Pujolar ser la veu femenina de les emissions catalanes, que s’emeten cada dijous.

En una primera etapa, Pujolar fa tàndem amb Emili Vilaseca, que es presenta amb el nom fals de Jordi Català (més endavant, quan Vilaseca marxa, la veu masculina la posarà Jordi Solé i Tura i, encara més endavant, Marcel Plans). Vilaseca és el primer redactor de l’emissora dedicat de ple als programes en llengua catalana. I és que, en aquell moment, les emissions en català de la Pirenaica se situen en el marc més general de l’atenció a les tres nacionalitats històriques de l’estat (és a dir, Catalunya, Galícia i el País Basc) que tenen la seva llengua pròpia i que han aprovat els seus estatuts d’autonomia abans de la guerra civil.

Òbviament, per a sortir en antena, Pujolar també utilitza un pseudònim: el de Montserrat Canigó. Així, aquesta periodista ret homenatge a les muntanyes de Montserrat i del Canigó, a banda i banda dels Pirineus, com a símbols de catalanitat i resistència.

Secretisme absolut

La de Pujolar a la Pirenaica és una feina voluntària. Cada dijous, molt aviat, Pujolar –que és mare de quatre criatures petites– espera a casa que l’avisin per telèfon per anar amb el cotxe negre especial amb tots els treballadors de la ràdio als afores de la ciutat, on està ubicada l’emissora de la REI. I és que, tot el que es refereix a la ràdio, és absolutament clandestí: ningú, ni els familiars dels treballadors, poden saber que l’emissora és a Romania.

La Pirenaica va estar activa trenta anys, des de 1947 fins al 15 de juny de 1977, quan Pedro Aldámiz, que era el pseudònim de Ramon Mendezona, va radiar el darrer programa, coincidint amb les primeres eleccions democràtiques a l’estat espanyol. El precedent de la Pirenaica va ser Ràdio Toulouse, que del 1943 al 1947 va ser la veu antifranquista fins que la policia feixista, amb la seva xarxa de confidents, va descobrir. A partir d’aleshores, les emissions van passar a fer-se des de la més estricta clandestinitat. De fet, l’emissora s’anomenava popularment “la Pirenaica” perquè es deia que es trobava “en algun lloc dels Pirineus”. Eren notòries les dificultats per sintonitzar l’emissora des de la més absoluta clandestinitat perquè, ser descobert o delatat per escoltar la Pirenaica, et podia costar la detenció, la presó i, en alguns casos, l’exili.

Però Victòria Pujolar no només va fer de locutora en aquesta emissora. A la Pirenaica, també hi fa d’altres funcions, com la tasca de redactora o la tasca d’escolta de les emissions de Radio Nacional de España. La feina de redactora la desenvolupa l’any 1963, quan Jordi Solé i Tura marxa i abans que s’incorpori Marcel Plans. En aquell moment li és adjudicada la tasca de redactar l’emissió en català, activitat que fa des de casa gràcies al seu marit, Federico, que li porta el material que ha arribat de Catalunya a la REI: notícies, cartes i revistes més o menys clandestines.

victoria pujolarPujolar (dreta) amb Dolors Ibarruri i Irene Falcón, amb qui feia la revista Mujeres Antifascistas i Mundo Obrero.

Una vida frenètica

Pel que fa a la tasca d’escolta de les emissions de RNE, l’objectiu d’aquestes escoltes era que els redactors tinguessin les darreres notícies abans de començar la jornada. Això ho fa Pujolar durant una temporada, de matinada, abans d’anar a estudiar Belles Arts. Aquella és una època francament frenètica en la seva vida: al matí, el cotxe negre la deixa a l’Institut Grigorescu (on estudia a Bucarest) a les nou i, tocades les dues o les tres del migdia, ha de córrer cap a casa, on dos dels fills ja han dinat perquè aquests dos van a l’escola al matí i els altres dos hi van a la tarda. El motiu és que no hi havia prou edificis escolars i feien torns, de manera que ella deixava preparat el menjar a la nit i el fill més gran l’escalfava per als germans.

I és que Pujolar fou, sens dubte, una dona forta, i valenta i decidida. Per exemple: quan, l’any 1959, el seu marit és cridat a marxar a Romania, en Federico passa la frontera amb documentació falsa. Algú, però, alerta aleshores que es tracta d’un dirigent comunista i donen l’ordre de no deixar passar la seva dona de França a Suïssa. Però Pujolar, més llesta, s’avança, i aviat passa de Suïssa a Romania amb els quatre fills petits, que tenien aleshores entre cinc i dotze anys.

Empresonada i exiliada

Aquest, però, no és el primer ni l’únic cop que Pujolar demostra la seva habilitat a l’hora de moure’s de forma clandestina: anys abans, encara soltera, també havia aconseguit fugir del camp d’internament de Recebedou, on es trobava presa després que els alemanys l’haguessin detingut a Toulouse. I és que el 1939 la seva família es va haver d’exiliar. Si bé havia de trobar-se amb el seu pare a Figueres, finalment va passar sola la frontera a França, i s’acabà reunint amb la mare i la germana als centres d’internament francesos. Durant l’exili, i quan ja han entrat les tropes nazis a França, ella i la seva mare són detingudes per indocumentades, però és aleshores quan aprofita una oportunitat i s’escapa del camp de Recebedou francès i aconsegueix evitar que ambdues siguin enviades als camps d’extermini nazis.

El 1942 torna a Catalunya per participar en les accions de propaganda. Nomenada delegada per Catalunya de les JSUC (Joventuts Socialistes Unificades), el 1945 és detinguda, torturada i portada a la presó de Les Corts. Quan la condueixen a Madrid per fer-li un judici de guerra, escapa des de l’Estació de França i  travessa la frontera de nit, després de caminar durant dos llargs dies, per finalment arribar de nou a Toulouse. És així com, Pujolar es converteix en una de les primeres dones d’escapar de les presons franquistes. L’any 1966 la família va retornar a París i s’incorporà a Mundo Obrero, com a maquetadora i il·lustradora. Amb l’arribada de la democràcia, van a viure a Madrid, on es dedica intensament a la pintura.

Entrevista realitzada el 2014 a Victòria Pujolar, tres anys abans de la seva mort.

Commemoració i activitats

Per donar a conèixer aquests i d’altres molts detalls de la seva vida i obra de Victòria Pujolar, que va morir el 2017, se celebra enguany l’any Victòria Pujolar, un centenari que commemora la Generalitat de Catalunya, a través de l’Institut Català de les Dones, i amb Elvira Altés al capdavant com a comissària. El tret de sortida del centenari ha tingut lloc avui amb una roda de premsa. Durant els mesos vinents, està previst dur a terme activitats com l’edició d’un llibre amb la seva biografia, una dramatització d’un encontre entre Teresa Pàmies i Victòria Pujolar, l’exposició de la seva obra pictòrica o un vídeo divulgatiu, entre altres accions.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *